Canvia el tracte

La marca nord-americana de cosmètica Avon ha presentat una campanya a Argentina, aquest 2018, fent visibles diverses situacions de violència quotidiana naturalitzades. Els vídeos són: “Acoso callejero”, “Violencia digital” i “Violencia doméstica”, i tots tres posen l’accent en la necessitat d’actuar davant de situacions masclistes que no es consideren violència perquè no maten directament, però constitueixen la base d’una piràmide que té en la seua punta els assassinats de dones. 

El món que volem necessita homes que no siguen còmplices del masclisme i que s’enfronten a companys, amics, pares, professors... que exerceixen una violència que de vegades passa desapercebuda, però que mata silenciosament. 

Podem trobar més informació en la pàgina de la campanya #Cambiáeltrato.

Per una masculinitat creadora d’igualtat!

Al blog Els punys no parlen podeu trobar una de les activitats que hem preparat per a aquest 25 de novembre.

Canvia el conte

"Cambia el cuento" forma part del projecte Little Revolutions que, amb el suport de l’Institut Català de les Dones, se suma a la campanya per denunciar la normalització de la violència masclista en els contes infantils. Tal com diuen a la informació del vídeo, “es vol mostrar com la història de la Caputxeta Roja és un cas evident d'agressió sexual naturalitzada en un conte universal i aparentment innocent, i amb el qual es perpètua de forma continuada un abús que es normalitza i interioritza.”

La necessitat d'una revolució feminista

[Amb mesos de retard, arriba el vídeo i el text]

Entrada de Carles (1r Bat. científic)

LA NECESSITAT D’UNA REVOLUCIÓ FEMINISTA

Coneixen la víctima en una revetlla. Ella està sola, asseguda en un banc –ha perdut de vista els seus amics– i un grup de 5 xics insisteixen a acompanyar-la fins al cotxe. Durant 500 metres van recorrent els carrers i és en aqueix moment quan és envoltada i l’entren per la força en un portal. Li lleven la roba, li tapen la boca perquè no cride l'atenció i comencen a violar-la brutalment. La penetren analment, vaginalment i oralment, un a un, de dos en dos, de l'un al cinqué. Mentre un ho grava, la resta la viola per a posteriorment difondre-ho entre col·legues. Després d'uns quants minuts, les bèsties es cansen i ixen del portal, no sense abans furtar-li el mòbil a la víctima, qui en estat de xoc i totalment desconnectada, no pot demanar ajuda.

Hores més tard, una parella troba la jove i truca al 112. “No em deixes sola”. Un plor desesperat que no és capaç de descriure tot el dolor, tota la ràbia, tota l'agonia d'una víctima a la qual criminalment ha sigut arrabassada la llibertat. Totalment desbordada, la víctima és incapaç de parlar fluidament amb els agents. Els assenyala el lloc del crim. “No em deixes sola”, diu plorant mentre agafa una agent del braç.

No eren una “manada”, els animals no farien mai res així. Eren monstres capaços de tot per satisfer la seua luxúria. Mentre unes eixien de festa a passar-ho bé, uns altres eixien al món a arruïnar vides. 

Company, pensa en la teua germana, en la teua mare, en la teua filla, en la teua neboda… I si li haguera tocat a una d'elles? I si la pròxima vegada la fulla de la violació penetra les seues carns? Per a tu potser es tracte d'un altre cas més, però per a la víctima, la petjada roman. Dia a dia, mes a mes, any a any, el record no s'esborra.

Quasi un any i mig més tard, s'obri el procés judicial. Un judici que torna a deixar en evidència la manca de rigorositat de la Justícia espanyola, patriarcal i conservadora. Convertir les víctimes de violació en sospitoses, i fer-les responsables per no haver-se defensat, reobri el debat de per què costa tant denunciar una violació: el cost d'una denúncia d'aquest tipus és tan excessivament alt que moltes víctimes acaben sent silenciades per a tota la vida.

Vivim en un context masclista que contagia la interpretació i l'aplicació de lleis i l'acaba per convertir en una legislació patriarcal que posa els focus dels casos d'abús sobre la víctima, en comptes de sobre l'agressor. Com bé diu Yolanda Besteiro (presidenta de la Fundació Dones Progressistes), “al final les dones sempre són les responsables de no haver-se defensat, d'haver provocat, d'haver eixit de nit”, però als agressors amb prou faenes se’ls culpabilitza.

És de bojos admetre l'informe d'un detectiu privat com a prova en el judici de la “Manada” –on es tractava de constatar com en els mesos posteriors a l'agressió sexual la víctima va fer vida normal–, i en canvi, no fer el mateix amb els missatges de whatsapp anteriors i posteriors a la violació. També és de bojos assegurar que en les imatges del vídeo de la violació –sí, un dels vídeos que van difondre les bèsties– el seu rostre i la seua veu no demostren que allò no va ser sexe consentit, o que els mitjans de comunicació parlen de presumpta violació en comptes de culpabilitzar aquests assassins. Però jo la crec a ella i no a aquest sistema de merda que exigeix a les víctimes que denuncien però després les qüestionen.

Abans de finalitzar, voldria remarcar unes sàvies paraules d'Iñaki Gabilondo que, com una mena de resum, defineixen un context social que portem massa assimilat en el nostre interior. Diu així: “Per què excepte en casos minoritaris, no existeixen casos de dones que abusen d'homes? Hi ha moltes dones abandonades per l'alcohol i les drogues, geloses, desarrelades i que viuen en guetos infestats de violència, però no els passa el que a nosaltres sí. Els hòmens tenim una teranyina mental en la nostra ment que ens impedeix sentir-nos interpel·lats com a gènere davant aquests abusos contra les dones i fins que no acceptem la revisió dels nostres hàbits i ments, la nostra societat seguirà quedant en el llast i seguirem acceptant que tots aquests crims seguisquen apareixent”.

