Classes de sexualitat

La primera escena és un fragment de la sèrie Física o química, que es va estrenar l’any 2008 i va acabar el 2011, després de 7 temporades i molt d’èxit entre el públic adolescent. El fragment és del capítol 2 de la primera temporada (“Solo es sexo”), i els protagonistes són un grup d’adolescents que van al col·legi concertat Zurbarán. 

El segon vídeo és una escena de la minisèrie de dos capítols El pacto, que es va estrenar l’any 2010. Les protagonistes són un grup d’amigues que assisteixen a un col·legi privat i decideixen quedar-se embarassades al mateix temps en protesta contra el director perquè va expulsar a una d’elles per quedar-se embarassada.

Ja han passat uns quants anyets d'aquestes sèries! Penseu que és així el professorat actual?, són així, els pares i les mares?, i la gent jove? Passen situacions semblants als vostres col·legis i/o institut? Quina educació sexual heu rebut? Penseu que és una bona educació per a tenir relacions sexuals segures i plaents? Si no és així, què us hauria agradat que us ensenyaren? I ja per últim, qui hauria de fer educació sexual? I quins temes hauria de tractar?

Què et diu la teua monstre?

Big Mouth és una sèrie estatunidenca animada (recomanada per Netflix a partir dels 16 anys) que tracta temes relacionats amb el desenvolupament corporal i sexual propi de l’adolescència: atracció sexual, menstruació, masturbació, etc. Els protagonistes són dos amics, Nick i Andrew, juntament amb les seues amistats Jessi, Jay i Missi. Sembla que la història es basa en les vivències reals que tingueren dos dels seus creadors durant la pubertat i l’adolescència. 

Un dels encerts de la sèrie és mostrar el terratrèmol emocional que es pateix en aquesta edat a través d’uns personatges anomenats monstres de les hormones. I cadascun dels protagonistes té el seu. He seleccionat un fragment del capítol 5 de la primera temporada, que es diu «Girls Are Horny Too» («Les xiques també s’exciten»), on la monstre de les hormones de Jessi l’anima a conéixer-se, i aquesta i la seua vulva mantenen una agradable i instructiva conversa. 

La vulva de Jessi li explica que no és el mateix la vulva que la vagina; que les xiques tenen tres orificis: la uretra, l’anus i el que dona entrada a la vagina; que a la vulva podem trobar l’estrella del plaer, el clítoris, i també els llavis exteriors i interiors (denominació més adequada que la de majors i menors, ja que cada vulva és distinta i sovint els anomenats menors són més grans que els majors). 

Què et semblen els consells de la monstre de les hormones de Jessi? Creus que està ben vist que les xiques es miren i/o es toquen? Què creus que li diria el monstre de les hormones a un xic? I quina seria la conversa entre els genitals masculins i un adolescent?

Skam

Entrada d'Eva D. (1r de Batxillerat Humanístic)

SKAM ('Vergonya' en noruec) és una sèrie noruega com qualsevol altra, però hi ha alguns aspectes que la fan diferent. Per començar, els capítols no es publiquen una vegada a la setmana, sinó que es trauen una mena de clips o xicotetes parts del que serà un capítol. Aquests es publiquen en temps real, quan passa l’acció en la sèrie. Per exemple, si el dilluns a les 11:45 passa alguna cosa, llavors el clip es publicarà el dilluns a les 11:45.

A banda del format de publicació dels clips, pots trobar els personatges de la sèrie a Instagram o a YouTube, i seguir la història. Ells publiquen contingut inèdit que no apareix als clips. A més a més, Skam té les seues versions en diferents països, a banda de la versió original SKAM Norge (SKAM Noruega): SKAM France, SKAM Austin (EEUU), SKAM Itàlia, SKAM Druck (Alemanya), i l’última publicada, SKAM Espanya. Totes tracten la mateixa història base, però amb diferents punts de vista segons allò que és més usual en cada país. 

A SKAM apareixen les típiques coses i problemes d’adolescents de 1r de Batxillerat en diferents països. Per això, quan sent adolescent veus SKAM Espanya, pots identificar-te amb moltes de les activitats que fan. Tant els personatges, com els actors i les actrius a la sèrie, tenen la nostra edat i passen per les mateixes coses que nosaltres: exàmens, treballs, quedades amb amistats, festes, enganys, relacions complicades, descobriment de la sexualitat, baralles amb amics o amigues… 

Recentment, SKAM Espanya ha acabat la segona temporada. En cadascuna d’aquestes, el personatge principal és algú diferent, com a SKAM Norge. A la primera temporada, Eva era la protagonista. Durant l'estiu, havia estat amb el seu nóvio Jorge; però al tornar a les classes, les seues amigues la rebutgen i ha de buscar un nou grup d’amistats. Aquesta temporada tracta temes com la desconfiança, el feminisme, el ciberassetjament, les relacions tòxiques i l’amistat. 

Cris, una amiga d’Eva, és la nova protagonista de la segona temporada de la sèrie. Aquesta adolescent és una xica despreocupada, li agrada la festa i estar amb les seues amigues, com a tot el món. Sempre escolta els drames amorosos de les amigues, i diu que no s'enamorarà mai, però de sobte coneix “la nova”. Aquesta temporada tracta temes com la llibertat sexual, el descobriment de la pròpia sexualitat, les malalties mentals (en concret el Trastorn Límit de Personalitat) i la diversitat sexual. 

