Audiovisuals infantils LGBTIQ+

 

Quan som persones xicotetes, és importantíssim créixer amb representacions LGBTIQ+ que ens permeten poder viure una infància tranquil·la i sense culpa. El contrari, el que encara passa en l’actualitat, és que a les criatures diverses els coste trobar personatges amb els quals identificar-se, i no saben si els seues sentiments i gustos són normals, ja que no tenen referents. Tant de bo sentiren que també poden ser protagonistes de les històries, que poden conquistar la persona que estimen, que, sent com són, poden canviar l’entorn i, fins i tot, salvar el món.

Per a fer-ho possible, ací tenim una selecció de materials amb protagonistes LGBTIQ+.

Sèries amb protagonistes LGBTQ+

She-ra and The Princesses of Power (Dreamworks/Netflix)

Aquest spin-off de Masters de l’Univers és una sèrie on els conceptes de bo i dolent (d’heroïna o malvada) van canviant a mesura que es desenvolupen els personatges i ens endinsem en les seues emocions. En l’univers de She-ra, trobem personatges no binaris com Double Trouble, relacions lèsbiques com Netossa i Spinnerella, relacions gais com els pares de Bow o, fins i tot, relacions d’amistat que es transformen en romàntiques, com Glimmer i Bow o Gatia i Adora. A més, hi ha diversitat ètnica, tant en qüestió de colors com de formes corporals: Frosta té trets asiàtics; Bow i els seus pares tenen trets africans, etc.

En el vídeo de youtube Catradora: The Kiss 😻 She-Ra and the Princesses of Power | Netflix After School, podem veure el bes de Gatia i Adora.

Steven Universe (Cartoon network)

Enfrontada a la censura en nombrosos països, aquesta sèrie ha sigut elogiada per la seua originalitat i per mostrar la primera boda lesbiana de l’animació infantil. Creada per Rebecca Sugar, el resultat és un producte inclusiu i normalitzador, un raig de llum en l’animació infantil.

L’arc argumental aprofundeix en l’atracció amorosa que hi ha entre Rubí i Safir, dues gemmes que, quan es fusionen, formen la gemma clàssica Granat. L’episodi 21 de la cinquena temporada (The Question), inclou la petició de matrimoni entre les protagonistes. Ací podem veure el vídeo de youtube: Steven Universe | The Question | Cartoon Network

La directora digué en una entrevista: “Necessitem dir-los a les criatures que tenen un lloc al món. I hem de dir-los-ho ara perquè, si esperem a més tard, el dany ja estarà fet”. Ometre personatges LGBTI significa assenyalar una part del públic com a personatge de segona categoria. “Quan cresquen, no voldran contar les seues pròpies històries perquè pensaran que no són apropiades, i tenen una bona raó per a pensar així, ja que han rebut aquest missatge durant tota la seua infància”.

The Owl House (Disney Channel)

La protagonista de la sèrie Casa Buho, Luz Nocedo, és nord-americana, d’ascendència dominicana, té 14 anys i és bisexual. Se sent atreta per personatges masculins, però també per femenins, com ocorre en dos capítols de la sèrie en els quals la jove viatja a una realitat paral·lela per a convertir-se en bruixa i es troba amb una jove, Amity, amb qui sorgeix l’espurna.

Luz i Amity ballen un agarrat perquè estudien en una acadèmia de fetilleria i el ball és una exhibició de poder amb el qual poden derrotar un monstre. La sèrie va gestant, capítol a capítol, un enemies-to-lovers entre les dues xiques. Així, al final de la segona temporada, la protagonista comparteix un romàntic bes amb la seua rival, reconvertida en amiga, primer, i en nóvia, després. Ací podem veure un fragment del ball: Amity & Luz Dance💃(Clip) / Enchanting Grom Fright / The Owl House

El Príncipe dragón (Netflix)

La sèrie està plena de personatges diversos i complexos, que van apareixent al llarg de les temporades com a secundaris. En la segona temporada tenim la parella formada per Annika i Neha, guerreres experimentades que regnen sobre Duren. A més, trobem la parella gai d’elfs Runaan i Etharia (amb beset inclòs a S3-E3) i altres relacions homosexuals com la de Janai i Amaya (amb petició matrimonial en S4-E1). I de bonus track heu de saber que la generala Amaya, tia d'un dels protagonistes, és, a més de lesbiana, una valenta i poderosa guerrera sorda que signa (apareix a S1-E4). I, seguint amb la diversitat funcional, hi apareix també un capità cec, l'expirata Villads, que sap sentir el vent i olorar la terra. 

I això no és tot: el rei Harrow representa una masculinitat que evoluciona i deixa escrita una sentida carta al seu fillastre Callum, en S2-E6, (ací hi ha un fragment en anglés) on li explica que, front a la narrativa bèl·lica dels guerrers i les victòries, el poder està en la vulnerabilitat, en el perdó i en l’amor. En aquest E6 també apareixen les dues mares guerreres, Annika i Neha, i és per a no perdre-se'l.

