Gaudir

Adelitament, complaença, delectació, delectança, delit, delícia, fruïció, gaudi, goig, grat, gustet, regal, satisfacció, voluptat... Totes aquestes paraules són sinònims de 'plaer'. La pell i els sentits corporals s’alien per a regalar-nos tot això gràcies a un cos que està ple de terminacions nervioses –que s’apleguen més en uns llocs que en uns altres, per exemple en els pits o en els genitals–, tot i que també tenim un cervell potentíssim que ho processa tot, i que dona valor o en lleva al que sentim.

Malgrat tot aquest potencial, què fa que no puguem gaudir de la sexualitat sempre? Potser són els complexos, la por, l’egoisme d'una de les parts, el masclisme, les expectatives de pel·lícula (romàntica o porno), la vergonya, l’autoestima baixa, la por a fallar...

Us sonen aquestes frases? Podríeu trobar bons arguments per a rebatre-les?

• Ets massa jove per a tindre relacions.
• No m’agrada el meu cos.
• Si li dic que no, em deixarà.
• Tinc por de durar poc.
• I si no estic prou depilada?
• Tots els meus amics ho han fet ja.
• I si pensa que soc una “estreta”?
• Tinc por de fer el que em proposa, però no vull que pense que soc un bleda.
• Pobret, no puc dir-li que no m’agrada el que fem.
• Una dona de 60 anys ja no té edat; què pensaran de mi.
• Serà guarra, la setmana passada amb un i aquesta amb un altre!
• Em fa vergonya mostrar plaer.
• Fingiré que m’agrada, no vull fer-li mal.
• Tinc por que em faça mal.
• Hui no tinc ganes però no puc dir-li que no.

Abans de l’actualització feta el 2017, la RAE donava aquesta definició de “gozar”. En la tercera accepció deia: "Conocer carnalmente a una mujer". Què us sembla?

Sexe sense ganes

L'Institut de la Dona i per a la Igualtat d'Oportunitats ha realitzat l'estudi “Diagnòstic de la dona jove a l'Espanya de hui” a partir de 1.500 enquestes realitzades a dones residents a Espanya d’entre 18 i 64 anys per a assenyalar diferències intergeneracionals. 

Algunes de les dades que mostra l'estudi, que ha estat presentat aquest juny de 2019, són, per exemple, que la principal font d'informació i entreteniment de les joves són les xarxes socials; que la violència de gènere, la desocupació i la desigualtat entre dones i homes estan entre les seues principals preocupacions, i que la majoria de les joves té dificultats per a emancipar-se.

També se'ls pregunta pel seu grau de feminisme, i la puntuació mitjana és de 7 (sobre 10) per a les joves i de 6,2 per a les més majors. Per classe social, puntuen el seu grau de feminisme entre 8 i 10 el 39% de dones de classe baixa, el 53’3% de classe mitjana i el 57’4% de classe més alta.

Però el que ens interessa més és aquesta dada: les joves viuen la seua sexualitat amb més llibertat que les majors i també són més conscients dels riscos de contraure infeccions de transmissió sexual. No obstant això, al voltant de la meitat afirma haver mantingut relacions sexuals sense ganes (el 46’8% de les joves i el 51% del grup de 35 a 65 anys). A què creus que és degut que, precisament en aquest tema, les diferències generacionals siguen tan escasses? Hem avançat menys del que pensàvem? 

ConviElx 2019

Ahir vaig participar en el IV Congrés ConviElx Aprenent a emocionar-nos amb la ponència Karícies per a la igualtat, i vaig plantejar a l’auditori de mestres, profes i alumnat un parell d’exercicis per a evidenciar l’androcentrisme i el desconeixement dels genitals femenins, i per reivindicar la importància del plaer en l’educació sexual. Les activitats consistien a dibuixar un penis, una vulva i un clítoris, i a escriure quins haurien de ser els continguts d’una educació sexual que incloguera el plaer. Ací us deixe la imatge de les vulves i clítoris i les suggerents propostes per al plaer: 

• Què ens dona plaer? Què no ens agrada gens? Què ens molesta? Què ens deixa indiferents? Com podem mesurar el plaer?
• Les zones erògenes
• Anafrodísia i anhedonia
• El plaer sense penetració
• Els mites de la pornografia
• Com donar plaer a les altres persones
• La pell. Les carícies
• El plaer a través dels sentits, de forma pràctica, amb experiències com ara tastar sabors, olorar, escoltar, tocar...
• Formes de sentir plaer, sentiments i emocions que hi entren en joc
• La masturbació femenina i masculina
• La normalització del plaer sense culpa
• El plaer com a forma d’autoconeixement del propi cos
• El plaer en les persones amb diversitat intel·lectual
• Com experimentem el plaer: objectes-subjectes
• El tabú ancestral del plaer
• El plaer en la quotidianitat
• El plaer a través de la paraula
• L’òrgan del plaer no és la pell sinó el cervell
• El plaer al llarg de la vida i com obtindre’l. Exploració de què produeix plaer en les diferents edats
• El respecte al plaer de les altres persones
• El plaer com a fet natural, com a normal en tot el món
• El dret al plaer. Com reivindicar-lo
• Fer-se massatges els uns als altres
• Xocolateràpia: degustació, massatges, olors diferents...
• Com perdre la por a allò desconegut: el plaer
• El plaer com a generador de plaers. Plaer + plaer = +++++ plaers +++++
• Els beneficis per a la salut de fomentar el plaer
• Autoplaer: normalitzar el plaer individual
• La diversitat del plaers
• Els plaers de la vida, a més del sexual, a través dels quals ens sentim vius i gaudim de la vida

Dret al plaer

A la ciència sempre li ha incomodat el clítoris perquè es tracta d’un òrgan que només té una funció coneguda: la de proporcionar plaer. Abans es pensava (i encara queda gent que pensa així) que l’objectiu de la sexualitat era la reproducció; aleshores, l’existència d’un òrgan que no fóra útil per a aquesta funció no tenia cap lògica. Per aquesta raó, el clítoris només s’ha tingut en compte quan es pensava que estimular-lo era beneficiós per a la fertilitat de les dones. Per exemple, el pare de la medicina Hipòcrates creia que les dones produïen esperma en orgasmar i aquest era imprescindible per a la concepció.

Tal com s’explica en el documental “El clítoris. Aquest estimat desconegut” (2003, França, Michele Dominici), la història del clítoris ha sigut com la del Guadiana: aparicions i desaparicions. Els primers estudis daten del segle XVI. L’anatomista italià Reinald Colombo va ser el primer a parlar-ne i a considerar “el seu descobriment” com un òrgan útil i bonic. En la mateixa època, el seu mestre Vesalius havia descrit els òrgans reproductors femenins. “Curiosament”, el treball de Vesalius és reconegut hui en dia mentre que de Colombo se’n van oblidar. Un segle més tard, un altre anatomista, l’holandés Regnier de Graff, va pensar que era el primer a estudiar el clítoris, un òrgan que considerava fonamental perquè sense la seua intervenció cap dona –creia ell– voldria tindre fills.