Quin mal ha fet el masclisme i quin mal seguirà fent fins que no li posem fi. No es tracta de penes de presó ni de castracions químiques, els violadors pateixen una malaltia incurable i quan tinguen l'oportunitat, aquestes bèsties tornaran a eixir de caça: es tracta d'assegurar-se que aquests assassins de somnis i valenties no tornen a posar mai cap mà damunt de ningú, que mai més tinguen la mínima oportunitat d'eixir al món i seguir arruïnant vides. Açò és una guerra contra les bèsties, una guerra amb el patriarcat que solament es pot combatre amb feminisme. Cal desfer-se de les bèsties, cal posar fi al patriarcat.

Pepa i Pepe

La sociòloga Carmen Ruiz Repullo ens relata en aquest vídeo la història de Pepa i Pepe per a mostrar com s’entra en el cercle de la violència de gènere. El vídeo complet, que dura 56’38’’, el podem trobar ací. Tal com ens conta Dori Fernández, els exemples que utilitza Ruiz són fruit de les investigacions que aporta l’estudi Voces tras los datos. Una mirada cualitativa a la violència de genero en adolescentes, publicat per l’Institut Andalús de la Dona (2016).

Un altre Nadal

Les Towanda Rebels ens diuen amb el vídeo “#OtraNavidad”, mitjançant la transformació de la lletra d'algunes nadales típiques, que “el Nadal és l'excusa perfecta per a fer balanç i proposar-nos noves metes... La nostra nadala té la intenció d'imaginar un altre Nadal lliure de masclisme, lliure de violència i lliure de pors. Aquest 2017 ha estat ple de notícies dolentes per a les dones, però també d'esperança, de lluitadores incansables i de metes aconseguides. Cada dia se'ns uneixen noves veus i sabem que ja no ens faran callar. El Despertar és irreversible. La revolució és i serà feminista. Somiem fort, imaginem un 2018 encara millor.”

Les tradicions arreu del món per a dir adéu a l’any que passa, i proposar-nos nous objectius, són molt variades. Andy, de primer de Batxillerat, ens recordava a la reunió d’Stop Diverfòbia "Celebrem la diversitat" la tradició de les vídues al seu país, l’Equador. Ací deixem el seu relat:

"A l’Equador, els dies 30 i 31 surten al carrer "les vídues", homes i xics de totes les edats que es vesteixen de dones "voluptuoses" i ploren al vellet (l’any) que se’n va. Aquestes vídues coquetegen amb els transeünts i xofers i fan fins i tot concursos de coreografies per a aconseguir una almoina amb la qual enterrar el "marit mort". Solen anar acompanyats de vegades per dones de veritat, però la finalitat és la mateixa per a hòmens i dones: plorar, queixar-se i fer gràcia per a aconseguir diners.

Segons els historiadors/es equatorians/es, únicament en aquest país es fa la vetlla de l'any amb hòmens que representen el paper de vídues.

Per a mi, la finalitat de tot això, a més de passar-ho bé i aconseguir fons per a acabar amb una bona festa de Cap d'Any, és posar-se per un dia en la pell d'una dona i entendre el que costa caminar amb talons, roba curta, etc.

Aquest tipus de celebracions són molt famoses i apareixen fins i tot en canals televisius com RTS (i el seu programa Combat). Ningú s’ho perd." Andy

Rap gitano contra la violència

La Prima, una rapera valenciana contra la violència masclista.

I si t'agrada el rap feminista, escolta el grup Ira:

• Ira “Mantenlo patriarcal”
• Ira “Rota la baraja” (2016)
• Ira “En la boca del lobo” (2016)

Ací podeu llegir una entrevista a Ira.

També podeu escoltar Lamarí & Lalola cantant "Buscando Aliadas" (2016), que té una lletra ben potent.

Ells (II)

Recomanem veure el vídeo de l'entrada Elles i comentar-les conjuntament.

La violència és com una piràmide (o un iceberg). A la punta, trobem els assassins de dones; a la base hi ha el masclisme, que fa que els xics es comporten com a "hòmens de veritat".


Tràiler del documental The Mask You Live In (Jennifer Siebel Newsom, EUA, 2015).

Transcripció del tràiler

"Deja de llorar. Basta de lágrimas. No llores. Levántate. Basta de emociones. No seas cobarde. No dejes que nadie te falte al respeto. Estate tranquilo y sé un poco arrogante. Mantén siempre la boca cerrada, nadie quiere a los chismosos. Los amigos están antes que las chicas. No permitas que tu novia dirija tu vida ¡Lagarta¡ ¡Qué lata! ¡Ten sexo! ¡Haz algo! ¡Sé un hombre! ¡Ten huevos! ¡Sé un hombre!

Del equipo que creó "Missrepresentation", llega una investigación de la masculinidad americana.

Las tres palabras más destructivas que un hombre escucha cuando es un niño: "sé un hombre."

En EEUU se construye una idea de la masculinidad que no deja que los chicos se sientan seguros con su masculinidad, por lo que hacemos que tengan que demostrarla todo el tiempo. Entre el grupo de iguales cada uno adopta una pose en relación a los otros, que también están adoptando una pose. Y al final lo que les acaba faltando es aquello que todos quieren: la intimidad.