En aquesta temporada, apareixen també personatges que són part de la comunitat LGTB, com poden ser Lucas (gai), Cris (bisexual) i Joana (bisexual). Ací, un dels grans problemes als quals s’enfronta la protagonista és el descobriment de la seua bisexualitat i com, al principi, la nega o l’amaga per por de la resposta de les amigues o de la família. Hi ha un capítol que presenta un dels grans problemes als quals les persones homosexuals es poden enfrontar: l'agressió. Concretament, Lucas és agredit al carrer per la seua orientació sexual perquè havia pujat un vídeo a YouTube fent explícita la seua homosexualitat. Front a aquesta agressió, Lucas respon amb una denúncia, tot animant la gent perquè també ho faça, per tal de palesar  una problemàtica que pateixen moltes persones. 

Per acabar, recomane molt aquesta sèrie per la referència a l’actualitat que vivim hui en dia molts i moltes joves. Ens fa pensar i ens anima a no quedar-nos indiferents davant determinades situacions.

Aura ens explica Merlí, el (peri)patètic

Al juny del 2016 vaig publicar aquesta entrada sobre la sèrie Merlí. Com que Nètflix la té al seu catàleg i molta gent l'està veient ara, deixe ací la meua crítica en boca d'Aura, una jove adolescent a qui li molesten algunes cosetes de la sèrie. Vigileu que hi ha una mica d'spoiler!

I si en voleu més, llegiu la crítica a la sèrie a Zena: "Masclisme i estereotips de gènere a Merlí".

Altres entrades del Karícies dedicades a Merlí: 

Ballem, ballem… 

Merlí entén Judith Butler? 

L'escot de Berta o el nivell de feminisme dels guionistes?

Hola,

Sóc Aura, tinc 15 anys, i estudie primer de Batxillerat a l’IES Àngel Guimerà. Enguany hem tingut un professor nou de filosofia, Merlí, i el primer dia de classe ens va dir que volia que la filosofia ens fera trempar, és a dir, que ens excitàrem amb la matèria; però jo sé que no pensava en els nostres clítoris, sinó només en els penis de la classe ja que poca gent sap, i Merlí menys encara, que els clítoris també s’empalmen. 

Merlí és un professor provocador, sembla que es preocupa per l’alumnat i vol que pensem i que siguem crítics. Per als seus alumnes preferits és un crac; per a mi, és peripatètic però sense el "peri", és a dir, patètic. El seu favorit és el masclet Pol, sempre acompanyat en les bromes i comentaris sexuals per Marc. La resta de la colla són: el tímid i romàntic Joan; l’insegur i enamoradís Gerard; l’homosexual en l’armari Bruno, i l’agorafòbic Ivan. Ja començat el curs, s’hi afegirà Oliver, obertament homosexual. 

Les xiques només en són tres. Berta és la sexual (en llenguatge masclista seria “la guarra”). Està enfadada amb Pol perquè l'ha deixada (típic, no?), i per venjar-se fingeix un embaràs que farà patir l'ex uns quants dies. Més tard, s'enrotllarà amb Marc, sabent que és el xic que li agrada a la seua amiga Tània. Mònica és la madura de la classe i Gerard i Joan sospiren per ella. Però no podia ser perfecta: va compartir amb l’anterior parella uns vídeos sexuals i aquestos han anat a parar als mòbils de la classe. Els masclets tornen a demostrar el que són perquè ja se sap que la sexualitat masculina és així, incontrolable (és ironia!). Per últim, Tània és l'amiga de Bruno, el xic homosexual que es dedica a ser més gallet que ningú per a canalitzar la ràbia de no poder estimar com vol. A Tània li agrada Marc, però la quota de xica llançada ja està coberta en la classe (i en la sèrie); així que, per tal d’acostar-se-li, només se li ocorre canviar d’imatge a l'espera que Marc es fixe en ella i s’hi llance. Estereotipat, no, el que segueix!

Merlí no sols és mestre de filosofia sinó també de seducció, i la seua primera presa és Laia, la d’anglés. El primer dia de classe se li acosta, es fica amb la seua parella (el professor d’educació física); quan la troba sola a l'eixida, li diu que hauria d’anar amb un home més gran i experimentat (com ell), l’elogia (només físicament) amb insistència, malgrat que a ella li molesta (assetjament?), fingeix que ha de cuidar un gosset abandonat perquè sap que Laia estima molt els animals (manipulació?) i, finalment, aconsegueix anar a casa de la profe i enrotllar-se amb ella. Tanmateix, quan coneix Gina, la mare de Gerard, talla amb Laia posant com a excusa que la jove necessita algú amb qui tindre fills i ell no li'ls pot donar perquè té feta la vasectomia (sip!). 

Manipular, enganyar, insistir malgrat les negatives... és un bon model de seducció? Les xiques i els xics tan estereotipats són bons referents per a la gent jove com jo? És Merlí un bon model d'home per als meus companys barons? Per què no hi ha xiques com jo en una classe com la que mostra la sèrie? Mon pare és professor de Filosofia i n'està molt content perquè diu que Merlí posa la matèria un lloc molt millor que el que li tenia reservada la darrera reforma educativa, però ha de ser a costa de la igualtat? 

No et perdes la crítica a la sèrie a Zena: "Masclisme i estereotips de gènere a Merlí".

L'escot de Berta o el nivell de feminisme dels guionistes?