Durant el segle XVIII i part del XIX, el clítoris va tornar a desaparèixer dels llibres mèdics fins que, el 1844, l’alemany Georg Kobelt el tornà a estudiar i en publicà uns dibuixos molt detallats. Tanmateix, el desvetllament dels mecanismes de la reproducció, que deixaven definitivament fora el clítoris, va tornar a provocar el bandejament d'aquest òrgan. Per exemple, el 1900 el clítoris aparegué en L’anatomia de Grey, l’anomenada bíblia de la cirurgia; però en l’edició de 1948 ja no hi estava, tal com explica la uròloga australiana Helen O'Connell en el documental esmentat (vg. vídeo més avall)

També Freud va contribuir a la menysvaloració del clítoris perquè, tot i anomenar-lo en distingir dos tipus d’orgasmes: el clitoridià i el vaginal, va establir-ne una jerarquia. El primer (l’orgasme clitoridià) es considerava immadur i infantil, propi de dones amb un desenvolupament psicològic i sexual inadequat; i el segon (l’orgasme vaginal) era considerat adult, madur psicològicament, més profund, intens i plaent. Fins i tot el DSM (Diagnostic and Stadistical Manual of Mental Disorders), el catàleg més important de malalties mentals publicat per la Societat Nord-americana de Psiquiatria, replegava com a trastorn la impossibilitat d’arribar a l’orgasme amb el coit, fins que l’evidència que hi havia més dones “malaltes” que “sanes” va provocar-ne l’eliminació.

La desconsideració del plaer femení –fruit de la ignorància, del masclisme i potser en alguns casos de la malvolença– ha portat a fingir els orgasmes a milers de dones i, tristament, continua passant en l’actualitat en dones de totes les edats. Algunes adolescents han comentat que fingeixen els orgasmes durant la penetració perquè no volen que les seues parelles masculines pensen que “no ho fan bé”. A més a més, una bona part de l’alumnat desconeix què és el clítoris i/o on es troba.

Tal com explica Natalie Angier en el documental, l’orgasme vaginal no existeix sinó que, quan s’orgasma mitjançant la penetració –aproximadament ho fan el 30% de les dones–, és perquè s’estimula el feix nerviós clitoridià. La vagina té poques terminacions nervioses i la penetració no és el mitjà més eficaç perquè les dones arriben a l’orgasme. Per això, esperar que només amb la penetració vaginal totes les dones han d'arribar-hi sempre és una quimera, i insinuar que el 70% de les que no tenen orgasmes vaginals pateixen disfunció o són immadures és producte de la ignorància i/o de la desigualtat. 

El 1998 Helen O’Connel va demostrar que el clítoris era molt més gran i més complex que les descripcions fetes a les obres d’anatomia. El gland, i la seua caputxa, és l’única part visible. Situada a la part superior dels llavis menors, constitueix aproximadament la desena part del volum total. El clítoris no solament és major del que es pensava sinó que és l’òrgan que més terminacions nervioses té de tot l’organisme, fins i tot és més sensible que l’òrgan masculí, afirma la uròloga. El penis té de 4.000 a 6.000 terminacions nervioses. El clítoris en té 4.000, que arriben des d’ambdós costats (les arrels) i culminen en un xicotet apèndix amb 8.000 fibres nervioses comprimides en un espai molt reduït, fet pel qual a moltes dones no els agrada el contacte directe ja que els resulta excessiu, i prefereixen l’estimulació indirecta. El clítoris amida 8 cm de mitjana i, a més de les arrels, té dos bulbs de teixit erèctil que descendeixen al llarg de la vulva. També aquests s’unflen amb el flux sanguini i creen una zona particularment erògena al voltant de la uretra i de la vagina.

De la desconsideració i falta d’interés pel plaer femení, i de la supeditació de la sexualitat de les dones a la reproducció podem posar alguns exemples. Un estudi fet a Gran Bretanya en el 2000, concloïa que, dels quinze manuals sobre educació sexual utilitzats en aquell país, només en cinc es parlava del clítoris; en els altres deu, ni s’esmentava el clítoris ni l’orgasme femení. El segon exemple és l’episiotomia, un tall a l’entrada de la vagina que es realitza durant el part de manera quasi sistemàtica (i sovint sense advertir la dona), i que té com a efecte col·lateral la destrucció de part de la plataforma orgàsmica. En tercer lloc, la doctora Júlia Ojuel explica que, quan va estudiar Medicina als anys 90, la paraula clítoris no va aparèixer mai al llarg de la carrera; en canvi s’advertia que calia anar amb compte amb la uretra i la vagina perquè es podien desenvolupar tumors.

És casualitat que s’haja tardat tant a estudiar el clítoris i l'orgasme femení amb la mateixa profunditat i rigor que el penis o l'orgasme masculí? Pensem que no, que no és casualitat sinó androcentrisme i sexisme. L’androcentrisme provoca que el coneixement sobre la sexualitat dels barons, –l’única, de fet, que s’ha estudiat profusament–, s’aplique directament a les dones, com si la seua resposta i funcionament fora o haguera de ser exactament igual. El sexisme comporta un tractament desigual de les dones; per això no s’estudia la fisiologia del plaer femení. 

I pel camí se'ns oblida que els drets sexuals són drets humans. Que hi ha el dret a la informació i educació, i el dret a gaudir del progrés científic. La ciència ha avançat molt i ara coneixem realitats que a l'antiguitat ni tan sols imaginaven. Per això és fonamental que deixem enrere les ocultacions i que fem emergir el coneixement perquè mai més romanga ocult per a ningú!!!

Entrada publicada anteriorment amb al títol: Dret a gaudir del progrés científic.

Mira també aquest divertit vídeo de la Psicowoman: "El clítoris sigue siendo...¡¡Ese gran desconocido!! |Psico Woman y Píkara Magazine"

El plaer sexual

Traducció feta per Yasmina del fullet informatiu “El placer sexual” elaborat pel Colectivo Harimaguada.

EL PLAER SEXUAL

«He sentit que si et toquen el punt G, és on més gaudeixes, és veritat? Què faig per a donar gust al meu xic? És normal no tindre un orgasme cada vegada que ho faig? Dóna més plaer un penis gran? Als xics [heterosexuals] els agraden els pits grans?...»