Durante los buenos tiempos los muchachos son geniales, pero si la situación empeora, te quedas solo. Desde secundaria tengo cuatro amigos muy cercanos. Cuando fui a la escuela, me costó encontrar gente con quien hablar porque siento que no debería pedir ayuda.

Nuestros niños se levantan cada mañana y tienen que preparar sus máscaras para ir a la escuela. Muchos de nuestros estudiantes no saben cómo quitársela. ¿Por qué no permites que la gente lo vea? Casi el 90% de vosotros escribisteis dolor e ira en el reverso de esa hoja. Si nunca lloras, siempre tendrás todas de esas emociones dentro de ti. Y no podrás sacarlas de ahí.

Han crecido en un sociedad que no valora lo que se feminiza. Si vivimos en una cultura en la cual no se valora la comprensión, no se valoran las relaciones, ni la empatía…, los chicos y chicas, los hombres y las mujeres se van a volver locos.

Tenía problemas con la ira en el instituto. Me sentía como un marginado.

Me han expulsado al menos una vez al año desde que estoy aquí.

Simplemente buscamos problemas y así intentamos pelearnos.

Los chicos son más propensos a portarse mal, más propensos a ser más agresivos. La mayoría de la gente lo concibe como una depresión o como un problema de conducta, o simplemente como un niño malo. Menos del 50% de los chicos y hombres que tienen problemas mentales buscan ayuda.

Me sentí como si pasara de la vida, ¿sabes?, tenía pensamientos suicidas que me rondaban la cabeza en sexto curso.

Me sentí solo durante muchísimo tiempo y de hecho pensé en suicidarme.

Cada día 3 o más chicos se suicidan en EE. UU. Tanto si se trata de violencia homicida o suicida, la gente recurre a ese comportamiento desesperado solo cuando se sienten avergonzados y humillados, o creen que se sentirán así si no demuestran que son hombres de verdad. Si te dicen desde un primer momento: "No permitas que nadie te falte al respeto", y "Esta es la manera en la que se las arregla un hombre", se relaciona el respeto con la violencia.

Si puedo hacerme un hombre, ¿por qué ser menos que eso, me entiendes? Se trata de un instinto.

¿Cómo sociedad, en qué estamos fallando?

Así que sé un hombre. Sé un hombre. Sé un hombre. ¡Ten huevos! Sé un hombre. ¡Sé un hombre!

Esto es todo chicos. Aquí acabo con mi cuento hipermasculino."

25 de novembre, Dia contra la violència de gènere

Elles (I)

Recomanem veure el vídeo de l'entrada Ells i comentar-les conjuntament.

La violència és com una piràmide (o un iceberg). A la punta, trobem les dones assassinades; a la base hi ha el masclisme que desapodera les dones i justifica la violència masculina.

El curt Ahora o nunca es va presentar al concurs “Curts en llengua no anglesa” en el 7 Short Movies Festival de l’IES Diego de Siloé, d’Albacete. El text és de Ro de la Torre i l’actriu, Alicia Ródenas.

Transcripció del text Ahora o nunca

"Quina xiqueta més bonica! Ets una princesa. Fes una besada a l’amiga de mamà, tant em fa que no vulgues. No et preocupes si els xiquets et tiren a terra, és que els agrades. Que graciosos, els xiquets, alçant-los les faldes! Són coses de xiquets. No sigues tan bèstia jugant, pareixes un xicot. Les xiquetes majors no ploren. Has de ser bona. Les senyoretes no criden. Calla. Mira que guapa, amb el teu cabell pentinat. Si et veuen jugar amb els xics et diran homenot. Que bonica que ets. Les xiquetes són molt complicades. No et preocupes si et tracten malament, és que et tenen enveja. Les xiquetes sou més llestes: ells sempre juguen, mentre que vosaltres estudieu. Deixa de queixar-te. Els videojocs són de xics. Els cotxes són de xics. Les cuinetes són de xiquetes. Judo no, millor gimnàstica rítmica. Les xiquetes sempre són més educades, tan calladetes. Informàtica? No prefereixes ballar? Tan guapa que estàs amb falda! No te’n vages amb ningú que no siguem nosaltres. Vés amb compte. No agafes res de ningú. Hi ha homes molt roïns. Tens nóvio? Ja? No tens nóvio encara? Estàs sempre envoltada de xics, calfabraguetes. M’han dit que li la xuples al teu nóvio, puta. Telefona perquè t’arreplegue. Demana als teus amics que t’acompanyen. Vés amb compte. No tornes sola. Vestida així pareixes una beata. Vestida així pareixes una puta. Si no volies que et mirara, per què portes escot? Si no volies que et tocara, no haver-me calfat. Què passa, tens la regla? Balles així per a excitar-me, camines així per a excitar-me, em mires així per a excitar-me. Vomites per a aprimar-te? Què superficial, la bellesa està a l’interior. Eh, tio, ves a per l’amiga grossa, són més fàcils perquè estan desesperades. Te’ls folles a tots, puta. Encara verge, frígida? Estàs boníssima. No et toque ni de conya. Ser mare? No eres massa jove? No eres massa vella? És que no tens ambició? No vols ser mare? Eres massa jove per a saber-ho. Vas a perdre’t el més important de la vida d’una dona. Et maquilles massa per a vindre a classe. Ai, si t’arreglares un poc! Vosaltres ho teniu més fàcil, amb ensenyar mamella està tot fet. Què hi ha per a sopar? Què hi ha per a dinar? On estan les tovalles? M’has planxat la camisa? No queda res en la nevera! Ara no puc parlar, he de fer coses. Hauries d’agrair que et miraren. El que donaria qualsevol home per tindre aquest poder. Si et mira una altra vegada li pegue. Després de tant de temps, em dius que no vols res amb mi? Els homes i les dones no poden ser amics; ells sempre pensen en el mateix. Aquest paio et tracta bé, què més vols? Eres tan borda perquè et falta una bona follada. No et poses histèrica, era una broma. Què ràpid t’ofens, no aguantes un acudit. Deixa de plorar ja, figa, que eres majoreta. No em digues això davant dels meus amics. No et poses aquesta falda si no estic jo, fotre. No isques fins tan tard. No discutisques amb mi en públic. Et va violar? I tu què li vas dir? Què portaves posat? Alguna cosa degueres fer. Fotre, no et puc dir res. Calla, estic parlant amb els meus amics. Una altra vegada no vols sexe? Si no fóra per mi, tu no tindries res. Si no fóra per mi, tu no series res. T’estime, xiqueta, per això et protegisc. T’estime xiqueta, no em deixes. Eres una mala mare. Eres una mala esposa. Eres una mala amiga. Que no em deixes, o faig una bogeria. Estic fart de les teues mogudes. Deixa de posar-te histèrica. Em tractes tan malament que em pose nerviós. Que no em deixes, fotre, o et mate.

