Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris binarisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris binarisme. Mostrar tots els missatges

16 de febr. 2020

Cossos i binarisme

En aquests vídeos es mostren cossos i persones que realitzen activitats que tradicionalment no es consideren pròpies del sexe masculí o femení, o bé els protagonistes trenquen d’alguna manera amb el binarisme imperant. Imagina que has de fer una entrada per a Karícies. Tria un d’aquests vídeos o temes i fes l’entrada (no un comentari, com fins ara).

Recorda que una entrada és com un xicotet assaig en el qual pots, o no, donar la teua opinió sobre el tema. Però el que sí que és important és que el que escrigues convide a la reflexió els teus companys i companyes.

Triarem les quatre millors i les publicarem a Karícies.
Vídeos i temes d'exemple:

- Dones culturistes trans. Janae Marie Kroczaleski ha transitat a dona però es defineix com a “no binarista”. En aquest vídeo “MATT KROC es ahora JANAE MARIE || De BODYBUILDER A TRANSEXUAL || POWERLIFTING 2015” ens parla de la seua transició. 


Ginmàstica rítmica i artística masculina: Al Japó, la gimnàstica rítmica és practicada per xics des de fa més de 60 anys. També hi ha atletes que practiquen la gimnàstica artística, com Peterson Ceus. Ací podeu veure un documental del 2018 sobre la rítmica masculina al nostre país:


- Dones esportistes. Aquest vídeo explica la història de Cathrine Switzer, la primera dona que, el 1967, va participar en una marató a Boston, quan encara estava prohibit per a les dones. 


- Hòmens que ballen: En el vídeo “¿Los machos no bailan?”, veiem una escena de la pel·lícula In and out (Frank Oz, 1997, USA), on Kevin Kline interpreta Howard, un professor que pren una classe de masculinitat que li ensenya a aguantar-se les ganes de ballar per demostrar que no és gai. 



7 d’abr. 2019

Els tatuatges tenen gènere?

Entrada d'Adriana (Bat. Ciències)

L’expressió de gènere és la nostra manera de mostrar al món com som. En la societat actual, hi ha només dues maneres de fer-ho: si eres xics, de manera masculina; si eres xica, de manera femenina. L’expressió de gènere no té a veure ni amb l’orientació sexual (qui t’agrada) ni amb la identitat sexual o sexe sentit (si et sents home o dona). Una de les formes d’expressar el nostre gènere són els tatuatges i hi ha gent que pensa que hi ha tatuatges de xics i tatuatges de xiques. 

Sembla que el món del tatuatge és un fet modern; per contra és un costum mil·lenari i potser un dels primers des que va sorgir l'ésser humà modern. Aquest costum, practicat per diferents cultures, en el món occidental va ser castigat durant alguns períodes. Concretament, en l'edat mitjana i moderna, on governava l'església catòlica, era únicament acceptat entre els cavallers que participaven en les croades, amb la finalitat de poder-los reconéixer en cas de mort en alguna batalla. Finalment, els tatuatges van tornar a ser acceptats a Occident. 

Actualment el tatuatge s'ha popularitzat entre la gent jove, a vegades com a mostra de rebel·lia. Els tatuatges tenen diversos usos: identificació, decoració, bellesa, cosmètica, religió... Algunes persones continuen pensant que el tatuatge és una marca dels criminals o de gent rebel i problemàtica, i moltes altres diuen que els xics poden estar tatuats, però les xiques han de dur tatuatges xicotets o femenins. Açò és completament fals. Jo tinc un tatuatge i no sóc una xica problemàtica o rebel sinó que m'encanten els tatuatges i seguiré tatuant-me els dibuixos que m'agraden. 

Sempre hi haurà persones a favor i en contra, i ho respecte, però per tindre tatuatges no s'hauria de pensar malament d'una persona o jutjar-la abans de conèixer-la, i molts menys hauria d’haver diferències entres els xics i les xiques. 

 


26 d’abr. 2016

Performances





Erika Linder és una dona cis, però en aquest anunci ens demostra que amb una mica de maquillatge, i un poc de teatre, pot passar per un home ja que l'únic secret és conèixer bé el guió de la masculinitat.