En el capítol 1 de la segona temporada de Merlí, Oksana s’acosta a Marc i s’enrotllen en els vestidors; bé, millor dit: ella el masturba. Al guionista de la sèrie es veu que no li sembla important mostrar reciprocitat en les relacions sexuals, ja que, en el curs de feminisme, no va passar del nivell 1, com bé podem veure en la manera que té Merlí de gestionar les seues relacions amb les dones. Costaria molt que Marc també li posara la maneta dins dels pantalons a Oksana? Sembla que sí, que el “propòsit educatiu” de la sèrie no té com a prioritat les relacions sexuals igualitàries! 

En el capítol 3, Berta va a classe amb una samarreta escotada i Marc busca la complicitat dels amics fent el gest de masturbar-se. Pol li tira una pilota en senyal de reprovació, però ho fa amb un somriure perquè, ja se sap, són coses de xics! I al guionista tampoc li interessa criticar la sexualització de les dones ni qüestionar una determinada sexualitat masculina que no es pot concentrar amb un escot com el de Berta. En realitat, el propòsit és mostrar com de conservadora és la professora Coralina, i per a criticar-la no s’estalvien esforços, i fins i tot els que eren enemics irreconciliables –Merlí i Eugeni, l’antic cap d’estudis– fan ara front comú (corporativisme masculí, se’n diu) contra l’enemiga.

Si us plau, guionistes del món, evolucioneu: amb un nivell 3 de feminisme ja ens conformaríem!!!

Merlí entén Judith Butler?

En aquesta entrada podreu veure una explicació del concepte "performativitat de gènere", de la Judith Butler i uns fragments de la sèrie "Merlí", concretament el capítol 7 de la segona temporada, dedicat a aquesta filòsofa. A l'institut arriba una professora trans anomenada Quima i la transfòbia no tarda a aparéixer. 

La performativitat de gènere

En la dècada dels noranta, Judith Butler va marcar amb El gènere en disputa un abans i un després en la consideració del sexe i del gènere. Si fins aleshores s’havia considerat que el sexe era allò natural i el gènere allò cultural o construït socialment, Butler proposarà que també el “sexe” és un concepte sociològic o cultural ja que és l’efecte d’un dispositiu que es dóna dins d’un sistema social binari i heterosexual, que Butler anomena “matriu heterosexual”, marcat per la normativa de gènere.

Per a Butler el gènere no és l’expressió d’un ser interior o la interpretació d’un sexe que ja existia abans del gènere, sinó que les normes de gènere funcionen com un dispositiu productor de subjectivitat. L’estabilitat del gènere depén de l’alineació ideal entre sexe, gènere i sexualitat, un equilibri que està sent constantment qüestionat per la diversitat humana. Butler no nega l’existència del sexe, de la materialitat corporal, sinó que afirma que la idea comunament acceptada de dos sexes naturals i complementaris és la forma mitjançant la qual el gènere s’ha fet estable dins del sistema.

[...] Butler posa llum a aquest estira-i-arronsa entre allò legitimat i allò exclòs socialment afirmant que el gènere és performatiu, és a dir, una actuació reiterada i obligatòria, una pràctica social que segueix unes normes precedents i que requereix un esforç constant d’imitar les pròpies idealitzacions del sistema. Així, l’acompliment reporta beneficis; i l’incompliment, càstigs socials (marginació, violència...). En la performativitat de gènere, el subjecte no és l’amo del seu gènere, ni és lliure de fer l’actuació que més li satisfà, sinó que les normes socials marquen el seu actuar. Tanmateix, el fet que l’existència del gènere siga possible a través de la seua repetició, fa possible que l’actuació siga inadequada i que les normes es transformen. Les persones no sempre reprodueixen les normes idealment, i hi ha la potencialitat de subvertir-les.

Font: Informació “La performativitat de gènere. Informació per al professorat”, dins Bloc 4 i bloc 8, Els nostres cossos, els nostres drets (Sanchis i Altable)

Merlí explica la Butler from Baubo on Vimeo.


L'activisme a Merlí from Baubo on Vimeo.


A Merlí els amics s'estimen from Baubo on Vimeo.

Jessie i la seua amiga (Big Mouth)

A les xiques, se les ha mirat i parlat de totes les parts del seu cos (el nas, els ulls, la boca, el pit, els malucs…); però per la vulva s’ha passat de puntetes, i pel clítoris, ni nomenar-lo. Els genitals femenins són anatòmicament més inaccessibles, i es necessita un espill per a veure-ho tot amb claredat. No està ben vist que les dones es miren les vulves ni que en parlen; tampoc són celebrats socialment, tal com sí que es fa amb els xics, ni s’anima a l’autoconeixement, més aviat el contrari (No et toques, cotxina!, Que et pica?). En les parets o en les portes dels lavabos no hi ha clítoris dibuixats –poca gent sabria com fer-ho–, i si hi trobem alguna cosa són forats amb penis que els penetren o hi ejaculen. Resulta també més complicat identificar els senyals de l’excitació (lubricació, erecció del clítoris, augment vaginal...) i, a falta de curiositat, els primers contactes amb els genitals tenen a veure amb la regla. A més, són constants els missatges que fan referència a la brutícia i a la mala olor dels genitals, i sovintegen les recomanacions de productes per a la higiene íntima (sabons, desodorants...), sense que existisca la seua corresponent masculina. El reduccionisme reproductiu fa que les xiquetes sàpiguen que tenen úter i ovaris però que desconeguen posseir un clítoris que només serveix per a donar-los plaer.