Són moltes les preguntes que xics i xiques es fan sobre les relacions afectivosexuals i la vivència del plaer, i és lògic. D'una banda, perquè és una de les experiències més meravelloses i gratificants que formen part de la vida. De l'altra, perquè en la nostra cultura existeixen discursos molt contradictoris a l'entorn de la vivència del plaer: sembla que tothom sap què és, i que és una cosa molt important; però no està ben vist parlar obertament sobre el plaer. Si preguntes, sents incomoditat, et sents culpable, es frivolitza... i sobretot, no es proporciona informació correcta ni se'n parla de manera natural.

QUÈ ÉS EL PLAER SEXUAL?

Pensa en alguna cosa que t'encanta fer, que et resulta molt gratificant... Ho tens? És alguna cosa que et dóna plaer, alegria o satisfacció? Pensa en què fa que t'encante fer això, en com et fa sentir, si ho comparteixes amb algú o ho gaudeixes en solitud, cada quant ho fas... 

Són molts els ingredients que ens fan gaudir de les coses que ens agraden. El mateix succeeix amb el plaer sexual. 

Quan parlem de plaer sexual ens referim a SENSACIONS de gaudi, de gust, de satisfacció QUE PODEM EXPERIMENTAR en una relació afectivosexual: el plaer de tenir relacions sexuals amb la persona que ens agrada, d'imaginar, de fantasiejar, de sentir-nos volgudes i volguts, desitjades i desitjats, el plaer de besar, d'acaronar, d'olorar, de sentir... 

QUE ENS DÓNA PLAER?

Existeixen infinites situacions, experiències, objectes, estímuls o persones que poden resultar-nos plaents. Algunes són bastant comunes i estan influïdes per la cultura, els missatges socials, els mitjans de comunicació..., però en el fons, el que resulta plaent és una experiència única i personal: ballar junts, una carícia més suau o més intensa, un coit vaginal o anal, unes mans càlides, l'olor a colònia o l'olor corporal quan ens acabem de dutxar, el sabor salat, la xocolata, una cançó, un gest, un massatge en les cames, les besades, veure o sentir el que ens agrada, un record, acariciar una part del cos, masturbar, el sexe oral... i infinitat de possibilitats més.

Allò que ens resulta plaent, el que desperta el nostre desig, ens arriba a través dels sentits (la vista, el gust, l'olfacte, l'oïda i el tacte) i és interpretat pel nostre cervell. Per exemple: cada persona pot gaudir de les carícies de formes diferents; hi ha moltes maneres de tocar i de ser tocades i tocats, i amb diferents intencions: una abraçada d'afecte, una palmada d'ànim, un massatge relaxant, tocar els genitals per a arribar a l'orgasme...

Per al plaer no hi ha receptes, i moltes vegades no és tant el què sinó el com, amb qui... En realitat hi ha tantes maneres de donar i de rebre plaer com persones existeixen.

CONÈIXER EL NOSTRE COS

El nostre cos és "sexuat"; les persones estem preparades per al contacte corporal cos a cos, estem desproveïts de pèl, tenim de cap a peus pell sensible al contacte, a les carícies. 

És important que les persones ens sentim contents i a gust amb el nostre cos, ja que és el vehicle a través del qual expressem, donem i rebem, comuniquem... El que fa un cos bell és la seua capacitat per a transmetre i sentir. 

Existeixen zones del cos que són molt sensibles sexualment, amb moltes terminacions nervioses i que poden produir sensacions molt plaents, és el que anomenem zones "erògenes". Alguns exemples en són: el penis, els testicles, l'anus... en el cas del xics; la vulva amb els llavis majors i menors, el clítoris, el pubis, l'anus, la vagina, els pits... en les xiques. 

Però si preguntàrem a cada persona i anàrem sumant el que cadascuna ens diu, veuríem que tot el cos pot ser un punt G o una zona "erògena": cap, orelles, genitals, esquena, cames, ventre, pit... és qüestió de gustos, moments, experiències... la imaginació i les fantasies sexuals. La ment és un potent motor del nostre desig sexual i a través de records d'experiències viscudes, situacions inventades que poden resultar-nos excitants... pot evocar sensacions tan reals que sembla que les estiguem vivint.

ALGUNES IDEES PER A TINDRE EXPERIÈNCIES PLAENTS

AUTOESTIMA: Voler-nos a nosaltres i al nostre cos. No basar-nos en els models de bellesa imposats, entendre que el nostre cos és bell, que tots els cossos ho són perquè ens permeten transmetre, compartir i gaudir de moltes sensacions plaents. Per això et convidem a cuidar-lo i a acaronar-lo. Mantenir el nostre cos saludable ens fa sentir millor amb nosaltres mateixos.

ÈTICA RELACIONAL: Una bona comunicació, la sinceritat, el respecte, la confiança... són potenciadors del plaer. Quan sentim atenció i seguretat podem centrar-nos en la vivència sexual i afectiva i deixar anar la nostra imaginació. Preocupar-nos pel nostre propi plaer alhora que ens sentim implicats en satisfer l'altre. 

SEGURETAT: Tindre conductes sexuals saludables, fer el que ens agrada però sense riscos, també contribueix al fet que puguem despreocupar-nos de les possibles conseqüències negatives i centrar-nos en el gaudi...

COMUNICACIÓ: Com no totes les persones som iguals i a més anem canviant, la comunicació dels desitjos, dels gustos i de les preferències, és fonamental perquè puguem gaudir de les nostres relacions afectivosexuals.

CONÈIXER EL NOSTRE COS: Conéixer el que ens agrada i el que no, mostrar obertura per a experimentar, provar... respectant en tot moment les decisions de l'altra persona.

Plaers i Perills

Quan la gent adulta parla de sexualitat a la gent més jove sempre ho fa per a alertar dels perills: embarassos, infeccions, coacció, discriminació, violència... Mai es parla del plaer.

L’any 2009 es va fer a l’Estat espanyol la Primera Enquesta Nacional de Salut Sexual, per a valorar la satisfacció sexual, l’ús d’anticonceptius i l’abús sexual de les persones entre 16 i 44 anys. El més interessant de l’enquesta era que, per primera vegada, s’incloïa el plaer. Però... què és tindre relacions sexuals satisfactòries? Què contestaries tu, si t’ho preguntaren? La gent respon amb sinceritat a les enquestes?

Unes alumnes de 14 anys, que ja tenien relacions coitals amb les seues parelles, em contaven que fingien els orgasmes perquè els seus nòvios, pobrets, no pensaren que no els agradava la penetració. És possible també que mentiren perquè volien sentir-se “normals”, i el que es pensa que és habitual és arribar a l’orgasme amb el coit encara que, per a una elevat nombre de dones (al voltant del 70%), no és la manera més eficaç d’arribar-hi.

Com mesurem, doncs, la satisfacció? Pel nombre d’orgasmes? Per arribar a l’orgasme amb un coit? Per la quantitat de relacions sexuals que tenim a la setmana? Per com complaem la nostra parella? Per comparació amb la suposada “normalitat”?