Apareix morta."

25 de novembre, Dia contra la violència de gènere

Violació consentida?

Curt de Chloé Fontaine (2017) "Je suis ordinaire" (Sóc ordinària) 

El protagonista del curt s’ha quedat a gust i no deu pensar que acaba de cometre una violació. L’han educat perquè crega que és molt sexual, que el seu desig és natural –una necessitat–, i que té dret a ser complagut. A la nóvia, en canvi, l’han educada per a complaure, i per a ser sexual només amb la parella –si ho és amb qualsevol, és una guarra–; però sobretot l’han educada en el perill i en el guió de la por: Vés amb comte, que et pots quedar embarassada; Torna prompte i no vages mai sola, que et poden violar; No portes aquesta roba que..., no publiques fotos sexis que... La solució que se’ls proposa a les xiques per a evitar aquests perills és que posen límits als xics i que deixen de fer coses: anar soles, eixir fins a tard, beure, vestir com volen... I si no acompleixen les advertències, se les culpa del que passe. 

Aquesta educació en la por té conseqüències nefastes: més perill i més violència. Més perill perquè les xiques estan alerta davant de les violacions tradicionals –un desconegut en un carreró obscur– i desarmades per a enfrontar i fins i tot reconèixer les que es produeixen en entorns suposadament segurs, amb un nóvio, amic, amant o marit –i aquestes són el 90% de les violacions. Més violència perquè la representació constant de la violència sexual dels hòmens sobre les dones serveix per a sostenir el mite que la sexualitat masculina és perillosa i incontrolable per naturalesa, i que la violència masculina és natural. 

En general, les famílies o educadors/es alerten més les filles que els fills dels hipotètics perills que corren, quan en realitat corren més risc ells que elles, per exemple, de patir un accident amb la moto o el cotxe –per conduir arriscadament, per beure més del compte, per ficar-se en una brega amb altres xics, etc. En canvi, no se’ls diu que tornen abans a casa perquè són potencialment agressors o perquè seguir els dictats de la masculinitat tradicional –que minimitza el risc i considera natural la violència com a manera de resoldre els conflictes– els posa en perill.

L’educació sexual dels xics i de les xiques continua sent vergonyosament sexista en ple segle XXI. Per això, José Maria, un dels concursants de Gran Hermano Revolution, va violar la seua parella inconscient davant de les càmeres el passat 4 de novembre, perquè pensava i pensa, com qualsevol fill sa del patriarcat, que una nóvia està per a complaure els seus desitjos. Ploraríem si tinguérem temps, però la lluita contra el masclisme ens espera!!!

No ens agrades!

Vídeo contra la violència masclista en la parella, realitzat per l'alumnat de l'IES Élaios de Saragossa en el taller audiovisual del director de cine aragonés Ignacio Estaregui (2016)

Equis o Corazón

Xica: Si el xic que t'agrada es comporta així, arranca a córrer i no et poses en perill!

Xic: Si la gelosia i la inseguretat et dominen d'aquesta manera, busca ajuda!

Director del curt i El corte Inglés: No hi ha més maneres de demostrar amor que demanar a la parella que es controle amb els likes? Acceptar el control de la parella és el model amorós que volem? No és ell qui s'hauria de disculpar?

La gelosia existeix, però sentir-nos insegurs/es no ens dóna dret a pressionar i/o controlar. A més, sembla que a ell li preocupe més quedar en ridícul que fer sentir bé la xica a qui suposadament estima.


Curt de Roberto Pérez Toledo per a la campanya de Sant Valentí 2016 d'El Corte Inglés #LaSuertedeQuererte.

La campanya està formada per 4 vídeos més. Equis o corazón ha sigut retirat per la pressió de l'opinió pública.

Ets un perill

El vídeo fa unes recomanacions a les xiques perquè sàpiguen que estan en una relació de violència. Però... i a ells? Qui els interpel·la?