The Bravest Knight

La sèrie de televisió infantil segueix Sir Cedric, un jove agricultor de carabasses que intenta convertir-se en un valent cavaller i es casa amb el príncep Andrew. Tenen una filla adoptiva de 10 anys, Nia, a qui ensenyen el valor de l’honor, la justícia i la compassió.

Ací podem veure el tràiler oficial de la sèrie: The Bravest Knight: Official Trailer • A Hulu Original

Curts amb protagonistes gais

Out (Steven Hunter, 2020)

El curt de Pixar i Disney ens parla obertament de la història d’un jove gai, Greg, que sap que ha arribat el moment de contar als seus pares que és homosexual i, de passada, presentar-los el seu nóvio, Manuel. El relat inclou un bes entre ambdós. El podem trobar en Disney Plus.

In a HeartBeat (Beth David i Esteban Bravo, 2017)

Aquest curt mut conta amb tendresa i sensibilitat la historia d’amor de dos xiquets, a més del patiment i les burles que reben. Ací tenim l’enllaç per a veure In a Heartbeat [4’]

Sèries amb personatges LGBIQ+

The Loud House (Nickelodeon)

El canal de televisió Nickelodeon ha fet un pas cap endavant presentant, per primera vegada en la seua història, un matrimoni format per dos homes. El protagonista, Lincoln Loud, un xiquet d'11 anys que viu a casa amb les seues deu germanes, rep la visita del seu amic Clyde McBride, qui arriba acompanyat dels seus dos pares. Just abans d'obrir la porta, Loud exclama "És el moment de fer història!", tota una picada d'ullet autoreferencial al fet que mai abans Nickelodeon havia mostrat una parella homosexual. Per si fora poc, els McBride són també un matrimoni interracial.

Arthur. En aquesta longeva sèrie infantil canadenca troben una boda gai entre Mr Ratburn i Patrick, en un episodi de la temporada 22. Mr. Ratburn és el mestre dels protagonistes i aquests, durant la cerimònia, només se sorprenen del fet que el profe sàpiga ballar. Ací podem veure l’escena de la cerimònia: Fragmento boda gay en la serie infantil ARTHUR.

My Litthe Pony. Creada per Hasbro en el Discovery Family Channel, hi veiem la parella de lesbianes, Aunt Holiday y Auntie Lofty, que cuiden d’un jove poni anomenat Scootaloo.

Hora de aventuras. En aquesta sèrie veiem la relació amorosa entre la princesa Chicle i la vampira Marceline, que inclou un bes de dames enamorades.

Una casa de locos. Dins d’aquesta família amb onze criatures, veiem una de les germanes de Lincoln, Luna, que es revela com a bisexual i confessa el seu crush per Sam, una xica. L’esdeveniment no desperta la sorpresa de ningú a la casa.

Articles relacionats

• La mejor representación LGBT está en los dibujos para niños, 20 minutos, Yago García, 11.08.2020.
• She-ra: ¡Mucha diversidad y diferentes personages! Fuera de foco, Fanny Llamas, 10.06.2020.
• 'Lightyear' no ha sido el primero: los otros besos homosexuales que has visto en dibujos animados infantiles, Sport, Rosa Gil, 29.06.2022.

Sèries o curts per a adolescents

• First Kill. Les protagonistes són una vampira i una caçadora de monstres lesbianes.
• Heartbreak High. La protagonista, que té superpoders, està enamorada de la seua millor amiga.
• HeartStopper. Història d’amor de dos adolescents que estudien al mateix institut.
• Los 100. Sèrie postapocalíptica que inclou la parella lesbiana de Lexa i Clarke.
• Sex Education. Sèrie amb diversos personatges i relacions homosexuals.
• Ser o no ser. Sèrie protagonitzada per Joel, un adolescent trans de 16 anys que somia convertir-se en actor.  
• Classes de sexe. Curt de ficció entre adolescentes intersex i endosex. Sense dubte, el esconeixement de la intersexualitat no sols pot traduir-se en violències cap a l’alumnat intersex, sinó que dificulta també que l’alumnat endocis adquirisca informació verificada i justa sobre la diversitat corporal.

Homosexualitat i església catòlica

Entrada de Lucia T. (Batxillerat científic)

L’homosexualitat i l’església? Aquesta qüestió es fa molt sovint i jo crec que és molt interessant i important. L’homosexualitat és un tema del qual es parla moltes vegades, com si no fora normal, tot i que jo la veig perfectament normal. Són persones? Sí. Aleshores se les ha de tractar com el que són, persones. La veritat és que, en comparació amb altres èpoques, ja es tolera més, però sempre veurem algun endarrerit que ha de posar mala cara o dir “quin fàstic”.

Responent a la qüestió que he fet al principi: sí, tristament l’església no veu un matrimoni vàlid si està format per dues persones del mateix sexe. Aquesta mentalitat l’he viscuda des de xicoteta, perquè sóc una persona creient. Estic d’acord amb algunes coses que estableix, per així dir-ho, l’església; però n'hi ha d'altres amb les quals estic completament en desacord, i aquesta n’és una.