A les pel·lis, el sexe és un acoblament heterosexual ràpid i plaent que acaba amb l’orgasme a l’uníson i li passa a tot el món que ho fa. Si alguna persona, en canvi, té molt de plaer amb les seues relacions sexuals però no a la manera de les pel·lis, significa que no té relacions satisfactòries?

Nombrosos estudis afirmen que tindre relacions sexuals satisfactòries millora la relació de parella. I aquest benestar es tradueix també en bona salut, cosa que no vol dir que qui no tinga sexe té pitjor salut! Les relacions sexuals no sóc una obligació, ni cap persona hauria de sentir-se malament si no les desitja. En la sexualitat n’hi ha molta varietat, com en el menjar. Per exemple: n’hi ha qui no té mai gana i menja perquè s’ha de fer. N’hi ha qui sempre té gana i no pararia mai. Algunes persones gaudeixen amb un bon plat i s’esmeren en la preparació i en la decoració. N’hi ha qui menja productes saludables i qui s’alimenta de menjar brossa. N’hi ha qui gaudeix tastant coses noves i exòtiques i, en canvi, n’hi ha qui no ix del menjar tradicional, del que coneix o ha vist tota la vida.

Doncs això passa també amb la sexualitat: que és diversa i variada, que cadascú i cadascuna la gaudeix d’una manera, i la suposada “normalitat” és sovint defensada per aquelles persones moralitzadores que no veuen bé que la gent a sa casa es menge el plat del sexe com li done la realíssima gana!

També els estudis científics afirmen que la satisfacció sexual està relacionada amb la seguretat en les relacions sexuals, és a dir, com més satisfacció, més alt és l’índex d’utilització d’un mètode anticonceptiu. I també és una evidència que a més satisfacció i plaer, menys violència i discriminació.

Si això és així, per què eduquem només parlant dels perills i no eduquem posant en valor el plaer? Potser perquè n’hi ha qui el relaciona amb el vici? Un pare li va dir a una mestra que no li ensenyara a la seua filla de 7 anys on estava el clítoris perquè això la convertiria en una “guarra”. Hi estàs d’acord? Hauria dit el mateix si tinguera un fill baró? Preocupa tant que els xics busquen plaer com que les xiques ho facen? Com es considera socialment a una xica que busca el seu plaer, per exemple masturbant-se? I a un xic? Significa el mateix la satisfacció sexual per a un xic que per a una xica?

Entrada publicada sota el títol I que no se t'oblide el plaer

Gozar

Adelitament, complaença, delectació, delectança, delit, delícia, fruïció, gaudi, goig, grat, gustet, plaer, regal, satisfacció, voluptat...  La pell i els sentits corporals s’alien per a regalar-nos tot això gràcies a un cos que està ple de terminacions nervioses, -que s’apleguen més en uns llocs que en uns altres, per exemple en els pits o en els genitals-, però també tenim un cervell potentíssim que ho processa tot i que dóna valor o en lleva al que sentim.

Tanmateix, què fa que no puguem gaudir sempre de la sexualitat? El fingiment, els complexos, la por, l’egoisme, el masclisme, les expectatives de pel·lícula (romàntica o porno), la vergonya, l’autoestima baixa, la por a fallar...

Et sonen aquestes frases?

Ets massa jove per a tindre relacions. No m’agrada el meu cos. Si li dic que no, em deixarà. Tinc por de durar poc. I si no estic prou depilada? Tots els meus amics ho han fet ja. I si pensa que sóc una “estreta”?  Tinc por, però no vull que pense que sóc un bleda. Pobret, no puc dir-li que no m’agrada. Una dona de 60 anys ja no té edat; què pensaran de mi. Serà guarra! Em fa vergonya mostrar plaer. Fingiré que m’agrada, no vull fer-li mal. A les pel·lis tot és molt fàcil. Tinc por que em faça mal. Li fa olor la boca. Hui no tinc ganes però no puc dir-li que no, etc.

PD: Gozar: 3. Conocer carnalmente a una mujer (Diccionari de la RAE)

Altres entrades amb l'etiqueta Diccionaris.

Gaudi

En aquesta entrada m’agradaria que parlàrem del gaudi (de la fruïció, del goig, del plaer...) que ens regala la pell, a través de tots els sentits (el tacte, el gust, l’olfacte...); mitjançant les terminacions nervioses, que s’escampen pel nostre cos i s’apleguen més en uns llocs (els pits, els genitals...) que en uns altres, i gràcies a un cervell potentíssim que ho processa tot.

Voldria que parlàrem també de com veieu la sexualitat de la gent jove, i també de la de més edat: si es gaudeix de la sexualitat o si n’hi ha factors (personals, socials...) que ho impedeixen. Us escric algunes frases que he sentit o llegit i que recullen alguns dels impediments per al gaudi: fingiment, complex, por, falta de sinceritat, egoisme, masclisme, expectatives de pel·lícula (romàntica o porno), vergonya, autoestima baixa, por a fallar...

Ets massa jove per a tindre relacions. No m’agrada el meu cos. Tinc por que se m’abaixe. I si no estic prou depilada? No orgasme amb la penetració. Tots els meus amics ho han fet ja. I si pensa que sóc una “estreta”? Si no li agrada, ja s’ho farà. Tinc por, però no vull que pense que sóc un bleda. Pobret, no puc dir-li que no m’agrada. Una dona de 60 anys ja no té edat; què pensaran de mi. No vull que pense que sóc una “guarra”. Em fa vergonya mostrar plaer. Fingiré que m’agrada, no vull fer-li mal. A les pel·lis tot és molt fàcil. Tinc por que em faça mal. Li fa olor la boca. etc.

I que no se t'oblide el plaer!

Quan la gent adulta parla de sexualitat a la gent més jove sempre ho fa per a alertar dels perills: embarassos, infeccions, coacció, discriminació, violència... Mai es parla del plaer.

L’any 2009 es va fer a l’Estat espanyol la Primera Enquesta Nacional de Salut Sexual, per a valorar la satisfacció sexual, l’ús d’anticonceptius i l’abús sexual de les persones entre 16 i 44 anys. El més interessant de l’enquesta era que, per primera vegada, s’incloïa el plaer. Però... què és tindre relacions sexuals satisfactòries? Què contestaries tu, si t’ho preguntaren? La gent respon amb sinceritat a les enquestes?

Unes alumnes de 14 anys, que ja tenien relacions coitals amb les seues parelles, em contaven que fingien els orgasmes perquè els seus nòvios, pobrets, no pensaren que no els agradava la penetració. És possible també que mentiren perquè volien sentir-se “normals”, i el que es pensa que és habitual és arribar a l’orgasme amb el coit encara que, per a una elevat nombre de dones (al voltant del 70%), no és la manera més eficaç d’arribar-hi.