Què és ser home? Mirar dur, caminar segur, somriure poc, amagar les emocions, afaitar-se perquè el pèl isca més... I ser dona? Abaixar la mirada, caminar insegur, mostrar debilitat, depilar-se perquè el pèl desaparega... És natural o s'aprén? Naixem així o ens ensenyen (obliguen, pressionen...) a ser-ho?

Possiblement, hi ha una mica de tot: molt de cultura (imitació dels models socials), una mica de preferència personal i un poquet de biologia perquè si, com creu molta gent, la masculinitat o la feminitat foren "naturals", caldrien tants insults per a qui se n'ix de la norma?

És important que ens preguntem si la masculinitat o la feminitat que encarnem és nostra, o només una còpia social que hem adoptat per a encaixar i que no ens critiquen. Mireu al voltant, en la vostra classe. Qui porta els cabells curts? Qui els porta llargs?

Si fórem realment lliures d'expressar-nos com volguérem, no penseu que hi hauria més diversitat?


19 de gen. 2016

Jo et promet...



Son pare el deixa triar, però la societat el deixarà ser com vol? Tu el deixaràs? El defensaràs quan l'insulten? 

12 de gen. 2016

Stop diverfòbia



Per al sistema patriarcal i binarista, els hòmens han de ser "blaus" (cotxes, futbol, força, cabells curts...) i les dones "rosa" (moda, bellesa, maternitat...). I si la teua expressió de gènere no correspon al model, et discriminen. Ser un xic femení o una xica masculina és quasi tan greu com cometre un delicte i mereix el castic social. 

Tu també insultes per a perpetuar el sistema?

Vocabulari bàsic: 

Sexe: marcat pels genitals interns i externs, pels cromosomes i per les hormones.
  • Sexes normatius: mascle i femella.
  • Sexe exclòs: intersexual.
Identitat de gènere: sexe que sentim i en el qual volem que ens tracten.
  • Identitats normatives: dona i home cis (d'acord amb el sexe assignat)
  • Identitats excloses: transsexuals, transgèneres, trans...
Expressió de gènere: com vestim, ens comportem...
  • Expressions normatives: dones femenines i hòmens masculins.
  • Expressions excloses: dones masculines, hòmens femenins...
Orientació sexual: qui ens agrada, a qui desitgem, de qui ens enamorem...
  • Orientació normativa: heterosexual.
  • Orientacions excloses: homosexual, bisexual, pansexual, asexual...


PD: Ahir férem la reunió mensual d'Stop diverfòbia (la 4a del curs) i parlàrem dels referents, és a dir, persones importants i significatives que t'han ajudat o t'han transmés el valor de ser tu mateixa. Quins són els teus?

3 de nov. 2015

Només rosa i blau?


Cançó Little Game, de Benny

Mariquita, marimatxo, xicot, plumilla... són insults que es dediquen a les persones que no es comporten com se suposa que ho ha de fer un xic o una xica "normal". Alguns dels que insulten diuen que només és una broma, però la persona insultada no sol vore-ho així. No creus que a la vida hi ha molts més colors que només el blau i el rosa? 

Si vols lluitar per la diversitat, vine a les reunions del grup Stop Diverfòbia, el primer dilluns de cada mes. La propera sessió és el dia 14 de desembre a les 15.00 (Saló d'actes). Porta una samarreta clareta per a pintar-la amb missatges reivindicatius!!


1 de des. 2014

Juga i calla!


Per què cançons com Little Game, de Benny, no són número 1 a les llistes musicals? Potser perquè trencar el rol masculí-femení és massa revolucionari??? Es veu que sí, que tots i totes hem de jugar al mateix joc. I si no, rebrem violència!!! O som dels (de les) que insultem qui se n'ix del model??

14 d’oct. 2014

She or he



En castellano

Què és ser home? Mirar dur, caminar segur, somriure poc, amagar les emocions, afaitar-se perquè el pèl isca més...

I ser dona? Abaixar la mirada, caminar insegur, mostrar debilitat, depilar-se perquè el pèl desaparega...

És natural o s'aprén? Naixem així o ens ensenyen (obliguen, pressionen...) a ser-ho?

Si fórem realment lliures, no penseu que hi hauria més diversitat? Si la masculinitat o la feminitat foren "naturals" caldrien tans insults per a qui se n'ix de la norma?