(Producción realizada por el Gobierno del Estado de Sonora, DIF Sonora y el Instituto Sonorense de la Juventud en apoyo a la prevención de la violencia en el noviazgo en los jóvenes. México, 2012)

Aquest és el text que al meu parer seria més eficaç i no desapoderaria les xiques. L'original comença en el minut 7.30. I el primer i el segon dels comentaris de l'entrada són el text original de la campanya en castellà i en valencià:

(En castellano)

La violència en el festeig es refereix a tota acció o omissió que danya físicament, emocionalment i sexualment amb la finalitat de dominar i mantenir el control sobre l'altra persona. Es considera violència de parella: l'atac a l'autoestima, els insults, el xantatge, la manipulació subtil, els colps...

Per a saber si la teua relació és violenta, simplement has d'analitzar com et sents quan estàs al costat de la teua parella, és a dir, et molesten alguns dels seus comentaris o comportaments? Quan això passa, t'enfades i et poses agressiu?

Com es manifesta la violència en el festeig? Ací et donem diversos exemples de violència que et poden passar desapercebuts perquè potser creus que és una manera normal d'actuar en un home:

• T'agrada posar-li sobrenoms a la teua nóvia perquè així ella es diu com tu vols?
• Et burles d'ella davant de les seues amistats?
• Li mires el mòbil, facebook, twitter... per a veure amb qui parla?
• Et molesta que siga amiga d'altres xics?
• Etc.

Que no se t'oblide que les conductes violentes no enriqueixen ni estimulen la relació; al contrari, l'emmalalteixen. No és vàlid pensar: “solament estem jugant, la controle perquè l'estime, li dic com ha de vestir-se perquè em preocupe per ella, la vigile tot el temps perquè no li passe res, li vaig pegar perquè em provocà...”.

Exigeix respecte, però respecta també la teua parella. El festeig és per a conèixer-se i gaudir-se, no per a témer, manipular o llastimar. Tu tens el poder per a decidir sobre la teua felicitat, sobre a qui has d'estimar i sobre la teua sexualitat, però no tens cap dret a fer infeliç la teua parella. No has d'obligar ni sotmetre a ningú. La sexualitat es fa per gust, i la teua nóvia no té l'obligació de complaure't quan a tu t'abellisca.

No oblides conversar amb la teua família, professors/es o amb especialistes si no pots controlar-te. Si necessites saber què fa la teua nóvia tot el temps, si no suportes que et diga que no, si no t'agrada que tinga altres amistats... demana ajuda abans que la teua violència vaja a més, ja que tens tots els números per a convertir-te en un maltractador. Investiga més sobre aquest tema i, sobretot, fes-te un pla de vida. Si et poses metes, sabràs identificar quina és la millor forma de conduir la teua relació de parella, encara que el millor seria que no la tingueres fins que no et cures del teu masclisme.

Pensant, sentint i actuant així ets un perill per a qualsevol xica que t'estime. 

Sigues diferent. No sigues masclista. Informa't. Pensa i actua. Sigues un home del segle XXI, no un home prehistòric. 

[Recomanem la lectura de l'entrada Eh, tu, sí, tu!]

Mujeres talentosas

Per a aquestos “fills sans del patriarcat” el talent de les dones està ben clar quin és: servir-los a ells i al seu ego. La cançó és tan violenta que he dubtat d'incloure-la en l'entrada per no augmentar les visites de youtube, però una alumna em passa l'enllaç i no puc negar-me. 

És insultant ser considerades poc més que un tros de carn; però ser home i riure les gràcies o pegar-li una palmada a l'esquena al masclista de torn, és ser còmplice d'un sistema que no només discrimina les dones sinó que dificulta que els barons igualitaris puguen ser-ho. Per això, acompanyarem la cançó amb una iniciativa que m'encanta, els Cascos Rosa; així la pudor de les “Mujeres talentosas” s'apaivagarà una mica.

#esviolenciamasclista

Quan vaig començar el blog Karicies fa quasi 7 anys, no sabia que d’allí eixiria un llibre (karicies.com) que guanyaria el premi Enric Soler i Godes d’experiències pedagògiques; i molt menys imaginava que l’ajuntament de la ciutat de València em faria un reconeixement pel meu treball en la sensibilització i prevenció de la violència de gènere amb la joventut, i en especial pel blog karicies. 

Però no seria just dir només aquestes paraules i no donar veu a l’alumnat que m’acompanya en aquesta aventura necessària, i sense el qual el blog no existiria. Per això voldria aportar el comentari d'una alumna de primer de batxillerat tot destacant que no és un comentari qualsevol: la casualitat va voler que la setmana passada coincidira amb la guionista Paqui Méndez, guardonada l'any anterior per una feina extraordinària, entre moltes altres coses organitzant el Curts per la igualtat. El comentari fa referència al curt “Hechos son amores”.

Anna Mozzoni ha dit... 

Bon dia, 

Avui vaig a comentar aquesta entrada perquè m’ha impactat, i perquè m’agradaria analitzar tant els personatges com les seues intervencions i el paral·lelisme d’aquesta història amb la vida real, ja que hui en dia el maltractament, malauradament, està molt present. /.../ Parlaré primer de les diferents parelles que s’hi observen. 

En primer lloc tenim a Pilar i a Albert, una parella que té un problema: ell li proposa anar a viure junts a Barcelona per qüestions de treball i ella no ho té clar. En segon lloc tenim a Lola i a Gele, una parella que ha trencat i que acaba de començar el dol. I, per últim, tenim a Anna i a Joan, els protagonistes del curt.