Com mesurem, doncs, la satisfacció? Pel nombre d’orgasmes? Per arribar a l’orgasme amb un coit? Per la quantitat de relacions sexuals que tenim a la setmana? Per com complaem la nostra parella? Per comparació amb la suposada “normalitat”?

A les pel·lis, el sexe és un acoblament heterosexual ràpid i plaent que acaba amb l’orgasme a l’uníson i li passa a tot el món que ho fa. Si alguna persona, en canvi, té molt de plaer amb les seues relacions sexuals però no a la manera de les pel·lis, significa que no té relacions satisfactòries?

Nombrosos estudis afirmen que tindre relacions sexuals satisfactòries millora la relació de parella. I aquest benestar es tradueix també en bona salut, cosa que no vol dir que qui no tinga sexe té pitjor salut! Les relacions sexuals no sóc una obligació, ni cap persona hauria de sentir-se malament si no les desitja. En la sexualitat n’hi ha molta varietat, com en el menjar. Per exemple: n’hi ha qui no té mai gana i menja perquè s’ha de fer. N’hi ha qui sempre té gana i no pararia mai. Algunes persones gaudeixen amb un bon plat i s’esmeren en la preparació i en la decoració. N’hi ha qui menja productes saludables i qui s’alimenta de menjar brossa. N’hi ha qui gaudeix tastant coses noves i exòtiques i, en canvi, n’hi ha qui no ix del menjar tradicional, del que coneix o ha vist tota la vida.

Doncs això passa també amb la sexualitat: que és diversa i variada, que cadascú i cadascuna la gaudeix d’una manera, i la suposada “normalitat” és sovint defensada per aquelles persones moralitzadores que no veuen bé que la gent a sa casa es menge el plat del sexe com li done la realíssima gana!

També els estudis científics afirmen que la satisfacció sexual està relacionada amb la seguretat en les relacions sexuals, és a dir, com més satisfacció, més alt és l’índex d’utilització d’un mètode anticonceptiu. I també és una evidència que a més satisfacció i plaer, menys violència i discriminació.

Si això és així, per què eduquem només parlant dels perills i no eduquem posant en valor el plaer? Potser perquè n’hi ha qui el relaciona amb el vici? Un pare li va dir a una mestra que no li ensenyara a la seua filla de 7 anys on estava el clítoris perquè això la convertiria en una “guarra”. Hi estàs d’acord? Hauria dit el mateix si tinguera un fill baró? Preocupa tant que els xics busquen plaer com que les xiques ho facen? Com es considera socialment a una xica que busca el seu plaer, per exemple masturbant-se? I a un xic? Significa el mateix la satisfacció sexual per a un xic que per a una xica?

Celebrem o ens amarguem?

Aplicar la regla de la inversió és sempre molt gràfic perquè es veu el sexisme. Ens imaginem un anunci com el de Vagisil amb un pare i un fill? Als xics, no els piquen els genitals? L’eslògan podria dir així:

Usa Testiculil, així no hauràs de rascar-te en públic!

Però no!! Jo no he vist cap anunci per a xics i l’explicació, la devem al sexisme.

Sobre els cossos de les dones, en general, i sobre els seus genitals, en particular, aquesta societat patriarcal llança un munt de missatges que ens fan creure que som molt complicades –i per això necessitem constants revisions mèdiques–; que les vulves són brutes –no us sona això de l’olor a peix?–; que els pèls són antihigiènics –i una xica que no es depila és una gorrina–, etc. Per a eliminar tots aquestos indesitjables olors, se’ns recomanen un munt de productes (sabons, desodorants, compreses antitot...) i se’ns convenç que la bellesa estereotipada és una qüestió de salut. Per exemple, anar depilada es considera més net, afirmació curiosa que, si ens la creiérem, ens portaria a pensar que tots els xics són uns bruts pel simple fet de ser més peluts. I jo em pregunte: no necessiten els xics sabons per als genitals? Fan olor a floretes? Clar que no!! Tot el món fa olor a fluids corporals diversos i tots i totes tenim cossos complexos que necessiten revisions i cura. Però és molt injust que a una part de la humanitat se la pressione per a no fer olor a res, per a acomplir uns estereotips de bellesa inhumans i per a ser una pacient perpètua.

Ser conscients de com funciona el sexisme és molt important per a contrarestar els missatges discriminatoris. Els cossos de les dones es veuen com a problemàtics i la informació que se’ls dóna pertany al camp de la reproducció i al de la higiene, mai al del plaer. El reduccionisme reproductiu fa que les xiquetes sàpiguen que tenen úter i ovaris, des de ben menudetes, però desconeguen que tenen un clítoris que només serveix per a donar plaer. Usaran sabons, esprais o compreses perfumades, però a poques els hauran dit que és molt saludable agafar un espill, mirar, tocar i celebrar que tenen un cos que els pot regalar molts plaers, amb pèls o sense ells. 

Celebrem o deixem que ens amarguen?

Es que no me he enterado

Fragments de la pel·li "El diario de Carlota" (Jose Manuel Carrasco, 2010), pèssima versió (se li ha llevat tota la força feminista de Carlota) de l'excel·lent novel·la de Gemma Lienas: "El diari vermell de la Carlota". De tota manera, aquests fragmens que he seleccionat són ben divertits.

Ací pots consultar els principals mètodes anticonceptius

Contraportada de "El diari vermell de la Carlota" de Gemma Lienas:

"El diari vermell de la Carlota només és per a tu si penses que la sexualitat és una activitat natural de les persones, molt lúdica, que permet una gran comunicació i complicitat i que, en ella mateixa, no té res a veure amb actes dolents ni bons. El llibre que tens a les mans no és ben bé una novel·la ni tampoc un diari. És un llibre amb uns capítols novel·lats, en els quals la Carlota estableix una relació sentimental i sexual amb en Flanagan (el famós detectiu de llibres com No demanis llobarro fora de temporada), i amb uns altres capítols en què, amb l'excusa d'un diari, la Carlota va exposant tot el que aprèn sobre la sexualitat i, de retruc, sobre els sentiments. En els capítols novel·lats, podràs llegir escenes entre la Carlota i en Flanagan que et permetran fer-t euna idea de com són les relacions sexuals quan una persona s’hi inicia. En els capítols de diari, podràs resoldre dubtes o, fins i tot, omplir autèntics cràters d’informació pel que fa a temes com els genitals, la resposta sexual, el primer coit, els mètodes anticonceptius, l’embaràs, l’homosexualitat, les malalties de transmissió sexual, les disfuncions sexuals i altres qüestions."

Pessigolles

Open publication - Free publishing - More catalan

Les pessigolles són un plaer, però per a les xiques encara són un tabú i no se’n pot parlar. El conte de dalt tracta i reivindica l’autoerotisme; per contra, el vídeo de baix el considera una “cochinada”, igual que algunes institucions religioses (com el Pontificio Instituto Juan Pablo II) que proposen una sexualitat que ha de seguir "el pla de Déu sobre el matrimoni i la família", un pla que no inclou practicar la sexualitat per plaer o sense una finalitat reproductiva. 