Nena. Se’ls diu nenes als jugadors de futbol quan no rendeixen prou. Se li diu nena al xic que té amistats femenines i no es relaciona amb les dones només per a lligar. Se li diu nena al xic que no practica esports “masculins”, a qui té molta cura de la seua estètica, al que deixa decidir a la nòvia (calçasses), al que no té ploma heterosexual...

Gallina. Se li diu gallina a qui no es relaciona amb altres barons des de la competitivitat o la demostració de força, al que expressa emocions, al que plora, a qui no s’arrisca ni posa en risc els altres per demostrar la seua masculinitat, al que tracta de la mateixa manera a la seua nòvia, siga davant d’amics o sol amb ella...

Maricó. Se li diu maricó a qui se salta la norma del desig eròtic cap a les xiques i es permet desitjar i estimar altres hòmens. Les reaccions homòfobes són diverses i les excuses també: és antinatural, fa fàstic, m’és igual però que no vagen pel carrer... L’insult amaga la por de “contaminar-se” i la vanitat de pensar que a un xic gai li agradaran tots els xics, inclòs l’homòfob. Aquest insult, però, s'empra també, no per a adreçar-se a algú que es creu homosexual, sinó per a recordar a qualsevol baró que s'ha de comportar de manera masculina.

Travelo. A les persones transsexuals se les considera còpies dolentes de l’original. I l’Associació Nord-americana de psiquiatria ho considera una malaltia. Curiosament, les definicions de les malalties van variant al llarg dels temps i el que ahir ho era hui ja no ho és.


Qui marca les fronteres de la masculinitat autèntica? Tu també ets un/a vigilant del gènere o ho feies sense adonar-te'n?

Anunci Whatever amb la model Erika Linder

El rosa i el blau no són naturals



Què serà Blau de gran? Què serà Rosa? Imagina la seua vida: treball, relacions, sexualitat, aficions, caràcter...

2 de juny 2014

Passar, que complicat.

Pol Galofre Molero

"Que pervers. Si no estic constantment sortint de l’armari sento que amago una part vital de mi, i és que jo no sóc un noi cis. Ni ho vull ser.

Però tornem al “passar”. Ha sigut un camí molt llarg, cadascú té els seus processos, i jo sóc lent. Però aquesta lentitud m’ha permès parar i observar. Observar els meus canvis però també els canvis de la resta de gent cap a mi, que són els que trobo més interessants.

El primer canvi va ser quan vaig passar de ser un objecte del desig masculí a un igual. De sobte em vaig adonar que portava tota la vida amb una motxilla carregada a les espatlles plena de por. Una por que de forma més o menys conscient hem sentit totes les persones que hem estat socialitzades com a dones, i aquelles que són reconegudes com a tal. Una por sistèmica que donem per fet. Tan sistèmica que jo (fins i tot sent feminista) no vaig ser capaç de reconèixer en mi fins que no me’n vaig desfer. Fins al dia que se’m va acostar un tio pel carrer a xerrar i per a ell entre els dos no hi havia cap forma de relació sexual possible. L’apropament va ser d’igual a igual.

Ho vaig trobar insòlit. Per un cantó em va fascinar, em va encantar. Era un reconeixement molt fort de la meva transició, de la imatge que volia donar de mi mateix. Per un altre em va alarmar. Com podia ser que portés aquell sac tan pesat a sobre i no me n’adonés? Quan assimilat tenia que havia de portar les defenses sempre en guàrdia? De qui era culpa? Era culpa del tio que m’havia tocat els pits en mig dels túnels del metro en l’adolescència? Dels que m’havien ensenyat les seves polles pel carrer? Era culpa del capullo que em va agredir quan tenia 11 anys? Sense aquestes experiències, portaria la mateixa motxilla? Hi ha algú que no hagi tingut experiències similars a aquestes? Parlo amb ma mare i m’explica les vegades que li han tocat el cul en públic: al bus, al cinema, etc. Ho diu com si res, li treu tot el ferro a l’assumpte, però en té molt, de ferro. Penso en les vegades que no m’explica. La meva germana calla. Ella en té, d’aquestes històries? Quant de mal li han fet? Com d’enterrades estan que no pot ni mencionar-les? Les ha oblidades? Jo vaig oblidar el capullo durant 9 anys.

Ara ja no em toquen pel carrer.