Pel que fa a la primera parella, Pilar pensava que tenia clar allò d’anar-se’n a viure amb Albert però se n’ha adonat que, per molt que l’estima, és una decisió precipitada per a ella: s’acaba d’independitzar, encara està assumint el canvi i està contenta amb el seu treball i la seua vida. Albert al principi no s’ho pren massa bé però finalment entén la postura de la parella i ho accepta.

Pense que, com ja he dit moltes vegades, les parelles i l’amistat es basen en el respecte, la comprensió, l’estima i molts altres valors. La teua parella no té per què estar sempre d’acord amb tot el que dius, fas o proposes perquè no és cap titella, ni hauria de ser-ho. És per això que si et nega quelcom, has d’acceptar-ho; i no és que no t’estime, sinó que potser no és el moment per a canvis, tal com passa amb aquesta parella, ja que pensar o actuar diferent no significa que no puga funcionar.

Pel que fa a Lola i a Gele, la primera està dolguda per la ruptura amb la parella i, encara que no ho semble, Gele també ho està. Aquest dolor és el que totes les parelles senten normalment quan una relació s’acaba, i és normal que es troben a faltar i que pensen que es pot intentar de nou; però tornar no és bona idea, és recaure en el mateix problema que no ha tingut solució. I si no hi havia solució adés, ara tampoc. És tornar a patir i formar part d’una relació tòxica que no és gens recomanable. Igual que l’anterior parella, em sembla bé la manera en què actuen Lola i Gele. Si s’estimen i no funciona, el millor és deixar-ho. Si després decideixen que poden reciclar la relació i ser amigues, doncs perfecte, i si no, no passa res.

L’ultima parella de la qual parlaré és la de Joan i Anna. És l’aniversari d’Anna i Joan li fa un regal i vol gitar-se amb ella malgrat que els amics d’aquesta li han fet una festa i no tenen preservatius. Si ella no vol, per què l’obliga i insisteix tant? Per què, quan aquesta li diu que a l’endemà no es poden veure, ell es fica fet una fera? Per què no accepta que hi ha més coses, més persones, més vida que aqueixa relació? El món no comença i acaba en Anna! 

La violència masclista no és manifesta sols amb l’agressió física, sinó que també ho fa amb l’agressió verbal i amb el xantatge emocional, i Joan ho fa constantment. Jo no sé si quan la colpeja és conscient del que ha fet o si ha sigut sense voler però, en qualsevol dels casos, no m’agradaria gens tindre un Joan a la meua vida.

Respecte a l’actuació que tenen els amics d’Anna, he de dir moltes coses. Jesús (qui organitza la festa), fa bé d’arrimar-se quan veu que la conversa entre Anna i Joan està tensant-se molt i fa bé de proposar-li al xicot de la seua amiga que se’n vaja amb ell a fer una volta. Els altres personatges també actuen bé quan li planten cara a Joan en el moment en què aquest reacciona malament davant de la proposta de Jesús. /.../

Anna pronuncia el següent a l’última escena: “la vida és més curta que un parpelleig. Parpelleges i ja te l’has perduda”. Darrere de l’escenari, a la vida real, el maltractament té moltes vegades un final infeliç. No deixem que la vida de les persones que són maltractades s’acabe en un parpelleig. No tanquem els ulls a aquestes situacions, canviem-les!! 22.11.15 

Malauradament, no tota la gent jove ho té tan clar com Anna. Per això cal seguir treballant i és urgent i necessari que tots i totes fem el possible perquè la desigualtat i la violència de gènere desapareguen del nostre món. Nosaltres ens hi juguem el futur; però hi ha dones que s’hi juguen la vida.

Campanya de l'Ajuntament de València contra la violència masclista (2015)

No te mueras por mi

NO TE MUERAS POR MI és una recopilació de cartes i missatges d'amor reals que van ser escrites per abusadors que demanaven perdó a les seues parelles després d'agredir-les. En la primera part del llibre estan les cartes; en la segona, es desvetlla el que feren aquestos maltractadors en nom de l'amor.
El llibre ha deixat d'estar disponible en internet però ací  i ací es poden llegir algunes de les cartes.

Reacciona!

Magnífica campaña “Reacciona Ecuador, el Machismo es Violencia” (març de 2010). Plan Nacional de Erradicación de la Violencia de Género a Ecuador.

Altres anuncis de la campanya:

• ¡Y qué!
• Abuso sexual

Recomane també vore aquestos curts realitzats per menors amb mesures judicials, fets a instàncies de la Fundación Mujeres:

• Informando en órbita
• Pablo: historia de un inadaptado

Eh, tu, sí tu!

En castellano

Aquesta entrada és per a tu, sí, per a tu si creus que els que maltracten són homes majors i amb problemes, que de vegades beuen i no controlen. O per a tu, si creus que només pateixen violència les dones grans, que porten molts anys casades, no tenen estudis, són un poc estúpides o una mica submises...

És per a tu si tens 15, 16 anys o uns poquets més, però no molts. Per a tu, que estàs en la flor de la vida, com se sol dir, i a qui suposadament han educat per a la igualtat; així que coneixes la teoria, encara que la pràctica ja és tota una altra història.

Per a tu que et veus guapo i vas al gimnàs perquè t’agrada esculpir-te el cos més que l’intel·lecte. O per a tu, que no t’interessen massa els esports ni el culte al cos, i que ets alternatiu i radical d’esquerres. O per a tu, de família bé, que t’agrada traure bones notes i vesteixes sempre amb roba de marca.