Sembla mentida que al segle XXI es continuen defensant idees de l’Edat Mitjana!

[Vídeo  protagonitzat pels Leañecos Pixelito i Leandra, creat per la LEA (Liga para la educación audiovisual), una associació que pretén "formar una nueva generación de espectadores exigentes y denunciar y limpiar toda la suciedad mediática que invade nuestros hogares…". Es va emetre en Antena 3 al 2007.]

La histèria i els vibradors

Quan Rachel P. Maines estava investigant sobre costura i llegia les revistes femenines de principis del segle XX, que parlaven del punt de ganxo, els brodats o les blondes, es va sorprendre de trobar un munt d’anuncis d’uns aparells vibradors que s’anunciaven com a relaxants musculars. El descobriment va ser tan sorprenent que deixà de banda la costura i es va endinsar en l’apassionant món dels vibradors i d’una malaltia, l’anomenada histèria, que es curava mitjançant la masturbació.

“Histèria” és una paraula d’origen grec que significa “el que procedeix de l’úter”. La histèria incloïa una sèrie de símptomes molt variats: nervis, insomni, espasmes musculars, falta de gana... Es pensava que era provocada “per la falta de copulació, de gratificació sexual o d’ambdues coses” i ja Hipòcrates, al segle V a.n.e., en parlava i recomanava com a cura l’exercici i el massatge. En la tradició mèdica occidental, el tractament estàndard per a la histèria, considerada una malaltia crònica en les dones, era el massatge genital fins a l’orgasme, dut a terme pel metge o per la matrona.

No hi ha constància que al personal mèdic li agradara portar les seues pacients al "paroxisme histèric", que era com eufemísticament s’anomenava l’orgasme femení. Més aviat la consideraven una tasca difícil i avorrida, que exigia constància i temps. Per això, quan el 1880 un metge va inventar el primer vibrador a bateries, l’aparell va ser rebut amb entusiasme. La mecanització del tractament augmentava el nombre de pacients que un metge podia atendre, ja que la màquina era molt més ràpida i eficaç que les mans, i les dones “malaltes” van esdevenir un mercat encara més lucratiu.

L’androcentrisme i el model sexual coital, segons el qual la vertadera satisfacció femenina només s’aconsegueix mitjançant (i/o gràcies a) un coit amb un home, van fer que aquesta pràctica no es pensara com una amenaça i per això va ser realitzada durant anys a les que s’ho podien pagar: dones blanques, de classe alta, europees i nord-americanes. Com que no hi havia penetració, el pensament androcèntric interpretava que no passava res sexual quan elles experimentaven l’orgasme en mans expertes.

El vibrador va ser un dels primers aparells elèctrics de la història, concretament el cinqué, per darrere de la màquina de cosir (1876), el ventilador, la bullidora d’aigua i la torradora. El 1920 hi havia almenys deu fabricants de vibradors i durant les dues primers dècades del segle XX en va proliferar la publicitat. L’anunci més antic d’aquest aparell és de 1899 i és presentat com a cura per al mal de cap, la neuràlgia i les arrugues. L’American Vibrator s’anunciava així: “Pot connectar-se a qualsevol endoll elèctric, pot usar-lo vosté sola, en la intimitat del vestidor o de l'alcova, i ofereix a cada dona l’essència de la perpètua joventut.”. El Bebout Vibrator es presentava com a “Suau, relaxant, vigoritzador i refrescant. Inventat per una dona que coneix les necessitats de les dones. Tota la naturalesa polsa i vibra de vida”. En general, eren mostrats com a ferramentes de relaxació i per a la salut de les dones amb frases com “tots els plaers de la joventut... vibraran en tu”, encara que de vegades s’adreçaven als hòmens que volien retornar la salut a les seues esposes.

Els vibradors com a instruments mèdics i domèstics perdudaren fins al 1920; però quan començaren a aparèixer en les pel·lícules eròtiques de l’època, ja no es podia mantenir la ficció que allò no era sexe. Per la seua banda, la histèria va desaparèixer del catàleg de malalties el 1952. En 1960, els vibradors tornaren a aparèixer, però ja clarament com a auxiliars sexuals.

Font: Rachel Maines (2010): La tecnología del orgasmo, Ed. Milrazones.

Tràiler de la pel·lícula Hysteria (Tanya Wexler, 2011, Reino Unido)

Calen exploradores!!!

Si volem fer mal a un noi, ho tenim molt fàcil. Només hem de dir-li alguna d’aquestes tres paraules màgiques: mariquita, gallina i/o nena, i ràpidament es muntarà una bona baralla que, amb sort, acabarà resolent l’equip de mediació de l’institut. Si el que volem és insultar una noia, no caldrà tampoc que fem treballar massa les neurones. El repertori típic consta de: "gwarra", masclot ("marimocho"), "bolhera" i/o foca.

Els insults no només serveixen per a fer patir l’altra persona (i/o perquè qui insulta se senta bé); també s'usen per a controlar la seksualitat de les persones. Quan una noia és “massa” seksual, lliga molt, parla de sekse sense vergonya, etc., se la critica. Si ho fa un noi, és perfecte!

A les noies se’ns dóna un missatge doble i contradictori: limitar i seduir. Limitar és haver de posar els límits als nois, que es pensa que són molt seksuals i que no es poden controlar (quina excusa més barata!). Seduir significa haver d’estar sempre guapes i estupendes (arreglades, maquillades, depilades...); no importa si la roba és incòmoda, si fa fred o calor, si els peus fan mal per culpa del tacó alt, etc.

Si ho traslladem al camp de la seksualitat, el missatge també és doble: no sigues una gwarra; però tampoc, una estreta. Això significa que les noies han d’estar sempre mesurant fins on deixar arribar els nois, els quals, al seu torn, no pararan d’insistir perquè se’ls educa per a pensar i creure que tenen dret a reclamar el plaer.

Tenim dret al plaer? Sí. Tenim dret a reclamar-lo amb pressió? No. Tenim dret a reclamar plaer sense donar-lo? Tampoc.

A les dones se’ls diu: “El sekse és molt perillós: us podeu quedar embarassades i els nois tots volen el mateix!!!!!”. Perill, perill, perill!!!! Als hòmens se’ls diu: “Si vols condons, me’n demanes”. A part dels missatges, també és diferent la relació que tenen uns i altres amb els seus “genithals”. Ells se’ls toquen per pixar; les "ereksions" són evidents; veuen els “penhis” dels altres nois als lavabos (els pixadors de paret ho permeten) o a les dutxes. Per contra, elles han d’agafar un espill i ser molt curioses. No està ben vist que es miren, que es toquen, que parlen amb les amigues de les diferències o les semblances entre les seues “vulvhes”... I la "mestorbació" continua sent un tema tabú. Els nois parlen del tema obertament; però si una noia ho fa, serà qualificada de "gwarra”.