Tant de bo la meua mòstrua de les hormones m’haguera animat a mirar-me quan era adolescent!

Pretty Boy

Entrada d’Izan de Batxillerat Humanístic.

M’he decidit a fer aquesta entrada perquè em pareix que el curt 'Pretty Boy' (Cameron Thrower, 2015, 32'') és molt interessant, està molt ben treballat i mostra una realitat que es creu ja superada en la societat: l’homofòbia. Aquest video va guanyar el premi a la millor pel·lícula LGTBIQ+ el 2017.

Es tracta d’un curt d’aproximadament 30 minuts en el qual podem veure com un home, que creu en Déu, decideix que la millor idea per “curar” el seu fill homosexual és portar-lo a un motel, com a regal d’aniversari, perquè perda la virginitat amb una dona. 

Encara que el fill no vol, al final ha d’anar, i acaba en una habitació amb una dona de companyia. Tot i que ho intenta, l’adolescent està insegur i no vol tindre relacions coitals amb ella perquè no li agradaven les dones i perquè ni tan sols s’ha besat mai amb cap altra persona.

Al principi, la dona s’enfada perquè està perdent el temps i no pot fer el seu treball, però tot canvia quan els dos mantenen una conversació, digna de veure, on es mostren pensaments, sentiments i idees que fan canviar la forma de veure els dos personatges.

Espere que el curt us agrade tant com a mi. 

En anglés.

Sex Education

Entrada de Jessica i Marta (1er Batxillerat Humanístic)

Aquesta entrada tracta sobre una nova sèrie de Netflix anomenada “Sex Education”. És una comèdia protagonitzada per Ansa Butterfield, que dona vida a Otis –un insegur i virginal adolescent–, i per la seua mare Jean Milburn, protagonitzada per Gillian Anderson –una terapeuta sexual que es converteix en la seua guia durant tota la sèrie, ja que Otis segueix el camí de sa mare i es converteix en el sexòleg de l’institut.

Otis esdevé terapeuta perquè la seua nova amiga, que al mateix temps li agrada, el convenç per a intentar-ho. Aquesta alumna porta una vida complicada, ja que la seua mare és drogoaddicta i està absent, i la jove viu assoles en una caravana. A més, té una vida sexual activa sense protecció, i es queda embarassada. Amb ella, la sèrie mostra un altre tema d'actualitat, com és l'avortament i el dret a decidir sobre ell.

Un altre tema del que es parla és l’autoestima dels adolescent. Així, se’ns ofereixen situacions com la vergonya a mostrar el cos en les relacions sexuals. Una solució que donen els adolescents de la sèrie és apagar el llum mentre ho fan. Igualment es mostra que la masturbació és important per a conèixer-se, especialment en els cas de les xiques. Açò i moltes coses més, com ara les dificultats per a orgasmar, la inseguretat que genera la "primera vegada", la pressió exercida per les expectatives que "cal complir"...

Ens ensenya, a grans trets, sobre el sexe, sobre la diversitat sexual i sobre la manera de relacionar-nos sexualment; també ens diu que l'educació sexual que rebem els joves és generalment antiquada i poc pràctica, de manera que la majoria ens trobem més perduts del normal en les nostres primeres pràctiques sexuals.

En definitiva, que una sèrie parle de tots aquests temes de la sexualitat i de l'entorn ens pareix una forma entretinguda de fer que els joves ens informem sense cap vergonya.

Heterofòbia: "Love Is All You Need?"

Sóc Lucia Becker i vull fer una entrada sobre un vídeo que vaig veure fa un temps i que em va impactar moltíssim, ja que no m’havia parat a pensar com seria el món des d'eixe punt de vista. Coneixem l’homofòbia, un terme del qual es parla molt perquè és un problema actual que moltes persones pateixen. Però, com et quedaries si sentires parlar de l’heterofòbia? Doncs en aquesta pel·lícula podràs observar com seria el món vist al revés en l’àmbit de la sexualitat i del gènere.

D’aquest curt vull ressaltar en primer lloc unes frases que m’han cridat l'atenció. Per exemple, una de les mares s’assabenta que no l’han agafada a l'equip de futbol però sí que ha sigut admesa al grup de teatre; aleshores comenta: “Això no és per a xics?”. Un altre exemple el protagonitza el professor Thompson quan arriba al bany i veu que estan agredint Asley; l’únic que se li acudeix dir és: “Això és només una fase per la qual estàs passant”, i “Potser quan tingues xicota, tot acabarà”. Què us pareixen aquestes frases? No hauríem de deixar que cada persona fera el que volguera sense importar l’orientació sexual establerta? No hauríem de permetre que cada persona poguera elegir i ser ella mateixa?

D’altra banda, moltes vegades en el “món real” considerem provocadors els homosexuals, ja que pengen la bandera LGBT a sa casa, o la porten damunt en les manifestacions. I jo em pregunte: com seria si els heteros en tinguérem una? Al vídeo, la bandera hetero és representada com a blava i rosa, i les mares la consideren provocadora per a la resta de persones. Per què hem de pensar que algú vol provocar per portar una bandera que el representa?

