A Marta li agradava vestir sexi; sempre havia sigut així i aquella va ser la principal causa per a deixar-ho amb Joan. I és que ell no podia suportar que anara escotada o ensenyant la panxa i amb unes malles que li venien ben ajustades. I cada dia li muntava un número, fins que Marta va dir que ja n’hi havia prou. Però el pitjor de tot va ser quan, un mes després d’haver-ho deixat, ell li envià un whatsapp dient que, si no tornaven, publicaria les fotos d’aquell dia tan romàntic que passaren a l’habitació de Joan celebrant els sis mesos junts, aprofitant que els pares se n’havien anat a un Congrés. Marta no sabia què fer i preguntà a les amigues. Lorena va dir que tornara amb ell per a calmar-lo i aconseguir les fotos i que, després d’un temps, el deixara de nou. Sandra va dir que denunciara a Joan si aquest pujava les fotos. Andrea va proposar de fer una campanya a través de les xarxes socials denunciant el masclisme i defensant el dret de les xiques a mostrar-se com volgueren i a ensenyar també el que els vinguera de gust.
Què creus que va fer finalment Marta? Què hauries fet tu?
Açò que li passa a Marta no és un fet aïllat protagonitzat per un xic masclista i enamorat; Joan utilitza la violència perquè pot, perquè ha sigut educat com a home per a ser qui posa les normes i els límits, i no suporta que Marta li porte la contrària. Joan, o qualsevol altre xic que utilitze la violència, no és un malalt: és un fill sa del patriarcat. En canvi, Marta, ha estat educada amb el guió de la por.
El sexe per a una home és plaer i conquista; el sexe per a una dona és perill, por, seducció, parella i maternitat. Por a l’embaràs i als xics (tots volen el mateix). Por a la violació d’un desconegut (no tornes sola, que t’acompanye algú, no vingues tard...). També és seducció, però amb condicions, perquè cal desperar l’interés dels xics però no massa: si limiten de més són unes estretes; si no limiten, són unes guarres i si comencen a tindre sexe però "no acaben la feina” són unes escalfabraguetes.
No cal ser molt llest per a vore la dificultat que suposa per a les xiques haver de trobar el punt exacte entre seduir i limitar. Aquesta societat els atribueix a elles tota la responsabilitat en cas d’una agressió perquè és la dona la que hauria de controlar i no posar-se en perill. El missatge va cap a les elles, no cap als agressors. No se li pregunta a ell per què es comporta així sinó que se la interroga a ella per si ha donat peu o se la critica per provocar o per fer-se fotos.
Que quede clar: qui actua malament és l’agressor! Ningú té dret a publicar res privat d’una altra persona sense el seu consentiment i tot el món s’hauria de revoltar contra qui ho fera. Cap dona ha de sentir-se culpable de la situació de violència. La culpa és de qui agredeix o fa xantatge i no importa si ens hem fet una foto o mil. És el nostre cos i el podem compartir amb qui vulguem i eixa persona no té cap dret a fer-ho públic, ni a contar les intimitats viscudes en parella.
Fora la culpa!
Visca la solidaritat amb les dones que pateixen aquestes violències!
I tolerància zero amb els violents!