En una ocasió, vaig estar parlant amb una persona que es considera molt religiosa, i vaig fer-li una pregunta: “Què penses de l’homosexualitat?" Quan va començar dient que “els d’eixa condició...”, em va deixar morta. Una condició és, per exemple, el vapor, i una persona a qui li atrauen les del seu mateix sexe no té cap condició. Seguidament, vaig fer-li una altra qüestió: “Si la teua filla fóra homosexual i no la deixaren casar-se per l’església, què faries?" El pensament que aquesta persona tenia era que no es podia realitzar un matrimoni entre dues persones del mateix sexe perquè davant de Déu no era vàlid. 

Crec que pensar així és una pena i suposa tindre una mentalitat molt tancada. Amb aquesta entrada no vull insultar l’església, òbviament; l'únic que pretenc és mostrar que no estic d’acord amb aquest pensament en concret. I per concloure, pense que qualsevol persona s’hauria de poder casar, ja que per ser humans tots tenim els mateixos drets.

[Nota de R. Sanchis. En aquests vídeos, realitzats pel grup mexicà "Católicas por el derecho a decidir", es qüestiona la posició contrària de l’església a l’homosexualitat:
- Catolicadas - Capítulo 8: ¡Es un clásico! (2012)
- ¿Por qué Dios no odia a los gays? (2017)

- Catolicadas T6 - Cap. 2: Maestro de la discriminación (2914) ]

Pretty Boy

Entrada d’Izan de Batxillerat Humanístic.

M’he decidit a fer aquesta entrada perquè em pareix que el curt 'Pretty Boy' (Cameron Thrower, 2015, 32'') és molt interessant, està molt ben treballat i mostra una realitat que es creu ja superada en la societat: l’homofòbia. Aquest video va guanyar el premi a la millor pel·lícula LGTBIQ+ el 2017.

Es tracta d’un curt d’aproximadament 30 minuts en el qual podem veure com un home, que creu en Déu, decideix que la millor idea per “curar” el seu fill homosexual és portar-lo a un motel, com a regal d’aniversari, perquè perda la virginitat amb una dona. 

Encara que el fill no vol, al final ha d’anar, i acaba en una habitació amb una dona de companyia. Tot i que ho intenta, l’adolescent està insegur i no vol tindre relacions coitals amb ella perquè no li agradaven les dones i perquè ni tan sols s’ha besat mai amb cap altra persona.

Al principi, la dona s’enfada perquè està perdent el temps i no pot fer el seu treball, però tot canvia quan els dos mantenen una conversació, digna de veure, on es mostren pensaments, sentiments i idees que fan canviar la forma de veure els dos personatges.

Espere que el curt us agrade tant com a mi. 

En anglés.

Orgull de poble

Ací tenim el vídeo “Orgull de poble”, que es va fer per a celebrar el primer Orgull LGBT 2016 de Benissa (Alacant). Formava part de la campanya “Jo també sóc poble”, organitzada per la plataforma ciutadana “Reiniciem Benissa”.

Després de veure el vídeo, reflexiona sobre les qüestions següents:

1. Creus que és igual ser LGBTI en un poble que en una ciutat? Explica-ho.
2. Quines conseqüències creus que té per a les persones LGBTI haver de migrar a una altra ciutat per a poder viure la seua orientació o identitat?
3. Què creus que pot aportar un vídeo com aquest a les persones LGBTI i a les no LGBTI de Benissa?

Ara, respon el test (per a tu, no cal que ho escrigues; però sí que pots comentar com t’has sentit en haver de respondre a aquestes qüestions):

          a. Eres heterosexual?
          b. Com et vas adonar?
          c. Creus que la teua heterosexualitat té cura?
          d. Sap la teua família que eres heterosexual?
          i. Ho saben en el teu treball?
          f. Tens por que t'acomiaden per la teua heterosexualitat?
          g. Què opines del fet que les persones heterosexuals adopten?
          h. Acceptaries que la mestra o mestre de la teua filla o fill fóra heterosexual?
          i. Què faries si la teua filla (o fill) et diu que és heterosexual?

Com ser "normal" en 5 passos

Si el vídeo no es pot vore a youtube, sinó a vimeo.

Fragment de la pel·lícula: But I'm a Cheerleader (J. Babbit, 1999, USA)

Megan és una adolescent de 17 anys aparentment heterosexual. Té un xicot, anomenat Jared, i és animadora de l’escola (una cheerleader); però la seua cristiana família, les amigues i Jared pensen que és lesbiana i l’obliguen a anar a True Directions, una institució que la “curarà” de la seua homosexualitat. Allà coneix Mary, la directora, i Rock, el fill d’aquesta, a més de l’instructor ex-gai Mike i un grapadet de xics i xiques com ella. Graham esdevindrà la seua “amiga especial”.