Asley, la xiqueta, és un clar reflex del que pateixen moltíssimes persones dia a dia solament perquè no són “normals”, paraula que té associats uns rols que ha establert la societat, una societat que no considera igual de vàlids tots els gustos. La realitat és que al món vivim moltíssimes persones, i aleshores hi ha una enorme varietat de gustos; per tant, la societat no pot establir un sol tipus de rol perquè no està fent feliç tot el món. Cada persona hauria de manifestar les seues preferències d’una manera lliure sense por de ser jutjada per la societat. Sent dir-ho, però vivim en un món molt injust i de vegades fa fàstic.

Què penseu sobre el curt? Com us sentiríeu si fóreu protagonistes d'aqueix món? Podríeu suportar la situació? Aquesta pel·lícula em pareix molt adequada perquè ens permet adonar-nos com ho passen moltes persones. Tanmateix, nosaltres podem canviar tot aquest malestar que sofreix molta gent. I afortunadament, la situació s’està normalitzant a poc a poc, tot i que encara hi ha molts països on la gent és assassinada, discriminada, humiliada, etc. només perquè no són “normals”. Hem de lluitar, donar suport i no permetre més aquestes situacions pel bé comú. Perquè si no lluitem nosaltres, qui ho farà?

Pel·lícula Love Is All You Need?, dirigida per Kim Rocco Shields (2016, Estats Units, 29”)

Boummmm

Curt What's Virgin Mean? (Michael Davies, 2008)

Com pateix aquesta mami! I quina explicació més...!!

Què li arribarà a la xiqueta del que és la sexualitat?

1. Fer l’amor és com muntar un trencaclosques format per peces que encaixen: els xics en tenen una part i les xiques una altra, i del que es tracta és d’acoblar-se. (“Xics i xiques més aviats adults... els seus cossos són diferents però estan fets per a unir-se d’una manera intel·ligent, com un trencaclosques.”)
2. No hi ha clítoris, penis, vulves, vagines... sinó que papà i mamà tenen unes “cosetes especials” amb les quals fan també “una cosa especial” (“papi té una coseta especial i li la mostra a mami, i quan mami i papi volen fer una cosa especial”)
3. En aquella “cosa especial” que fan, papi és la part activa i mami sembla que no fa res. (“Papi pren la seua cosa especial i la posa en el lloc especial de mami.”)
4. Mami i papi són feliços fent-ho, però és papi qui es posa “content” amb el boummm final. De l’orgasme de mami, no en sabem res. (“papi es posa tan content que té un tipus de boummmm i una explosió”)
5. La sexualitat serveix per a fer bebés, perquè mami i papi es busquen quan en volen fer un, i les llavoretes de papà persegueixen l’òvul de mamà (“i totes les llavoretes de papi ixen disparades per a arribar de pressa fins a l’òvul de mami!”)

El model sexual hegemònic, aquell que se suposa “normal”, té una sèrie de característiques:

• Genitalista (el plaer només se sent als genitals ; les altres parts del cos no tenen quasi importància)
• Coital (la pràctica “completa”, la millor i la més plaent és el coit; la resta són preliminars)
• Reproductista (l’objectiu de la sexualitat és la reproducció)
• Adultista (només es viu la sexualitat a l’edat adulta)
• Heterosexual (no considera les relacions ni les pràctiques homosexuals)
• Sexista (tracta diferent a xics i a xiques; per exemple, les xiques sexuals són “guarres”; els xics, uns “cracks”)
• Normalista (només les persones normotípiques són desitjables i sexuals)
• Parellista (la sexualitat es viu en parella i per amor)

Quines d’aquestes característiques segueix la mami? Com t'han educat a tu?

Què li diries a la xiqueta si volguera saber en realitat què significa ser verge (sexualment parlant). I si et preguntara què és un orgasme?

Transcripció del que diu la mare:

“Xics i xiques més aviats adults... els seus cossos són diferents però estan fets per a unir-se d’una manera intel·ligent, com un trencaclosques. Quan mami i papi s’estimen mútuament molt, algunes vegades, solament per a mostrar quant s’estimen, papi té una coseta especial i li la mostra a mami, i quan mami i papi volen fer una cosa especial, per a fer un bebé, llavors papi pren la seua cosa especial i la posa en el lloc especial de mami, en un lloc especial del cos de mami, i això fa sentir mami molt feliç. També fa sentir papi feliç. I de vegades, després d’un moment, de vegades tan ràpid, papi es posa tan content que té un tipus de boummmm, i una explosió, i totes les llavoretes de papi ixen disparades per a arribar de pressa fins a l’òvul de mami! I a això se li diu “fer l’amor”. En fi... fins que tu ho fas, per primera vegada, ets verge.”

[Entrada ja publicada al blog.]

Com ser "normal" en 5 passos

Si el vídeo no es pot vore a youtube, sinó a vimeo.

Fragment de la pel·lícula: But I'm a Cheerleader (J. Babbit, 1999, USA)

Megan és una adolescent de 17 anys aparentment heterosexual. Té un xicot, anomenat Jared, i és animadora de l’escola (una cheerleader); però la seua cristiana família, les amigues i Jared pensen que és lesbiana i l’obliguen a anar a True Directions, una institució que la “curarà” de la seua homosexualitat. Allà coneix Mary, la directora, i Rock, el fill d’aquesta, a més de l’instructor ex-gai Mike i un grapadet de xics i xiques com ella. Graham esdevindrà la seua “amiga especial”.