Amb aquest panorama, és normal que poques noies s’animen a explorar el que tenen entre les cames i que tinguen por que dins de la "vaginha" es perda l’anell anticonceptiu (com l'altre dia es va comentar a classe d'Atenció Educativa). Però, tranquil·les, que l’anell no es perdrà!! El que sí que us perdreu, si no us decidiu a posar-vos el casc d’exploradores, són un munt de plaers (fins fa poc, només reservats per als xics!). 


No és una miqueta antic esperar que un príncep blau haja de descobrir una princesa rosa?  

Netejar és sexi

El director de cinema Bigas Luna ha fet la campanya per a KH-7. T’agraden els anuncis? De fons, sona una música sensual que fa que estar a la cuina netejant siga quelcom semblant a trobar-se en club privat i exclusiu on ell i ella són guapxs i sexis, netejar és sexi... i el xic està especialment atractiu quan ho fa.

A l’anunci de la Vitro, el veiem una mica maldestre però lluint cos, mentre lluita contra el greix amb una tovallola com a única vestimenta. Llavors arriba ella, l’acarona i el besa amb desig, fa tres ratlles a la vitro per ensenyar-li la millor manera de netejar-la i... comença la festa! Les xiques naixen sabent més de neteja? T’agrada que siga activa? Provem a invertir els papers. Ens imaginem una xica mig despullada netejant? Què diríem d’un anunci així? Potser diríem que se la sexualitza, que no és realista, que cap dona neteja en roba interior... És criticable en el cas del xic? Quina roba hauria de porta un xic mentre neteja? N’apareixen molts a les sèries o a la publicitat? I a la vida real? Per què?

Al KH-7 per al llavaplats, a ell el mostren encara més babau i ella li ensenya. Tanmateix és un bon punt que vulga aprendre: el xic hi posa molt d’interés i no tira la tovallola a la primera. 

A l’anunci del KH-7 per a tot, els veiem desitjosos: ací ell l’agafa amb els forts braços i la puja al banc de la cuina amb suavitat. Els xics del segle XXI són enèrgics i amorosos alhora? però... desastre!!!: el banc està brut i una xica no pot suportar això!!! Estan les xiques obsessionades per la neteja? Si el culet d’ell haguera anat a parar al banc, li hauria importat la brutedat? La càmera és gira aleshores cap a la porta: hi ha una bici, una motxilla, unes sabatilles... I ara sabem que no és que siguen porquets, per tindre la cuina bruta, sinó que ell (o ella?) ha anat a fer esport. Ella li ordena que netege, amb només una mirada, i ell ja sap, sol·lícit, el que ha de fer. I ho fa amb molt de gust! Com ho veus? 

Penses que el missatge pot ser: “Si vols sexe, neteja primer!”?

Què opines de l’eslògan: “KH-7 funciona”? Per a què funciona? Per a netejar? Per a tindre sexe? 

L’anunci va adreçat als xics, a les xiques o a tots dos?

Si hi haguera molts anuncis com aquest, els xics veurien sexi netejar?

Dret a gaudir del progrés científic

A la ciència sempre li ha incomodat el clítoris perquè es tracta d’un òrgan que només té una funció coneguda: la de proporcionar plaer. Abans es pensava (i encara queda gent que pensa així) que l’objectiu de la sexualitat era la reproducció; aleshores, l’existència d’un òrgan que no fóra útil per a aquesta funció no tenia cap lògica. Per aquesta raó, el clítoris només s’ha tingut en compte quan es pensava que estimular-lo era beneficiós per a la fertilitat de les dones. Per exemple, el pare de la medicina Hipòcrates creia que les dones produïen esperma en orgasmar i aquest era imprescindible per a la concepció.

Tal com s’explica en el documental “El clítoris. Aquest estimat desconegut” (2003, França, Michele Dominici), la història del clítoris ha sigut com la del Guadiana: aparicions i desaparicions. Els primers estudis daten del segle XVI. L’anatomista italià Reinald Colombo va ser el primer a parlar-ne i a considerar “el seu descobriment” com un òrgan útil i bonic. En la mateixa època, el seu mestre Vesalius havia descrit els òrgans reproductors femenins. “Curiosament”, el treball de Vesalius és reconegut hui en dia mentre que de Colombo se’n van oblidar. Un segle més tard, un altre anatomista, l’holandés Regnier de Graff, va pensar que era el primer a estudiar el clítoris, un òrgan que considerava fonamental perquè sense la seua intervenció cap dona –creia ell– voldria tindre fills.

Durant el segle XVIII i part del XIX, el clítoris va tornar a desaparèixer dels llibres mèdics fins que, el 1844, l’alemany Georg Kobelt el tornà a estudiar i en publicà uns dibuixos molt detallats. Tanmateix, el desvetllament dels mecanismes de la reproducció, que deixaven definitivament fora el clítoris, va tornar a provocar el bandejament d'aquest òrgan. Per exemple, el 1900 el clítoris aparegué en L’anatomia de Grey, l’anomenada bíblia de la cirurgia; però en l’edició de 1948 ja no hi estava, tal com explica la uròloga australiana Helen O'Connell en el documental esmentat (vg. vídeo més avall)

També Freud va contribuir a la menysvaloració del clítoris perquè, tot i anomenar-lo en distingir dos tipus d’orgasmes: el clitoridià i el vaginal, va establir-ne una jerarquia. El primer (l’orgasme clitoridià) es considerava immadur i infantil, propi de dones amb un desenvolupament psicològic i sexual inadequat; i el segon (l’orgasme vaginal) era considerat adult, madur psicològicament, més profund, intens i plaent. Fins i tot el DSM (Diagnostic and Stadistical Manual of Mental Disorders), el catàleg més important de malalties mentals publicat per la Societat Nord-americana de Psiquiatria, replegava com a trastorn la impossibilitat d’arribar a l’orgasme amb el coit, fins que l’evidència que hi havia més dones “malaltes” que “sanes” va provocar-ne l’eliminació.

La desconsideració del plaer femení –fruit de la ignorància, del masclisme i potser en alguns casos de la malvolença– ha portat a fingir els orgasmes a milers de dones i, tristament, continua passant en l’actualitat en dones de totes les edats. Algunes adolescents han comentat que fingeixen els orgasmes durant la penetració perquè no volen que les seues parelles masculines pensen que “no ho fan bé”. A més a més, una bona part de l’alumnat desconeix què és el clítoris i/o on es troba.