La pel·lícula va rebre la qualificació de NC-17 (prohibida a menors de 17 anys) per l'Associació de cinema dels Estats Units (MPAA). Per a aconseguir la qualificació R (permesa a menors de 17 amb companyia adulta) la directora Jamier Babbit va haver de retirar una presa de dos segons en la qual la mà de Graham recorria el cos vestit de Megan; una altra presa de baix a dalt del cos de Megan mentre es masturbava i un comentari on Megan deia que “s’havia menjat Graham” (argot per a referir-se al cunnilingus). Curiosament, American Pie, estrenada també el mateix any, mostrava un adolescent baró masturbant-se i va rebre la qualificació R. La directora de la pel·lícula es va queixar de la discriminació per part de la MPAA, que usava diferents criteris per a les pel·lícules de temàtica lèsbica i per a les escenes sexuals protagonitzades per xiques. A Austràlia, la pel·li va rebre la qualificació M (audiències madures), 15 al Regne Unit, 14A a Canadà i 12 a Alemanya. 

En clau d’humor, But I'm a Cheerleader ens mostra la construcció de la sexualitat (que ha de ser necessàriament heterosexual i coital) i del gènere: un gènere blau (aficionat a la mecànica, als esports, a la guerra...) i un gènere rosa (ensinistrat per a netejar, tenir cura de bebès i satisfer els desitjos de l’home). 

[Entrada ja publicada anteriorment al blog]

Activisme LGBT+ musulmà

Argentí de naixement, tot i que l’origen de la seua famíalía és Síria, ZamZam és el secretari general de l’Associació de Musulmans Homosexuals LGTB (AMHO). Primer va ser catòlic i després “va perdre la fe, pero no en Déu sinó en les persones”. Quan va visitar la mesquita d’Istambul, ZamZam “va entrar kafr (no creient en àrab) i va sortir musulmà”. ZamZam es va decidir, gràcies a les possibilitats que ofereix internet per connectar gent anònimament, de començar un camí per crear una associació de musulmans homosexuals LGTB (AMHO) a Barcelona.

Estima com vulgues

El meu alumnat s'ha llegit aquest trimestre un assaig de la col·lecció Claus per a entendre el món, d'edicions del Bullent, i ací us deixe el booktrailer de Maria sobre el llibre de Ximo Càdiz Estima com vulgues.

Aprofite l'avinentesa i afegisc el cartell de l'organització Endavant, que convida a la manifestació del 18 de juny pels drets lgtb+ i on apareixen la mare de Déu de Montserrat (la Moreneta), patrona de Catalunya, i la mare de Déu dels Desemparats (la Geperudeta), patrona de València. Què en penses?

Ballem, ballem...

A la sèrie Merlí, l'homosexualitat masculina està prou ben tractada. Bruno, el fill del protagonista, fa dansa i és homosexual, però no s'atreveix a dir-li a ningú ni una cosa ni l'altra (només ho sap Laia, la seua millor amiga). A més a més, el veiem patir perquè està secretament enamorat del seu amic Pol, i el veiem també fer patir Santi, el seu professor de castellà, amb insults i bromes gordofòbiques.

Amb l'arribada d'Oliver a l'institut, tot canvia. Aquest es presenta a la classe explicant que balla claqué i que és bon tio, sensible i gai. Al cap d'un temps, Bruno li pregunta com va eixir de l'armari i aquest li ho explica mentre l'anima a ser ell mateix. Bruno decideix viure la seua particular primavera i s'uneix a la festa ballant per tot l'institut la cançó "Los chicos hoy saltarán a la pista", del grup català "La casa azul", davant de la mirada joiosa dels companys de classe. 

A l'entrada Merlí el (peri)patètic, es fa una crítica de la sèrie. També pots llegir una magnífica crítica de l'androcentrisme de Merlí a l'article publicat a Zena: "Masclisme i estereotips de gènere a Merlí".

Famílies homoparentals

Curt elaborat per a la Setmana Nacional de l'Adopció al Regne Unit (març de 2012) que pretenia denunciar les desigualtats de les famílies homoparentals.




En març de 2014, Honey Maid va fer un anunci celebrant totes les famílies i algunes persones van protestar. Això és el que feren amb les queixes.


Coneixes Galesh? Associació de famílies homoparentals.

Estudis i articles sobre homoparentalitat:

• Experiencia vital, perfil psicológico y orientación sexual de jóvenes adultos con madres lesbianas o padres gays. Tesis de la doctora Francisca López Gaviño. Universidad de Sevilla. Departamento de Psicología Evolutiva y de la Educación. 2014.
• Fortalezas y debilidades de las familias homoparentales (presentación en pdf) María del Mar González, Francisca López, Dto. Psicología Evolutiva y de la Educación, Universidad de Sevilla. Resum.
• Cambios legislativos, aceptación social y bienestar psicológico en familias homoparentales españolas. Avance de informe. M.Mar González, Ana Montes, Francisca López y Andrea Angulo. Universidad de Sevilla. 2013.
• Estudio y análisis de la percepción social de las familias homoparentalesy su presencia en la prensa escrita española. Alberto Barrios Flórez. Universitat de València. 2012. 
• Las nuevas estructuras familiares como contextos de desarrollo: resultados de un estudio sobre diversidad familiar (presentación en pdf). E. Arranz i A. Oliva. Resum. 2010.
• Desarrollo psicológico en las nuevas estructuras familiares. Enrique Arranz Freijo , Alfredo Oliva Delgado. Editorial Pirámide. 2010. 
• Dinámicas familiares, organización de la vida cotidiana y desarrollo infantil y adolescente en familias homoparentales. Maria del Mar González. Dpto. Psicología Evolutiva y de la Educación. Universidad de Sevilla. 2002.
• Desarrollo infantil y adolescente en familias homoparentales. Informe preliminar 2002. M.M Gónzález i F. Chacón et altri.