La pel·lícula va rebre la qualificació de NC-17 (prohibida a menors de 17 anys) per l'Associació de cinema dels Estats Units (MPAA). Per a aconseguir la qualificació R (permesa a menors de 17 amb companyia adulta) la directora Jamier Babbit va haver de retirar una presa de dos segons en la qual la mà de Graham recorria el cos vestit de Megan; una altra presa de baix a dalt del cos de Megan mentre es masturbava i un comentari on Megan deia que “s’havia menjat Graham” (argot per a referir-se al cunnilingus). Curiosament, American Pie, estrenada també el mateix any, mostrava un adolescent baró masturbant-se i va rebre la qualificació R. La directora de la pel·lícula es va queixar de la discriminació per part de la MPAA, que usava diferents criteris per a les pel·lícules de temàtica lèsbica i per a les escenes sexuals protagonitzades per xiques. A Austràlia, la pel·li va rebre la qualificació M (audiències madures), 15 al Regne Unit, 14A a Canadà i 12 a Alemanya. 

En clau d’humor, But I'm a Cheerleader ens mostra la construcció de la sexualitat (que ha de ser necessàriament heterosexual i coital) i del gènere: un gènere blau (aficionat a la mecànica, als esports, a la guerra...) i un gènere rosa (ensinistrat per a netejar, tenir cura de bebès i satisfer els desitjos de l’home). 

[Entrada ja publicada anteriorment al blog]

Gordofòbia

La gordofòbia és la fòbia a la grossària i provoca que pensem que les persones grosses no són atractives ni desitjables. A més, la societat creu que la discriminació de les persones grosses és acceptable perquè es fa pel seu bé, ja que convé que s’adonen que el seu cos està malament i que s’han d’aprimar. 

En realitat, estar grossa o prima no és sinònim de bona o de dolenta salut perquè aquesta no depén tant del pes com de l’estil de vida. De fet, moltes persones primes ho estan a costa d’utilitzar mètodes gens saludables: dietes molt restrictives, laxants i diürètics, injeccions amb anabolitzants i esteroides, operacions, etc. Malgrat això, s'assumeix que la salut és sinònim de primesa, i s'oblida que una persona grossa que es cuida, que fa exercici i que menja sa, pot tindre tan bona salut com una de prima. 

Vivim en una societat que rendeix culte al cos i divideix les persones en atractives (blanques, altes, guapes, primes...) i no atractives (de color, lletges, grosses...). Fins i tot en els contes de Disney, els personatges dolents són lletjos (per exemple, la bruixa) i els bons són guapos. També hi ha una llarga tradició fílmica de personatges grossos que només estan per a fer gràcia.

No és cap descobriment dir que la bellesa és subjectiva, i que malgrat el desig d’homogeneïtzació, la gent té gustos diversos, i tots els cossos poden ser desitjables. Però anar contra el corrent és molt difícil. Us imagineu que un xic prim i atractiu, segons els cànons actuals, isca amb una xica grossa? De segur que s’emportarà més d’una mirada reprovatòria. 

Un informe de l’OMS, fet en 42 països d’Europa i Nord-Amèrica, va revelar que el 43% de les adolescents de 15 anys creia que estava massa grossa, quan en realitat només el 20% pesava per damunt del que es considera estàndard. Què significa això? Que la pressió pel físic provoca un munt de gent insatisfeta i infeliç. I aquest és el vertader perill; no els quilos. Els complexos que provoca la discriminació o no ajustar-se als models d’èxit són més perjudicials per a la salut que tindre un IMC (índex de massa corporal) elevat.

Diu la feminista i escriptora Naomi Wolf que la dieta és el sedant polític més potent en la història de les dones, i afegeix que la fixació cultural per la primesa femenina no és una obsessió per la bellesa sinó per l’obediència femenina (El mite de la bellesa, 1991). 

Patologitzar la grossària amb l’excusa de la salut és una forma més d’amagar la diversitat dels cossos i de perpetuar un sistema sexista obsessionat per l’aparença externa, però cec i sord davant del vertader patiment humà. Stop gordofòbia!

Estic grossa (mmfd1.2) from Baubo on Vimeo.

Fragment de la fantàstica sèrie britànica My mad fat diary, basada en el llibre "My Fat, Mad Teenage Diary", escrit por Rae Earl. Ambientada a Stamford en 1996, és la història d'una adolescent de 16 anys que ha estat internada durant quatre mesos en un hospital psiquiàtric. Rae intenta refer la vida i reprendre l'amistat amb la seua millor amiga de la infància Chloe, que no és conscient de la salut mental de Rae ni dels problemes d'imatge corporal que té, ja que li van dir que Rae havia estat tot aquell temps a França. Rae amaga el seu internament i tracta d'impressionar els amics de Chloe: Izzy, Archie, Chop i Finn.

Pink Boy i la creativitat de gènere

Pink Boy, 2015, EEUU. Dir. Eric Rockey (15’). Documental.

Aquest documental és "un retrat íntim d'un nen creatiu en el gènere que creix en la conservadora i rural Florida. Sa mare és una lesbiana masculina que ha evitat tota la seua vida els vestits fins que adopta Jeffry /.../" 

http://pinkboyfilm.com

#TransfoBus

També és molt interessant:

Growing up trans. USA. 2015. Dir. Miri Navasky i Karen O’Connor. (86 min.). Documental.

Aquest important documental de la cadena PBS mostra la primera generació de xiquets nord-americans que han canviat de gènere en una edat ben primerenca. Els protagonistes són 8 adolescents d’entre 9 i 19 anys, i les seues famílies i amistats.

Ballem, ballem...