Aquesta entrada és per als xics que, sigueu com sigueu, teniu una cosa en comú: creure que teniu dret a tractar malament les vostres nóvies.

Us importa molt el que pensen de vosaltres, veritat? Us creieu únics i especials. Us ha tocat ser els mascles de l’espècie humana, i això us dóna poder. I el poder és molt golós. Dóna tant de gust exercir-lo! Per això no desaprofiteu l’ocasió per a dir a la nóvia el que no us agrada d’ella i per a deixar-li clar que qui sap i pot opinar de les coses sou vosaltres. De música, de cotxes, de videojocs, de la llengua... del que siga.

Tampoc voleu que ella tinga relacions amb altres xics perquè, per a mascles, ja hi esteu vosaltres. Ni a les xarxes socials tampoc. Què s’ha pensat? Que ara que té nóvio pot seguir fent el que li done la gana com abans que no en tenia?? Ni pensar-ho!!!

I eixa roba de guarra, que no se la pose si no és amb vosaltres. I res de quedar amb les amigues i que semble que va buscant. Per què ha d'anar amb elles si ja us té a vosaltres? I a vore si s’adona d’una maleïda vegada que són unes «paves» i que ja va sent hora que se les deixe de costat.

I eixa germana que té tan estúpida, que es fica en el que feu i en el que no feu. Que no sap que la relació de parella és una cosa privada on no ha de ficar-hi el nas?

I així, un llarg etcètera.

Però aquesta entrada també és per a vosaltres, les amigues del nóvio maltractador. Sí, s’ha de dir clar i ras: mal-trac-ta-dor. A vosaltres que el consoleu quan la nóvia, farta de no poder respirar, decideix tallar la relació amb els vostre amic. Si és que vosaltres ja l'havíeu avisat que ella era una miqueta guarra, i mira ara!! Ell, un xic tan ben plantat, plorant per una que no s'ho mereix. Sort que us té a vosaltres, que no sou com ella, i el consoleu. A vosaltres, amigues de maltractador, còmplices del masclisme.

I aquesta entrada també va dedicada als amics del maltractador. Als espectadors còmplices que veieu el vostre amic dir-li guarra (o insults encara més forts) a les xarxes socials o als corredors de l'institut i mireu cap a un altre costat, o rieu, perquè «la que és guarra és guarra». A vosaltres que heu vist com el vostre amic fardava de fer això i allò altre amb la nóvia i l'heu envejat, en lloc de dir que ja estava bé de presumir. A vosaltres que heu vist tantes altres coses sense qüestionar-les, amb la mirada còmplice i plena de desigualtat i de masclisme.

En la prevenció de la violència, poquetes vegades se li parla al maltractador; i als amics i a les amigues, mai! Per contra, sempre se li parla a ella: Denuncia! Deixa'l! Conta-ho! No patisques sola! No estimes algú que no t'estima! Són bons consells. Però es fan com si fóra fàcil deixar d'estimar. Com si la culpa fóra d'ella per aguantar! Com si s'ho meresquera per no tindre el valor de fugir! Doncs no, mira, la culpa és de qui maltracta i de qui mira i riu, i no fa res perquè el maltractador pare i s'adone que la parella no és de la seua propietat, que l'amor és llibertat i no presó, que l'amor és alegria i no plor. Que l'amor és cura i no violència. Que l'amor és vida i no mort.

Si en vols més, mira el blog Mi novio me controla lo normal

Assetjament masclista al carrer (2)

Entrada de Nadir Davidson

En aquesta ocasió vaig a parlar-vos dels vídeos d'un home que pensa que es pot "conquistar" una dona si se seguix un patró determinat, per dir-ho d'alguna manera. Es diu Álvaro Reyes i fa vídeos per a YouTube. Aquest xic es pensa que quan una dona li diu que no, en realitat vol dir-li que sí, i creu que és millor assetjar dones que simplement deixar-les en pau. Moltes vegades, aquest individu agafa el cap d'una dona i, sense permís, la besa, cosa que podríem qualificada de violació de la intimitat o d’invasió de l’espai personal.

Álvaro ha rebut moltes critiques. Jo us convide a visitar el seu canal de YouTube i també us deixe dos vídeos on el critiquen.

Què en penseu?

Violència de gènere i diversitat funcional

Entrada feta per Andrea Arenal (1r. Bat)

El passat dijous 12 de març del 2015, a l'IES Isabel de Villena, hi va haver una petita conferència sobre el maltractament a les dones; però en aquesta no ens parlaren sobre el tipus de violència habitual sinó sobre la que reben les dones amb diversitat funcional. El conferenciant va ser Francesc Roig, treballador social que ha guanyat el Premi Jane Addams 2015, de la Facultat de Ciències Socials, amb el treball de fi de Grau: "Dona, diversitat funcional i violència de gènere". 

Normalment, quan ens diuen que ens parlaran sobre el maltractament a les dones, pensem que ens contaran casos de dones que l'han patit, que ens diran com esbrinar si rebem maltractament o el provoquem... Però en aquest cas no ha sigut així: Francesc ens parlà de casos reals de dones que, a més de maltractament, tenien una minusvalidesa i havien participat voluntàriament en una entrevista amb ell. 

A mesura que va anar passant la xarrada, em vaig adonar que la majoria d'aquestes dones patien una minusvalidesa a conseqüència del maltractament i, a més, deien que aguantaven la violència perquè en la seua situació no se sentien en el dret de ser estimades per ningú: "Qui em voldrà així, en aquesta cadira de rodes?". Elles aguantaven maltractament psicològic, -que moltes vegades és pitjor que el físic-, i no rebien solament violència dels seus marits, sinó també dels fills o d'altres persones de la família. 