El segon canvi va ser un canvi intern. Ara ja no era objecte del desig masculí i heterosexual. Vaig passar a formar part del cercle de “l’home”, i cada vegada que em permetien l’entrada a espais exclusivament masculins em convertia en algú cada cop més i més feminista. Amb les ulleres violetes posades em vaig haver de replantejar la meva identitat, però sobretot la meva masculinitat. Quina masculinitat volia performar? La mateixa que quan el món m’identificava com a dona butch? Ara que passo com a noi, puc tenir les mateixes actituds que tenia com a dona empoderada?

Havia après a ocupar l’espai, a conquistar-lo i ara em tocava reaprendre a desocupar-lo. Vaig decidir conscientment que si el món m’havia d’identificar com a home jo performaria el ser marica. Em vaig des-butchizar com bonament vaig saber: arracada a l’orella i vinga! A somriure sempre, gesticular i creuar les cames com mai ho has fet. Com a mínim que alguna cosa no els enganxi. Això de ser home blanc, jove, heterosexual i de classe mitjana era una mica massa i per sort o per desgràcia (per mi és més desgràcia) amb els nois trans no hi ha termes mitjos. O t’identifiquen com a dona masculina o ets un home. El concepte de “noi trans”, aquesta imatge que anhelo, no existeix. Però potser l’anhelo perquè no existeix i si existís (com existeix la de “noia trans”) potser en fugiria tant com pogués…

El temps ha anat passant i la testosterona ha anat fent el seu efecte. Ara passo més. Passo, passo. Passo tant que ara ha vingut un tercer canvi. Un tercer canvi que no m’agrada, que m’alarma i que m’incomoda. Ja fa dues o tres vegades que m’han fet fora d’espais on s’estaven canviant noies. En el moment m’ha estranyat, m’ha fet gràcia i ho he trobat curiós; vinc del món de la faràndula i estic acostumat que tothom es canviï davant de tothom. Però hi ha hagut quelcom que s’ha quedat en el meu pensament, fent voltes, fent rum-rum. Avui me n’he adonat: M’han convertit en un subjecte desitjant. M’han convertit en el motiu d’anar amb la motxilla plena de pors ben agafada a l’esquena. En un potencial agressor.

No m’agrada aquesta posició, no la vull. Em sento atrapat, no sé com desfer-me’n. Una altra vegada el mateix sistema, l’heteropatriarcat fent de les seves. Merda d’heteropatriarcat! Perquè no se’n va a pastar fang una mica i ens deixa tranquil·les? Hi ha més nois a qui molesti aquesta posició? Potser no és aquesta la pregunta… Hi ha més nois que s’adonin que els han posat en aquesta posició? Dels motius pels quals estan en aquesta posició? I això no ens fa saltar alarmes col·lectivament? I encara diria més: i els nois trans? On són els nois trans? Per què no han obert la boca? Per què hem de performar sempre les mateixes merdes de masculinitats? Per què enganxa tant transitar? I sobretot: Si nosaltres mateixos no ens baixem d’aquests privilegis adquirits, com esperem que ho faci un noi cis a qui li ve tot donat?

Quan la ràbia s’estabilitza, una altra pregunta ronda el meu cap: podria jo performar aquesta masculinitat més andrógina, més marica, si de tant en tant m’identifiquèssin com a noia?

Passo. Que pervers. Que difícil."

Article publicat a Pikara Magazine

27 de març 2014

Imaginació i diversitat al poder

Erika Linder es vist d’home i de dona en aquest vídeo. Quan es performa com a home, la mirada és dura, el gest no és amable, els cabells s’amaguen darrere de la caputxa de la dessuadora, el caminar és decidit i ferm, les passes són llargues i segures ja que, si ets un home, no ha de semblar que tens por a res. En canvi, quan es performa com a dona, la mirada se suavitza, els llavis s’obrin sensuals convidant qui mira a entrar-hi, els cabells cauen sobre els muscles, la pintura decora els ulls i la cara s’ompli de color; i, si caminara, veuríem que les passes són curtes i que quasi demana permís per a xafar el terra. 

Som conscients que les diferències que existeixen entre un biohome i una biodona són més culturals que naturals?, és a dir, que som diferents perquè vivim en una societat que ens educa perquè ens vestim, caminem, movem, etc. com correspon al sexe assignat? La cultura que fa això amb les persones s’anomena Patriarcat i és masclista, sexista, homòfoba, trànsfoba, binarista, etc. 