A la sèrie Merlí, l'homosexualitat masculina està prou ben tractada. Bruno, el fill del protagonista, fa dansa i és homosexual, però no s'atreveix a dir-li a ningú ni una cosa ni l'altra (només ho sap Laia, la seua millor amiga). A més a més, el veiem patir perquè està secretament enamorat del seu amic Pol, i el veiem també fer patir Santi, el seu professor de castellà, amb insults i bromes gordofòbiques.

Amb l'arribada d'Oliver a l'institut, tot canvia. Aquest es presenta a la classe explicant que balla claqué i que és bon tio, sensible i gai. Al cap d'un temps, Bruno li pregunta com va eixir de l'armari i aquest li ho explica mentre l'anima a ser ell mateix. Bruno decideix viure la seua particular primavera i s'uneix a la festa ballant per tot l'institut la cançó "Los chicos hoy saltarán a la pista", del grup català "La casa azul", davant de la mirada joiosa dels companys de classe. 

A l'entrada Merlí el (peri)patètic, es fa una crítica de la sèrie. També pots llegir una magnífica crítica de l'androcentrisme de Merlí a l'article publicat a Zena: "Masclisme i estereotips de gènere a Merlí".

Merlí el peri(patètic)

Sóc Aura, tinc 15 anys, i estudie primer de Batxillerat a l’IES Àngel Guimerà. Enguany hem tingut un professor nou de filosofia, Merlí, i el primer dia de classe ens va dir que volia que la filosofia ens fera trempar, és a dir, que ens excitàrem amb la matèria; però jo sé que no pensava en els nostres clítoris, sinó només en els penis de la classe ja que poca gent sap, i Merlí menys encara, que els clítoris també s’empalmen. 

Merlí és un professor provocador, sembla que es preocupa per l’alumnat i vol que pensem i que siguem crítics. Per als seus alumnes preferits és un crac; per a mi, és peripatètic però sense el "peri", és a dir, patètic. El seu favorit és el masclet Pol, sempre acompanyat en les bromes i comentaris sexuals per Marc. La resta de la colla són: el tímid i romàntic Joan; l’insegur i enamoradís Gerard; l’homosexual en l’armari Bruno, i l’agorafòbic Ivan. Ja començat el curs, s’hi afegirà Oliver, obertament homosexual. 

Les xiques només en són tres. Berta és la sexual (en llenguatge masclista seria “la guarra”). Està enfadada amb Pol perquè l'ha deixada (típic, no?), i per venjar-se fingeix un embaràs que farà patir l'ex uns quants dies. Més tard, s'enrotllarà amb Marc, sabent que és el xic que li agrada a la seua amiga Tània. Mònica és la madura de la classe i Gerard i Joan sospiren per ella. Però no podia ser perfecta: va compartir amb l’anterior parella uns vídeos sexuals i aquestos han anat a parar als mòbils de la classe. Els masclets tornen a demostrar el que són perquè ja se sap que la sexualitat masculina és així, incontrolable (és ironia!). Per últim, Tània és l'amiga de Bruno, el xic homosexual que es dedica a ser més gallet que ningú per a canalitzar la ràbia de no poder estimar com vol. A Tània li agrada Marc, però la quota de xica llançada ja està coberta en la classe (i en la sèrie); així que, per tal d’acostar-se-li, només se li ocorre canviar d’imatge a l'espera que Marc es fixe en ella i s’hi llance. Estereotipat, no, el que segueix!

Merlí no sols és mestre de filosofia sinó també de seducció, i la seua primera presa és Laia, la d’anglés. El primer dia de classe se li acosta, es fica amb la seua parella (el professor d’educació física); quan la troba sola a l'eixida, li diu que hauria d’anar amb un home més gran i experimentat (com ell), l’elogia (només físicament) amb insistència, malgrat que a ella li molesta (assetjament?), fingeix que ha de cuidar un gosset abandonat perquè sap que Laia estima molt els animals (manipulació?) i, finalment, aconsegueix anar a casa de la profe i enrotllar-se amb ella. Tanmateix, quan coneix Gina, la mare de Gerard, talla amb Laia posant com a excusa que la jove necessita algú amb qui tindre fills i ell no li'ls pot donar perquè té feta la vasectomia (sip!). 

Manipular, enganyar, insistir malgrat les negatives... és un bon model de seducció? Les xiques i els xics tan estereotipats són bons referents per a la gent jove com jo? És Merlí un bon model d'home per als meus companys barons? Per què no hi ha xiques com jo en una classe com la que mostra la sèrie? Mon pare és professor de Filosofia i n'està molt content perquè diu que Merlí posa la matèria un lloc molt millor que el que li tenia reservada la darrera reforma educativa, però ha de ser a costa de la igualtat? 

No et perdes la crítica a la sèrie a Zena: "Masclisme i estereotips de gènere a Merlí".

No ens agrades!

Vídeo contra la violència masclista en la parella, realitzat per l'alumnat de l'IES Élaios de Saragossa en el taller audiovisual del director de cine aragonés Ignacio Estaregui (2016)

Estic grossa

Estic grossa (mmfd1.2) from Baubo on Vimeo.

Fragment de la fantàstica sèrie britànica My mad fat diary, basada en el llibre "My Fat, Mad Teenage Diary", escrit por Rae Earl. Ambientada a Stamford en 1996, és la història d'una adolescent de 16 anys que ha estat internada durant quatre mesos en un hospital psiquiàtric. Rae intenta refer la vida i reprendre l'amistat amb la seua millor amiga de la infància Chloe, que no és conscient de la salut mental de Rae ni dels problemes d'imatge corporal que té, ja que li van dir que Rae havia estat tot aquell temps a França. Rae amaga el seu internament i tracta d'impressionar els amics de Chloe: Izzy, Archie, Chop i Finn.

