Les relacions interpersonals són molt complexes, tant o més que qualsevol matèria curricular. Les relacions afectivosexual també. Si no s’aprenen, comptem amb els dits, és a dir, usem respostes primitives i sense reflexió: agressió, passivitat, culpa, ressentiment... I acudim a l’estereotip, camí ple de tòxics, però segur.
A través del currículum es decideix el que és la intel·ligència; com que el coneixement en el camp de l’afectivitat i de les relacions personals no es considera intel·ligència, no s’ensenya. Així, les matèries curriculars actuals transmeten coneixements i s’erigeixen en les úniques que poden ensenyar a raonar, però obliden que la cognició pot també desenvolupar-se en les relaciones interpersonals (Moreno i Sastre, 2002).
L’escola hui en dia pateix un enorme desequilibri que ens porta a un model de societat tècnicament molt avançat però habitat per persones analfabetes emocionals. La ignorància del currículum no provoca guerres, ni violència en la parella, ni embarassos no desitjats... la falta d’habilitats socials per a negociar l’ús del preservatiu, la negació dels propis sentiments, la ignorància de les conseqüències de les accions, la falta de reflexió... sí.
La família és fonamental en aquesta educació emocional; però si escola i família caminen en la mateixa direcció, tot és més senzill i també més eficaç. N’hi ha qui diu que amb la família ja n’hi ha prou; però hi ha almenys dues raons que demostren el contrari. Una és perquè ho diu la llei. En el Preàmbul de la LOE 2/2006, de 3 de maig, diu que entre les finalitats de l’educació es destaca el ple desenvolupament de la personalitat i de les capacitats afectives de l’alumnat, /…/ el reconeixement de la diversitat afectivosexual, i també la valoració crítica de les desigualtats que permeta superar els comportaments sexistes. També la
Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs estableix, a l’article 9, la incorporació de la formació en salut sexual i reproductiva al sistema educatiu espanyol. Això significa que més que “demanar permís” a les famílies per a donar educació sexual als seus fills i filles (tal com he fet jo hui amb els pares i mares de la meua tutoria de 1r d’ESO), el que hauria de ser és que aquestes exigiren a l’escola una educació afectivosexual de qualitat.
La segona raó és que l’educació sexual s’ha de donar entre iguals. És fonamental que elles i ells parlen a classe, discutesquen, dramatitzen situacions en les quals una parella decideix com passar el temps junts, la importància que tenen les amigues i els amics en la relació a la parella, com es pot convèncer la parella que es pose el preservatiu, com es mostren els propis desitjos sense pors ni pressions, com ens podem defensar de la pressió de l’entorn...
La Conselleria ha paralitzat el programa d’intervenció en educació sexual (PIES) que des de fa dos anys impartia el personal dels centres de salut als 3rs d’ESO, i sembla que volen revisar-ne els continguts atenent els interessos de sectors moralitzadors. Estem a l’espera, tement-nos el pitjor, ja que l’únic que s’ha comunicat és que la formació no la donarà el personal sanitari (sexologia o infermeria) sinó psicopedagogs/es.
Aquest model moralitzador d’educació sexual té com objectiu preparar per a l’amor i per al matrimoni i considera que l’objectiu de les relacions sexuals és la reproducció. En aquest sentit, l’anticoncepció va en contra del “destí natural i diví” de la naturalesa humana; també es considera antinatural l’homosexualitat o qualsevol pràctica que no vaja encaminada a la procreació.
L’altre model d’educació que se sol donar: l’educació biologicista pretén evitar els riscos que es consideren inherents a la sexualitat; però hem de llegir a les pràctiques coitals. Solen ser xarrades aïllades, a les quals sovint s’enganxen les drogues, i es parla dels perills del sexe (embaràs i malalties) i dels mitjans per a previndre’ls (anticonceptius i pràctiques segures). Quant a la temporalitat, el disparador d’aquest tipus d’educació, és l’adolescència.
Molta gent pensa que és una educació objectiva i imparcial, al marge de les creences i opinions particulars; però en aquesta vida no hi ha res imparcial. El feminisme ens ha previngut contra la pretesa neutralitat dels discursos i ens ha ensenyat que precisament no tenir en compte el gènere contribueix a les desigualtats perquè no les evidència ni les denúncia, sinó que les naturalitza. El miratge de la igualtat ens fa pensar que homes i dones som iguals, que la igualtat està aconseguida i que no hem de lluitar ni reclamar. Per tant, les diferències que apreciem només poden ser degudes a la naturalesa. I, si són naturals, no es pot fer res.
Les conseqüències del model biologicista són, de manera molt resumida, el sexisme, l’adultisme, el coitocentrisme. Em detindré en aquest darrer i ja tornaré sobre els altres. Quan a les enquestes es pregunta A quina edat vas tenir la primera relació sexual? s’està preguntant pel primer coit. Per què la primera vegada és la primera vegada coital i heterosexual? Hi ha moltes primeres vegades, i molt variades, però encara es continua parlant de preliminars i de coit, de sexualitat de tercera i de sexualitat de primera. La de tercera es considera incompleta, immadura, adolescent i cosa de criatures. La de primera és la sexualitat adulta i madura, que es presenta com un pastís amb la vana pretensió que tarden molt a prendre’l. Eduquem en el “no” perquè no facen. Com es pensa que el sexe és follar, se’ls diu que “encara no”, que han d’“esperar la persona adequada” o a “l’edat adequada”. Si som un poc tradicionals, els amenacem perquè no ho facen i els castiguem si ho fan. Quan no podem evitar-ho, els demanem que ho facen “amb atenció” i que prenguen “precaucions”. I en tots els casos, creem pors perquè “els/les volem protegir”. Com en general es pensa que la joventut és irresponsable i immadura, acabem reduint l’educació sexual a la informació-prevenció (anticonceptius i malalties) i no parlem del plaer perquè es poden animar encara més. Tampoc els ajudem perquè aprenguen a negociar l’ús dels anticonceptius, a cercar assertivament el plaer, ni qüestionem la masculinitat o la feminitat tradicionals.
Els objectius que com a mínim ha de tindre una educació sexual de qualitat han de: Qüestionar un Model Amorós (que per exemple considera que la gelosia és un bon ingredient); criticar els rols de gènere (la masculinitat i la feminitat tradicionals), ampliar el model de sexualitat (i que no quedar-nos només en el coit), propiciar la responsabilitat compartida, aprendre a defensar-se de la pressió (tots ho fan, has de crèixer...) La realitat és que no podem eliminar els riscos, però sí fer que la gent jove siga més competent en contextos incerts. I en això estem!
Als pares i mares de 1r A. I per descomptat al meu estimat alumnat del Lluís Vives!!