N’hi ha un corrent feminista que s’anomena Queer, que rebutja el binarisme i les dicotomies: la classificació de les persones en homes i dones, masculí o femení, heterosexual o homosexual, etc. i sosté que els binarismes són jeràrquics (els hòmens són millors que les dones; l’heterosexualitat és millor que l’homosexualitat, les persones blanques són millor que les negres, les que no tenen diversitat funcional, millor que les que sí que en tenen, etc.) i amaguen la diversitat. 

Us imagineu un món on les persones poguérem triar de veritat com mostrar-nos? Ei, que jo sóc lliure, em direu!!! Sí clar, contestaré jo, igual de lliures que les persones a la pel·lícula Màtrix!!! Si fórem lliures de veritat, al nostre institut n’hi hauria molta més diversitat: hòmens amb melena i/o falda, dones amb els cabells curts i/o roba ampla, xics femenins, dones peludes... També n'hi hauria moltíssimes més persones bisexuals. Però el patriarcat és fort i té una salut magnífica i no emmalaltirà si no fem alguna cosa, ja que preferix que emmalaltisquen les persones diferents.

Per què no comencem a trencar una miqueta amb els rols tradicionals? Podem fer-ho amb xicotetes accions: pintar-nos la ratlla dels ulls (els xics), posar-nos colònia d'home (les xiques) o de dona (els xics), pentinar-nos de manera distinta, portar polseretes de gomes de color de rosa (els xics), no depilar-nos (les xiques)... Se us acudeixen altres accions?

Imaginació i diversitat al poder!!


Si t'ha agradat aquesta entrada, t'interessaran també:

23 de gen. 2014

Diferències naturals?


A la fàbrica patriarcal, la diversitat no existeix. Tot el món ha de ser rosa o blau, home masculí o dona femenina i, per descomptat, heterosexual. Les diferències són errors del sistema. Les persones intersexuals, les transsexuals, les dones masculines, els homes femenins, les persones homosexuals, bisexuals... no encaixen en les quadrícules i tenen més butlletes per a patir.

Les característiques del patriarcat són l’androcentrisme (l’home i allò masculí és superior a la dona i a allò femení), el masclisme, la divisió de rols, l’heterosexualitat obligatòria, el control de la sexualitat femenina (ja sabem que un xic sexual és un crac però una xica és una qualsevol)...

Aquest patriarcat és molt potent. On pot, és violent: en alguns països hi ha lleis que empresonen les dones per conduir o maten les persones homosexuals. I, on no pot, perquè les lleis promouen la igualtat i el respecte a la diversitat, actua de manera més subtil. I com que les persones vivim en aquest sistema, solem ser còmplices. Des del bressol, perpetuem el binarisme. Quan descobrim la diversitat en nosaltres mateixos, l’amaguem sota la catifa, i quan la descobrim en les altres persones, a discriminar toca.

Si fórem capaços de percebre la diversitat com una riquesa, i no com un problema, quina meravella de món tindríem!!

 

25 de gen. 2012

Ets prou home/dona?

¿És vosté 100% femenina? Ací hi ha les principals característiques de la dona femenina. Al text n’expliquem l'origen, els trastorns i la manera de corregir-los.

Extret de: VANDER, Adrian: Enfermedades y trastornos en la vida conyugal: Como resolver los múltiples problemas de la vida íntima. 1958.






Tens algunes característiques poc virils? Aquestos són els trets de feminitat que més freqüentment es troben en els hòmens poc masculins. A l’actualitat, quasi tots els hòmens tenen una barreja d'un o d’un altre d'aquestos signes. Reconeixent aquestos trastorns a temps, generalment poden curar-se mitjançant un tractament adequat.



28 de des. 2011

¿Es niño o niña?

La setmana passada va donar a llum una amiga (quarentona, lesbiana, monoparental, in vitro... M'encanten les famílies diverses!!!) i vaig anar a comprar-li un regalet a la criatura. Entrí en una botiga moderníssima del meu barri, d’aquestes que venen vestidets per a xiquetes amb una calavera al davant (per posar un exemple) o samarretes per a grandets amb missatges reivindicatius. Va i pregunte per la robeta de bebé i una dependenta jove, i també moderna, m’ensenya uns bodis blancs amb uns eriçonets de color fúcsia, marró i blau. Llavors em pregunta (en castellà, que és com parlen totes les dependentes a València, menys les del Mercat Central i les de Russafa):

¿Es niño o niña?