Enllaços per a vore la sèrie online (en versió original subtitulada)

Blogs antigordofòbia:

Cuerpos empoderados

• "Una cultura obsessionada amb la primesa femenina no està obsessionada amb la bellesa de les dones. Està obsessionada amb l'obediència d'aquestes.”
• “La dieta és el sedant polític més potent en la història de les dones: una població tranquil·lament boja és una població dòcil". Naomi Wolf

Gordazine

• “El règim permanent dels cossos i el perill de l'obesitat són armes de distracció massiva que ens ven dia a dia la indústria de la dieta. La salut ve en totes les talles i grandàries. Ja n'hi ha prou de patologitzar la grossària i disfressar de salut pública l'odi a les corporalitats dissidents. A la merda la teua policia dels cossos!”

Orgullo gordo

• "Del que estem orgullosos és que en una societat que ens odia profundament, ens alcem tots els dies i tractem de viure tan bé com ens és possible, tractem de ser feliços, malgrat l'odi. El de la salut és simplement un discurs més com que "els gais aniran a l'infern" o qualsevol altre discurs d'odi. El que mostren les investigacions actuals és que la salut no depèn del pes sinó de l'estil de vida: si menges sa i fas exercici, estaràs sa/na i es reflectirà en les teues biomètriques (colesterol, insulina en sang, pressió arterial, triglicèrids, etc.), però això no implica perdre pes. L'única forma que no t'agrade estar gros/a és assimilar el discurs de dominació que indica que "estar gros està malament", i és un exemple del que Pierre Bourdieu anomena "violència simbòlica". Lucas R. Barozzi
• "Sovint parlem de l'homofòbia, del sexisme, del racisme, de la xenofòbia i d'altres discriminacions, que són acceptades com a tals i tenen un nom per a referir-s'hi. /.../ Són també criticades per un sector de la població i vistes com a fets reprovables que s'han d'eliminar. No obstant açò, les discriminacions més greus són aquelles que ni tan sols es reconeixen. Es tracta d'aquelles que són totalment ignorades i obviades i contra les quals no es fa res. No solament no s'actua sinó que fins i tot es ridiculitza que es vulguen equiparar a altres discriminacions. Estem parlant de la gordofòbia." Andressolo

Pares, fills i filles

Prova d'habilitat antipatriarcal: 

Troba les diferències entre l'actitud del pare cap a les relacions afectives i sexuals de la filla i les del fill. 

Pare i filla from Baubo on Vimeo.

Pare i fill from Baubo on Vimeo.

Els fragments corresponen al capítol 31 de la primera temporada de la sèrie En teràpia (USA, 2008). El pare de les criatures és el terapeuta protagonista.

Sobre quin cel?

(En castellano)

Hola H,

Després de veure la pel·li que conta una part de la teua vida, he arribat a una conclusió: crec que tardaré molts anys a tindre una nòvia perquè no m’assemble gens al tipus de xic que tu ets i que tant d’èxit té amb les xiques.

En primer lloc, no puc tindre moto perquè a ma casa estan prohibides. Tinc un germà de vint anys en cadira de rodes (per fer el cafre amb la seua) i ma mare i mon pare no volen saber res d’aquestes màquines. De tota manera, si la tinguera, cap xica s’agafaria dels meus abdominals, com la Babi feia amb tu, perquè no en tinc. Com és obvi, tampoc no faig competicions de motos amb una xica lligada al darrere (amb un cinturó perquè no caiga), ni guanyaria cap concurs de flexions en un marquesina. Per cert, aprofite per donar-te el meu condol per la mort del teu amic Pollo en una de les carreres.

En segon lloc, no sóc ni la quarta part de valent que tu i no m’atreviria a entrar en una casa que no és meua, botant la tanca i trencant un vidre, per a fer l’amor amb la xica que m’agrada. Tampoc no li partiria la cara a un xic perquè accidentalment li ha tirat una copa al vestit de la meua xicota, ni amenaçaria la professora d’aquesta perquè la tractara bé i no contara a sa mare que fa campana amb mi.

En tercer lloc, em costa molt passar, com tu fas, de la família o dels estudis, i per molt que ho intente (de veritat que m’esforce per ser com tu!), em costa creure que tindre un treball farà la meua vida més miserable. La veritat és que no tinc la sort que tu tens d’un germà que em mantiga, de manera que no em queda altra que traure bones notes per a accedir el dia de demà a una professió que m’agrade.

En quart lloc, mai gosaria posar-me en la vida amorosa de ma mare, ni li pegaria una pallissa al seu amant (quasi fins a matar-lo), encara que els descobrira al llit.  

I ja per acabar, diré que no tinc la teua experiència en l’amor (ho confesse: sóc verge) i això m'obliga a preguntar-te com he de fer per a portar la iniciativa de la relació sense semblar un babau, perquè és que, en quasi totes les pel·lis que veig, els xics ja ho saben tot del sexe i, per a les xiques, sempre és la primera vegada.

Bé, sense més, i des de l’"admiració" d’un xic tímid i amb pors, m’acomiade i espere la teua resposta, o la de qui em puga ajudar.

Carles