Tal com explica Natalie Angier en el documental, l’orgasme vaginal no existeix sinó que, quan s’orgasma mitjançant la penetració –aproximadament ho fan el 30% de les dones–, és perquè s’estimula el feix nerviós clitoridià. La vagina té poques terminacions nervioses i la penetració no és el mitjà més eficaç perquè les dones arriben a l’orgasme. Per això, esperar que només amb la penetració vaginal totes les dones han d'arribar-hi sempre és una quimera, i insinuar que el 70% de les que no tenen orgasmes vaginals pateixen disfunció o són immadures és producte de la ignorància i/o de la desigualtat. 

El 1998 Helen O’Connel va demostrar que el clítoris era molt més gran i més complex que les descripcions fetes a les obres d’anatomia. El gland, i la seua caputxa, és l’única part visible. Situada a la part superior dels llavis menors, constitueix aproximadament la desena part del volum total. El clítoris no solament és major del que es pensava sinó que és l’òrgan que més terminacions nervioses té de tot l’organisme, fins i tot és més sensible que l’òrgan masculí, afirma la uròloga. El penis té de 4.000 a 6.000 terminacions nervioses. El clítoris en té 4.000, que arriben des d’ambdós costats (les arrels) i culminen en un xicotet apèndix amb 8.000 fibres nervioses comprimides en un espai molt reduït, fet pel qual a moltes dones no els agrada el contacte directe ja que els resulta excessiu, i prefereixen l’estimulació indirecta. El clítoris amida 8 cm de mitjana i, a més de les arrels, té dos bulbs de teixit erèctil que descendeixen al llarg de la vulva. També aquests s’unflen amb el flux sanguini i creen una zona particularment erògena al voltant de la uretra i de la vagina.

De la desconsideració i falta d’interés pel plaer femení, i de la supeditació de la sexualitat de les dones a la reproducció podem posar alguns exemples. Un estudi fet a Gran Bretanya en el 2000, concloïa que, dels quinze manuals sobre educació sexual utilitzats en aquell país, només en cinc es parlava del clítoris; en els altres deu, ni s’esmentava el clítoris ni l’orgasme femení. El segon exemple és l’episiotomia, un tall a l’entrada de la vagina que es realitza durant el part de manera quasi sistemàtica (i sovint sense advertir la dona), i que té com a efecte col·lateral la destrucció de part de la plataforma orgàsmica. En tercer lloc, la doctora Júlia Ojuel explica que, quan va estudiar Medicina als anys 90, la paraula clítoris no va aparèixer mai al llarg de la carrera; en canvi s’advertia que calia anar amb compte amb la uretra i la vagina perquè es podien desenvolupar tumors.

És casualitat que s’haja tardat tant a estudiar el clítoris i l'orgasme femení amb la mateixa profunditat i rigor que el penis o l'orgasme masculí? Pensem que no, que no és casualitat sinó androcentrisme i sexisme. L’androcentrisme provoca que el coneixement sobre la sexualitat dels barons, –l’única, de fet, que s’ha estudiat profusament–, s’aplique directament a les dones, com si la seua resposta i funcionament fora o haguera de ser exactament igual. El sexisme comporta un tractament desigual de les dones; per això no s’estudia la fisiologia del plaer femení. 

I pel camí se'ns oblida que els drets sexuals són drets humans. Que hi ha el dret a la informació i educació, i el dret a gaudir del progrés científic. La ciència ha avançat molt i ara coneixem realitats que a l'antiguitat ni tan sols imaginaven. Per això és fonamental que deixem enrere les ocultacions i que fem emergir el coneixement perquè mai més romanga ocult per a ningú!!!

(Informació extreta en gran part del documental El clítoris. Canal Odisea, 2003, Francia, 60 min. Dir: Michele Dominici, Variety Moszynski, Stephen Firmin)

[Entrada revisada i actualitada el 2019]

El plaer és... a les teues mans

Cristian (1r de Batxillerat C)

El plaer és a les teves mans. Amb aquest nom tan suggerent, s'ha posat en marxa, per part del Govern autonòmic d'Extremadura, un programa d'educació sexual per a joves. Segons declara la seua consellera d'Igualtat i Ocupació, la finalitat d'aquesta mena de campanyes és fomentar les relacions igualitàries, trencar mites i ajudar els joves a gaudir de la sexualitat de manera sana i completa, tot i evitant els riscos que provoca el desconeixement o el coneixement erroni de què disposen. No obstant, aquesta proposta ha sigut durament criticada per l'oposició, que tot i que ells mateixos l'havien aprovada al mes d'octubre, es queixen del malbaratament de diners en una iniciativa que incita, segons ells, a la masturbació. Però la crítica va més enllà: denuncien que és "un atemptat a la intel·ligència dels joves", que la sexualitat s'ha de tractar a casa i viure's en la intimitat i que juga amb"l'educació sexual i moral dels adolescents".

I aquestos són tan sols uns quants dels prejudicis que ens trobem sempre enmig dels avanços i que obstaculitzen el pas de les coses importants. L'oposició diu que la informació sobre la sexualitat ha de vindre de casa, i que pràctiques com la masturbació, entre d'altres, han de quedar tancades en la intimitat. Però un jove que es troba desinformat, o que té el cap ple de mites que ha escoltat sobre el sexe i la sexualitat, és una persona desorientada que necessita aclarir dubtes, i que si no els soluciona esdevindran més tard un fum de problemes.

Aquesta crítica ens nega el dret a conéixer-nos, a aprendre cóm hem de relacionar-nos, a fer valdre i a parlar de la pràctica de donar-nos plaer, tan criticada per alguns. Perquè per als xics, dir que es masturben és una cosa natural, i quasi una manifestació de la seua masculinitat. I existeixen un munt d'expressions per a dir que un xic es masturba. En canvi, per a les xiques dir que gaudixen autosatisfent-se és parlar d'una qualsevol o d'una eixida, i se'ls nega el dret al plaer dels seus cossos. A més, el vocabulari per a dir que una xica es masturba, es limita a quatre frases. I és que ens trobem amb aquesta contaminació tòxica de la consciència cada dos per tres, i quasi sense adonar-nos. I és que la discriminació masclista no acaba mai, per això aquesta proposta que promou relacions igualitàries ens fa tanta falta.

A més, aquesta desinformació fa que ens trobem problemes com els embarassos no desitjats en xiques de 15 o 16 anys per pensar que " per una vegada no passa res", amb el contagi de malalties de transmissió sexual per pensar que "és que a mi no m'agrada utilitzar condó". I en definitiva, adolescents que no saben com enfrontar-se a moltes situacions. Perquè necessitem tindre les coses clares, saber els riscos i els avantatges que tenen el sexe i la manera d'experimentat amb el propi cos, perquè hem de ser responsables amb els nostres actes, i conseqüents.

Perquè hem de gaudir de la sexualitat de manera plena, però per damunt de tot, segura. I necessitem qui ens ho ensenye.