Més informació

Eixir dels armaris

Aitor (transsexual) i la seua amiga Isa (homosexual) ixen de l'armari.

[Nota: Aitor ha decidit eliminar del seu canal molts vídeos; així que aquest ja no està disponible.]

Malalties

El 17 de maig és el dia internacional contra l’homofòbia i la transfòbia.

En 1974, i gràcies a la lluita intensa de persones i col·lectius, l’Associació Americana de Psiquiatria va eliminar del Manual de Classificació de Malalties Mentals (DSM-II) l’homosexualitat i la bisexualitat. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va tardar una miqueta més i finalment, el 17 de maig de 1990, va suprimir l'homosexualitat de la Classificació estadística Internacional de Malalties (CIM). 

Pocs mesos després d'aquella data, vaig aprovar les oposicions i comencí el curs com a professora de Valencià amb una il·lusió enorme, sense saber que per a l'OMS jo havia estat considerada una malalta fins aquell moment. 

De vegades, les lleis van per davant de les persones (mai de totes); però el que sol passar és que vagen per darrere. Per això la lluita perquè es reconeguen els drets humans de totes les persones és tan necessària!

Ací us deixe aquest vídeo-regalet. Si a algú li molesta vore tants hòmens junts i ballant, que es faça preguntes i que s'ho faça mirar:

L'amor és igualtat

Entrada feta per Mònica West (3r ESO)

En aquest vídeo podem observar com se sent la gent homosexual. Parla dels estereotips, de la religió, de la gent amb dubtes i de com influeix la societat en les persones, tant joves com adultes. També conta com et pots sentir quan ets llibre i vius la teua vida, en contraposició a la infelicitat de no poder expressar els teus sentiments si estàs oprimit.

Es parla també la religió, que suposa fer cas d’un llibre escrit fa trenta-nou segles; de la gent que pensa que és una malaltia que té cura o que es decideix... Explica que no tota la gent a qui agraden coses diferents a les associades al gènere corresponent és homosexual.

I ens convida a saber respectar, a conèixer, a ajudar i, sobretot, a estimar les persones perquè tinguen la valentia de ser felices.

Recordeu: l'estima de les persones homosexuals o heterosexuals és la mateixa. Tots som humans.

 

AMPGIL

Vídeo: En la pell de l'altre


AMPGIL: Associació de Mares i Pares de Gais, Lesbianes, Bisexuals i Transsexuals.

Guies

• Guia de pares i mares
• Com dir-ho als teus pares
• Guia per a mares i pares de persones transgèneres i transsexuals
• Guia per a mares i pares d'infants amb rols i comportaments de gènere no normatius

Incapaces de què?

Viviana i Andrea es conegueren en una institució de salut mental i s’enamoraren. Hagueren de demostrar que entenien el que volia dir casar-se perquè la llei les considera “incapaces”. Viviana té 58 anys, una sentència d’inhabilitació i una restricció de la capacitat jurídica; Andrea en té 32 i una sentència d’insània que limita quasi completament la seua capacitat de decidir, i per aquest motiu va necessitar el permís d’un jutge que avaluà si sabia el que significava contraure matrimoni. En tot aquest llarg procés, que va durar dos anys, Vivi i Andrea comptaren amb l’ajuda de curadors, funcionaris públics que les representen legalment i que els van aconseguir un subsidi perquè pogueren viure fora de la institució mental de manera independent. 

La resposta que tradicionalment s’ha donat al patiment mental ha estat la incapacitació judicial i un model sanitari psiquiatritzant que vulnera drets fonamentals, ja que considera que determinades persones no poden prendre decisions vàlides com a conseqüència d’un diagnòstic psiquiàtric. 

En els anys 70 començà a popularitzar-se l’antipsiquiatria, contrària a la concepció de la malaltia mental com un fenomen biològic al marge de la societat i de la cultura. I va sorgir l'anomenada psiquiatria democràtica, que aplicava tècniques alternatives com el psicodrama i maldava per la reinserció dels pacients en la comunitat i no en hospitals psiquiàtrics. Aconseguir la vida independent i considerar l'internament com a últim recurs, van ser objectius primordials de la Llei de Salut Mental, aprovada a l'Argentina l'any 2010.

Segons el model social i democràtic, la finalitat del sistema psiquiatritzant és el control social d’unes persones a les quals no es vol incloure; per això, defensen que el focus no ha d'estar en qui suposadament té un problema individual, sinó en allò que la societat fa o deixa de fer perquè aquestes persones visquen marginades. Especialistes en salut mental expliquen que molts ingressos en institucions mentals obeeixen més a una raó social que mèdica, ja que hi estan allà perquè no tenen altres opcions i perquè l’estat, que hauria de garantir-ne l’externalització, no ho fa. Viviana, per exemple, va estar un any fora i vivia de la venda ambulant; però el dia en què no ho va poder fer, no va tindre més remei que entrar-hi de nou.