M’aguante les ganes d’eixir de la botiga i decidisc no mirar-la, per por de fulminar-la i que no puga seguir despatxant, pobra, que amb la crisi no pot una permetre’s el luxe de caure malalta. Li conteste que és xiquet i agafe el de color fúcsia, el més alegre i divertit de tots, amb diferència! Llavors ella torna a la càrrega:

¿Ese para niiiiñooooooo?

Jo, tota pedagògica, em torne a reprimir dir-li una fresca (Et paguen més per ser vigilant del gènere?) i amb el to més de profe que puc, conteste:

Però en ple segle XXI encara estem així? Blau per als xics i rosa per a les xiques!!!

I ella, molt professional, capta el missatge i rectifica:

Claro, claro... Yo, como ves, no tengo cosas ni de niño ni de niña”.

M’embolica el bodi amb una bosseta de reixeta de color vermell (més pròpia d’un botiga de llenceria picantosa), el pague i me’n vaig, amb una estranya sensació. 

Quanta faena!!!

I de regalet, mireu aquesta xiqueta que clar ho té:

12 d’oct. 2011

El sistema sekse-gènere

L’Associació Ámbit ha començat un taller d’educació afectivoseksual (nova ortografia per a passar la censura) a l’IES Isabel de Villena, en tercer d’ESO. També treballaran les grogues (canviaré la paraula, per si de cas) i la violència (ací no hi ha perill). En la sessió d’aquest dimarts, estiguérem parlant del sekse i del gènere i van sorgir també termes com l’orientació, la identitat, el feminisme, l’homoseksualitat...


Si ens fixem en aquest esquema, veurem que la nostra cultura classifica les persones en dos grups, tenint en compte bàsicament una part de la seua anatomia (els genitals). Per això s’anomena sistema binari o també sistema sekse-gènere. La principal característica és que no té en compte la diversitat.

Si ens fixem en la primera columna, veurem que no hi caben les persones interseksuals (hermafrodites), les transseksuals (aspiren al canvi de sexe amb hormones i operacions) o les transgèneres (viuen en l’altre sexe però no volen passar pel quiròfan).

Si ens fixem en la segona columna, veurem que si a una persona se li atribueix el sexe “home”, s’haurà de comportar de manera “masculina” i, si és considerada “dona”, de manera “femenina”. Com que això de comportar-se com un home o com una dona no és una ciència exacta, ho deixaré per a un altre post, encara que per a obrir boca, assenyalaré alguns estereotips atribuïts a les dones. Les xiques són: presumides, rancoroses, xafarderes, sentimentals, tendres, curoses, dèbils, sensibles, dependents... Queda prou clar que el sistema binari deixa fora de les caselles "masculí" o "femenina" totes les persones que no es comporten com diu l’estereotip. Per exemple, si un xic és presumit i sentimental, el més provable és que patisca l’insult del seu voltant.

Si mirem la tercera columna, veurem que parla de l’orientació que, segons l’esquema binari, ha de ser heteroseksual. Les persones homoseksuals o biseksuals queden fora de l’esquema. També les persones aseksuals. Sobre les biseksuals pesa l’estigma del vici (Aquestxs li peguen a tot!!) i l’homofòbia, per desgràcia, encara està ben viva. L'insult "mariló" (canvi ortogràfic) és el més utilitzat del món.

Si arribem a la darrera columna, veurem que la pràctica seksual que es considera completa és la penetració, però només pot anar en un sentit, dels xics a les xiques. Si a un xic heterosexual li agrada que la seua xica li estimule (amb els dits o amb un dildo) el seu punt P, situat a l’anus (ai, no sé si colarà aquesta) serà considerat homoseksual o sospitós de ser-ho, i rebrà també l’insult.

Com es pot veure, aquest sistema binari sekse-gènere no té en compte la diversitat d’indentitats, de desitjos, de pràctiques, etc. i tot el món que no hi cap en les quadrícules ho té més difícil per a viure feliçment. 

PD: Va quedar prou clar que el feminisme no és el contrari del masclisme?


Per a llegir més sobre interseksualitat: ¡Hay que cortar! i Interseksualidad