La gran majoria d'elles, encara que se n'adonen de la vida que tenen, no poden eixir-ne perquè no solen tindre independència econòmica ni tampoc la formació necessària per a poder treballar. La culpa d'això la tenen les empreses i l'estat: les empreses, perquè no volen contractar dones amb diversitat i, si ho fan, els paguen un sou inferior al que mereixen; i l'estat, perquè la llei no les protegeix ja que no hi ha cursos per a formar aquestes dones i, les que tenen una pensió, no arriben a final de mes.

La societat també en té la culpa perquè les menysprea i viola metafòricament. Per exemple, quan una dona amb diversitat va a un edifici que no està adaptat per a persones amb cadira de rodes, que fa ella? se sent violada i infravalorada perquè no és tractada com una persona normal. Un altre exemple és que la majoria de la gent, quan veu una dona en una cadira de rodes, diu: "Pobreta, ara jo no podrà tindre una vida normal" i les miren amb cara de llàstima. Però aquestes dones no volen fer pena, només volen que la societat respecte els seus drets.

Davant d'aquesta situació de discriminació, hem de col·laborar tots. Si tot el que sentim, escoltem o llegim d'elles, de les seues històries o de les injustícies que patixen, ho contem als nostres coneguts o desconeguts, la societat evolucionarà i arribarem a tindre un món igualitari en el qual homes i dones siguen tractats amb igualtat i les persones amb diversitat no siguen vistes com a pobres sinó com a heroïnes i herois socials.

Plaers i Perills

Quan la gent adulta parla de sexualitat a la gent més jove sempre ho fa per a alertar dels perills: embarassos, infeccions, coacció, discriminació, violència... Mai es parla del plaer.

L’any 2009 es va fer a l’Estat espanyol la Primera Enquesta Nacional de Salut Sexual, per a valorar la satisfacció sexual, l’ús d’anticonceptius i l’abús sexual de les persones entre 16 i 44 anys. El més interessant de l’enquesta era que, per primera vegada, s’incloïa el plaer. Però... què és tindre relacions sexuals satisfactòries? Què contestaries tu, si t’ho preguntaren? La gent respon amb sinceritat a les enquestes?

Unes alumnes de 14 anys, que ja tenien relacions coitals amb les seues parelles, em contaven que fingien els orgasmes perquè els seus nòvios, pobrets, no pensaren que no els agradava la penetració. És possible també que mentiren perquè volien sentir-se “normals”, i el que es pensa que és habitual és arribar a l’orgasme amb el coit encara que, per a una elevat nombre de dones (al voltant del 70%), no és la manera més eficaç d’arribar-hi.

Com mesurem, doncs, la satisfacció? Pel nombre d’orgasmes? Per arribar a l’orgasme amb un coit? Per la quantitat de relacions sexuals que tenim a la setmana? Per com complaem la nostra parella? Per comparació amb la suposada “normalitat”?

A les pel·lis, el sexe és un acoblament heterosexual ràpid i plaent que acaba amb l’orgasme a l’uníson i li passa a tot el món que ho fa. Si alguna persona, en canvi, té molt de plaer amb les seues relacions sexuals però no a la manera de les pel·lis, significa que no té relacions satisfactòries?

Nombrosos estudis afirmen que tindre relacions sexuals satisfactòries millora la relació de parella. I aquest benestar es tradueix també en bona salut, cosa que no vol dir que qui no tinga sexe té pitjor salut! Les relacions sexuals no sóc una obligació, ni cap persona hauria de sentir-se malament si no les desitja. En la sexualitat n’hi ha molta varietat, com en el menjar. Per exemple: n’hi ha qui no té mai gana i menja perquè s’ha de fer. N’hi ha qui sempre té gana i no pararia mai. Algunes persones gaudeixen amb un bon plat i s’esmeren en la preparació i en la decoració. N’hi ha qui menja productes saludables i qui s’alimenta de menjar brossa. N’hi ha qui gaudeix tastant coses noves i exòtiques i, en canvi, n’hi ha qui no ix del menjar tradicional, del que coneix o ha vist tota la vida.

Doncs això passa també amb la sexualitat: que és diversa i variada, que cadascú i cadascuna la gaudeix d’una manera, i la suposada “normalitat” és sovint defensada per aquelles persones moralitzadores que no veuen bé que la gent a sa casa es menge el plat del sexe com li done la realíssima gana!

També els estudis científics afirmen que la satisfacció sexual està relacionada amb la seguretat en les relacions sexuals, és a dir, com més satisfacció, més alt és l’índex d’utilització d’un mètode anticonceptiu. I també és una evidència que a més satisfacció i plaer, menys violència i discriminació.

Si això és així, per què eduquem només parlant dels perills i no eduquem posant en valor el plaer? Potser perquè n’hi ha qui el relaciona amb el vici? Un pare li va dir a una mestra que no li ensenyara a la seua filla de 7 anys on estava el clítoris perquè això la convertiria en una “guarra”. Hi estàs d’acord? Hauria dit el mateix si tinguera un fill baró? Preocupa tant que els xics busquen plaer com que les xiques ho facen? Com es considera socialment a una xica que busca el seu plaer, per exemple masturbant-se? I a un xic? Significa el mateix la satisfacció sexual per a un xic que per a una xica?

Entrada publicada sota el títol I que no se t'oblide el plaer