Però, tornant al principi: per què ha de donar un jutge el permís per a casar-se? Soledad Ribeiro, especialista en salut mental, explica que “si algunes persones necessiten suport per a prendre decisions, l’obligació no és substituir la seua voluntat, sinó garantir que tinguen l'ajuda que necessiten. Tots decidim amb suport; és molt estrany que una persona prenga decisions importants en la vida sense consultar amb un amic, un llibre o amb un especialista. Però a algunes persones se les estigmatitza a partir d’un diagnòstic psiquiàtric i se’ls restringeix la capacitat de decidir sota el fonament que no compleixen amb estàndards de normalitat socialment construïts. És la persona mateixa qui ha d’identificar què pot i per a què sent que necessita ajuda”. 

Si les persones normotípiques tenen la llibertat de decidir i, per tant, d'equivocar-se, per què aquelles amb un diagnòstic psiquiàtric no haurien de tindre el mateix dret?

Entrevista a Vivi i a Andrea

¿Cómo se conocieron?

Andrea: Contalo vos.

Viviana: No, contalo vos que lo contás bien.

A.: Bueno. El tenía otra pareja. Y yo lo miraba porque yo iba a computación en el otro turno. El iba de 13 a 16 y yo de 16 a 18. Y yo lo miraba. Entonces un día me mandó una bandejita con pescado, huevo y papas y después les dijo a las amigas para que me dijeran si quería que fuera. Le tapé los ojos, charla va, charla viene, beso va, beso viene y así nos enamoramos. Esto hace 5 años. Todo esto dentro del Moyano.

¿Por qué le decís “él”?

A.: Porque para mí es mi hombrecito.

Viviana, ¿a vos te molesta ese “él”?

V.: Para nada, porque sé que lo dice con cariño. Yo estoy en la habitación y ella viene de hacer un mandado y desde abajo me grita “¡eh papi!”. Y yo no digo nada, qué le voy a decir. Y lo que diga la gente imagínense que a mí no me interesa. A mí me interesa que ella esté bien y yo no la voy a reprimir. Después se verá en una conversación tranquila si está bien o está mal, pero no la voy a reprimir.

/.../

Ací, a l'article que ha servit de font per a l'entrada, Esposas sin esposas, pots llegir l’entrevista completa.

València en flames

La revista digital EGF and the City ha encés les Falles abans d'hora per publicar en portada la fotografia de dues falleres besant-se. La polèmica a les xarxes socials s'ha polaritzat entre qui pensa que és una falta de respecte a la festa fallera i entre qui creu que València és una ciutat oberta i tot el món ho pot passar molt bé. Entre les raons a favor es destaca el que té de positiu visibilitzar el lesbianisme, normalment més ocult que l'homosexualitat masculina.

I tu, què en penses?

Si jo fóra...

El meu dia com a homosexual (xica, primer d’ESO, curs 2012-13)

Són les set i mitja del matí, m’alce del llit i em mire a l’espill. La veritat és que jo no em sent gens diferent: sóc una xica, no sóc marimatxo, a soles m’agraden les persones com jo! Em comence a vestir. Què em puc posar per a no semblar diferent? Em decidisc per una samarreta blava; crec que és una bona elecció i no vull ser criticada.

A mi m’agradaria cridar que sóc lesbiana però... amb aquesta societat és impossible. Em torne a mirar a l’espill i no em sent a gust amb mi mateixa. Jo vull expressar el que sent però no és gens fàcil. De totes formes, és que ja porte molt de temps ocultant-ho i hui serà el dia! Agafe la maquineta d’afaitar i em talle els cabells, em canvie de roba i sóc jo mateixa. Tinc l’autoestima més alta que totes les ximpleries que em puguen dir.

Arribe a l’institut i, només creuar per la porta, ja em diuen els primers “piropos”, però no em molesten perquè tinc assumit el que sent i la meua resposta és: “Sí, i tu què, heterosexual?”. Tots es queden bocabadats. Passa el matí i jo encara estic somrient i m’agrada sentir-me bé.

D’açò ja ha passat un temps. La gent em mira bé i ja no sóc estranya, i m’agrada. No em penedisc gens d’haver dit la meua condició sexual. Sóc normal!

I si fóra gai? (xic, primer d’ESO, curs 2012-13)

M’alce a les 7.30 per anar a l’infern, em rente la cara i les dents, em vist amb una roba que no siga molt de “maricó” per a vore si així deixen d’insultar-me i per a parèixer més masculí. Me’n vaig a l’institut a soles perquè ningú vol estar amb mi.

Al començament de les classes, abans que vinga el mestre, els insults estan servits: que si maricó, que si plumilla, que si invertida de mierda... Són tants dies d’insults que és com una rutina.

Després de tres hores de classe eternes, eixim al pati. El xic que m’agrada és un de tants que m’insulten i els seus insults són els que més m’afecten perquè ell m’agrada molt, però no accepta els gais i veig impossible poder solament aconseguir el seu respecte.

Encara no he eixit de l’armari ni pense fer-ho perquè no tinc cap ajuda. Això és un infern de vida.

Una vida homosexual (xica, primer d’ESO, curs 2012-13)

Quan m’alce pels matins, el primer que faig és vestir-me el més paregut a com ho fan les xiques normals, més que res perquè no es note que sóc diferent i que no descobrisquen que la meua manera d’opinar i els gustos són totalment antònims als de les altres.

M’agrada una xica i solament la meua millor amiga ho sap. Abans tenia una altra millor amiga, però quan li ho vaig contar, va deixar d’ajuntar-se amb mi per vergonya o per por que m’escomençara a agradar. Ara ja no parlem. La meua millor amiga actual ho sap i no li importa. Ella i jo ens portem de meravella encara que els nostres gustos siguen diferents.

Tinc por de contar-ho i que la gent es fique amb mi i sofrir bullying, per això no ho conte; no vull que em passe com amb la meua ex-millor amiga. Em sentiria molt malament.

A la xica que m’agrada la vaig conèixer a l’equip de futbol. Ens vàrem fer amigues de seguida i vàrem quedar molts dies com a amigues, però jo volia alguna cosa més que això. Abans de conèixer-la m’havien agradat sempre els xics, però quan la vaig conèixer vaig sentir una cosa especial i diferent, una sensació d’agradar.

No li ho he contat a ma mare per por que em mire estrany o s’estresse per tindre una filla homosexual.

Ara els meus dies són com abans, igual, però quan les meues altres amigues em pregunten qui m’agrada, jo conteste que m’agrada un xic. Eixe xic és la tapadora per no dir que realment m’agrada algú del mateix sexe. M’esperaré a ser més major per a eixir de l’armari, després de l’institut.

(No basada en la realitat)

(Xic, primer d’ESO)

Arribe a l’institut i en vore a eixe xic que tant m’agrada, note que hi ha una pressió que m’impedix estar amb ell. No puc deixar de pensar que mai podré estar amb ell.

Quan arribe a casa, li ho conte a la meua germana i em diu que em busque un xic millor, que no em mereix i que em farà molt de mal, però és impossible oblidar-me d’ell. I em diu que si no m’oblide d’ell li ho contarà a ma mare, però l’únic que faig és pensar amb ell.

Relat (xic, primer d’ESO)

Quan vinc a classe, em resulta difícil parlar amb el xic que m’agrada, que és de 3r d’ESO. Quan em prepare la roba, és un vestit rosa i porte els cabells llargs, i quan jugue a la Xbox, ho faig amb les Barbies. Quan estic a classe, és difícil parlar amb els xics que no són com jo. És difícil conviure així perquè sempre pense que ho saben i que per això em miren malament. Em tracten com si fóra estrany, són coses meues. Quan estic a casa i em fique al Tuenti, em resulta difícil parlar amb el xic que m’agrada.

També pense que en la meua família estan parlant de mi a la meua esquena.

No m’agrada que les persones es riguen de mi i em tracten com si fóra diferent. Algun dia, amb la meua família, com diuen alguns, “eixiré de l’armari”, i si no els agrada, que es foten.

El meu particular dia a l’institut (xica, primer d’ESO)

Al principi, quan vaig eixir de l’armari, tots els meus amics de veritat em varen donar suport però els altres varen començar amb els rumors, que a Sofia li agrada Lluna, que si està als vestidors dels xics... i milions de xafarderies més que ni jo sabia de mi. Quan va passar el temps, tots es varen acostumar a allò, ja que la meua forma de ser no va canviar gens. Però a l’hora de l’atracció era molt diferent. Va arribar un moment que em vaig adonar que estava enamorada d’Ana i cada vegada que la veia volia estar amb ella. Li ho vaig contar al meu millor amic i em va dir que estava molt bona, però jo no vaig fixar-me molt en això. A mi no solament m’agradava el seu físic ni sols l’exterior sinó també el seu caràcter.

Un dia em vaig armar de valor i li vaig preguntar pel Tuenti que com estava i que volia ser la seua amiga, però ella no em va respondre i jo vaig estar tota la vesprada pensant que no hauria d’haver-ho fet. Però al dia següent ella em va respondre en un privat i em va dir que d’acord, però que ella no volia res més. En eixe mateix moment vaig pensar que ja no podria tindre amb cap persona una conversació normal sense que es pensaren que volia alguna cosa més, i li vaig explicar a Ana que encara que ella no era com jo, la volia com a alguna cosa més, però que no se sentira pressionada. Ella em va recordar en les meues decisions i amb el pas del temps ens vàrem convertir en millors amigues.

Un dia, ella em va presentar una altra amiga seua que era homosexual, i em va agradar des del primer dia i començàrem a conèixer-nos i ací estem juntes després de 5 anys, i molt felices.

28 de juny. Dia de l'orgull LGTB.

III Vesprada Diversa

Dilluns 3 de juny de 16.00 a 19.00

IES Isabel de Villena (C/ Isabel de Villena, 4, València)

Intervindran:

• Cristian Pérez, estudiant de Psicologia i exalumne de l’IES Isabel de Villena, i Miquel Tabuenca, estudiant d’Història i exalumne de l’IES Isabel de Villena.
• Miquel Missé, sociòleg i activista trans. Coautor de El género desordenado (Egales, 2010) i autor de Transsexualitats, altres mirades possibles (UOC, 2012)
• Maria José Vivó, membre d’AMPGIL (Associació de mares i pares de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals)
• Jordi Jiménez, del grup Jove de Lambda.

Organitza: Rosa Sanchis, professora de Valencià de l’IES Isabel de Villena.

La Vesprada diversa no és una xarrada sobre homosexualitat i transsexualitat. No va adreçada a adolescents lgtbi (lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, intersexuals) o a famílies de joves lgtbi. És per a tota aquella persona que alguna vegada a la seua vida s’ha qüestionat, ni que siga un poquet, l’educació rosa i blava que es dóna a les persones i la injustícia de les violències (suaus o fortes) que pateix qui se n’ix dels models de gènere tradicionals: els xics que ploren, les xiques esportistes, els pares que cuinen i netegen, les mares fortes que reivindiquen el seu temps, els xiquets que volen jugar a nines i a cuinetes, les xiquetes que porten els cabells curtets, etc. La diversitat no està només en les persones lgtbi, està en tot el món. Per això ens encantaria que vingueres a aquesta Vesprada diversa i que cada vegada siguem més persones lluitant contra les violències i defensant la diversitat. Us hi esperem!!

26 d'abril, Dia de la visibilitat lèsbica

I tu, quin pla tens?

I dic jo... que els xics no compren Desigual? 

Per què només hi ha publicitat adreçada a les xiques?

Però bé, ja que aquestos anuncis van per a elles, quins models de xica, de relació de parella i de relació sexual ofereixen? Què et semblen?

A ningú li sorprén que el model de lesbiana siga de parella "per a tota la vida" i les heterosexuals siguen més "fresques"?

Ací tens les respostes humorístiques i crítiques de la Filòsofa Frívola i de Lara Newel a la campanya de Desigual.

Regals! (II Vesprada Diversa)

A la fàbrica de Playmòbils tot el món ha d’eixir rosa o blau i, si hi ha alguna barreja de colors, és qualificada d’error. Al segon vídeo, el xiquet i la xiqueta tenen desitjos que no poden acomplir perquè una mà poderosa decideix per ells. Som realment lliures? 

Després de la xarrada que ens han regalat aquest matí els meus exalumnes Miquel i Cristian i Miquel Missé, estic convençuda que, si no som més lliures, almenys sí que som més savis. I les persones sàvies no solament pregunten (estàs operat?, tens nòvia?, et pots fer un penis tan gran com vulgues?) sinó que també, i sobretot, s’interroguen:

Per què no pot un xic donar una abraçada a un altre i fer-li dues besades sense que això signifique que és poc home o homosexual?

Un és un home només si té un penis d’una determinada grandària?

Què faria jo si el xic o la xica que m’agrada em diu que és transsexual?

Per què tinc la necessitat d’insultar les persones diferents? Què em passa? De què tinc por?

Podem escapar realment del binarisme, de les etiquetes o del què diran?

¿D’on podem traure la força que ens apodere i ens permeta lluir tots els colors de l’arc de sant Martí -i no solament el blau o el rosa?

Miquel Missé ens deia que l’escola i l’institut haurien de ser espais de seguretat on la diversitat fóra, no sols tolerada, sinó potenciada. Però, malauradament, els insults (maricó, guarra, tortillera...) i la violència són habituals en els centres i, de vegades, vénen també del professorat, tal com Cristian contava amb exquisidesa. 

Després, Miquel reivindicava l’orgull de dir alt i clar que l’homosexualitat és, simplement, una circumstància i que són intolerables les actituds cromanyòniques (amb perdó dels i de les cromanyones, que potser eren d’allò més diverses).

I com apuntava Pepa, la professora de Matemàtiques, no podem deixar de criticar que els accents i els polinomis ocupen tot el temps de l'escola, i que no queda espai per a la vida. Tanmateix, com a profe que sóc, tinc els mitjans per a intentar, almenys, que el meu alumnat siga un poquet més savi emocionalment i també puc propiciar espais per a l’apoderament. 

Hui he volgut vestir de gala el saló d’actes de l'IES Isabel de Villena per a donar veu a tres persones fantàstiques i valentes. És un present que els devia l’institut per no haver sigut un espai tan segur com hauria de ser-ho, i la sort és que finalment s’ha convertit en un regal per a les persones que escoltàvem. Estic tan contenta que no cap en la meua pell!!!


(PD: Hui és el dia mundial contra la síndrome de Down. Escolta a Verònica, lesbiana i Down, en aquesta entrevista de ràdio)