Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris transfòbia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris transfòbia. Mostrar tots els missatges

3 d’oct. 2019

La motxilla de Nora

En el vídeo “Nora y su mochila menguante” (FELGBT, 2019), es fa servir la metàfora de la motxilla com a sinònim de les dificultats que les persones podem patir en la vida. Nora, la protagonista, ix de casa amb una pesada càrrega a les esquenes perquè, quan nasqué, es va determinar que era un xiquet (probablement a l’ecografia ja van dir als seus pares que ho era); però Nora se sent xiqueta i vol que la tracten en femení. 

Hi ha també altres persones que porten motxilla: els xics femenins (o que fan coses considerades femenines), les xiques masculines (o que fan coses considerades masculines), les persones no heterosexuals (gais, lesbianes, bisexuals, pansexuals, asexuals...), les persones amb diversitat funcional (discapacitat física o intel·lectual), les persones amb cossos que no estan a la moda (grosses, primes, “massa” altes, “massa” baixes...), les persones amb trets intersexuals (no endosex), la gent d’altres països, d’altres religions o ètnies, etc. 

Els insults, les amenaces, les agressions, les burles o bromes que no fan gràcia, etc. són pedres que posem en les motxilles d’altri i que contaminen la nostra escola i el nostre món. En canvi, quan tractem les altres persones amb respecte, quan estem al seu costat, quan els diem coses positives, etc. estem llevant-los pedres –i, utilitzant la terminologia de l’ecologia emocional que vérem en Els punys no parlen–, estem repartint vitamines emocionals, ingredients fonamentals perquè el nostre institut (i el nostre barri, i la nostra ciutat...) siguen unes reserves naturals on cuidem i celebrem la diversitat. 

I tu què fas, contamines o reparteixes vitamines? Poses pedres en les motxilles d’altres o en lleves? 





Dades que apareixen al vídeo:

  • El 83% de les persones trans considera haver sigut menys feliç que les persones cis (cissexuals o cisgèneres) durant la seua etapa educativa.
  • El 58% de les persones trans afirma haver sigut víctima de transfòbia en forma d’insults, amenaces, agressions físiques, ciberviolència i/o violència sexual
  • El 53% de les persones trans assegura que mai o en molt poques ocasions s’ha respectat el nom elegit en funció de la seua identitat de gènere.
  • El 48% de les persones trans va trobar suport en altres alumnes després d’haver patit una agressió per transfòbia.
  • El 58% de les persones trans víctimes de transfòbia en l’àmbit escolar assegura que, davant de la violència i de l’assetjament que patiren, no es va fer res.

Per al professorat, recomanem l’informe Jóvenes trans en el sistema educativo (FELBGT, 2019, 33 pàgines), que estudia  la realitat dels menors trans en el context educatiu i l’impacte de la posada en marxa de mesures d’atenció a la diversitat en el seu benestar físic i emocional, en l’itinerari formatiu i en els resultats acadèmics. 

També podeu trobar altres estudis i materials per a treballar la diversitat afectivosexual en secundària en la pàgina de la FELGBT. 


28 de juny 2019

Troba les diferències

El vídeo ¿Cuál es la diferencia? (19’49”) mostra que no tenir en compte la diversitat pot dur a diagnòstics de salut erronis que afecten negativament la salut de les persones LGTBI. 

Elaborat el 2012, és part de la iniciativa “Centros Libres de Homofobia” de l’Uruguai, campanya organitzada pel Col·lectiu Ovejas Negras, el Ministerio de Salut Pública, RAP, ASSE, la Universitat de la República Oriental de l'Uruguai i UNFPA Urugai. 

El vídeo està estructurat en 4 situacions que mostren les diferències en l’atenció que reben quatre persones LGTB: Alejandra, Facundo, Lucia i Ana. Aquest material està sent utilitzat en capacitacions a professionals de la salut de l’Uruguai.


Salut LGBT. Informació per al professorat

Guia d'educació sexual "Els nostres cossos, els nostres drets". 
L’estrés de les minories
L’entorn homofòbic de rebuig cap a les persones LGBT afecta la seua salut i causa l’anomenat “estrés de les minories sexuals”. L’homotransfòbia és el terme utilitzat per a descriure el rebuig i la discriminació a les persones LGBT. També podem parlar de transfòbia (cap a les persones trans), d’homofòbia (cap a les persones homosexuals), lesbofòbia (cap a les lesbianes) i bifòbia (cap a les persones bisexuals). Malgrat els avanços socials, les persones LGBT s’enfronten als riscos de la violència homotransfòbica tant en espais públics com privats, començant en molts casos per l’entorn familiar. 
Aquesta situació s’agreuja quan les actituds dels professionals de la salut són homotransfòbiques, o quan es realitzen interrogatoris que pressuposen que totes les persones són heterosexuals, o que tenen famílies nuclears monogàmiques, obviant que avui dia hi ha moltes identitats sexuals, famílies diverses i pràctiques sexuals també variades. Aquestes actituds, que demostren poca comprensió i sensibilitat, poden ocasionar que les persones LGBT no parlen de la seua orientació sexual, la qual cosa comporta una atenció de menor qualitat.
La perspectiva de gènere en salut
La sexualitat i les actituds cap a la salut i l’autocura estan impregnades dels valors i ideals de gènere transmesos per la societat. Aquestos models afecten també les persones amb identitats o orientacions alternatives, i poden condicionar riscos afectius i sexuals. L’expansió de les infeccions de transmissió sexual (ITS) és un exemple del fet que oferir només informació és insuficient si no va acompanyada d’un qüestionament crític dels models de masculinitat i feminitat.
Els xics homosexuals no són immunes als valors de la masculinitat tradicional i als manaments quant al sexe: moltes parelles, minimització dels riscos, hipersexualització, sexualitat immediata i penetrativa, invulnerabilitat, etc. Per la seua banda, les xiques lesbianes i bisexuals també han estat socialitzades com a dones en valors com la dependència, el lliurament amorós, la falta del dret al plaer, etc. En molts casos, tant xics com xiques homosexuals, transgredeixen l’estereotip tradicional, de vegades adoptant les característiques de l’altre gènere; però d’altres, segueixen els manaments patriarcals.
A la perspectiva de gènere hi hem d’afegir també el reconeixement de les interaccions d’altres determinants de salut com el país d’origen, l’edat, el nivell social, la presència o no de discapacitat, entre d’altres.
Factors de risc
Els comportaments de les persones, siguen heterosexuals, homosexuals o bisexuals, no respon necessàriament als prejudicis socialment generats sobre les seues pràctiques sexuals. Per exemple, el risc d’una infecció de transmissió sexual no depén de l’orientació sexual sinó de les pràctiques sexuals insegures. Per tant, la prevenció ha d’anar per la via de conèixer la gamma de pràctiques sexuals i per oferir assessorament adequat.
Les lesbianes han sigut percebudes com un grup de baix risc. Com a conseqüència d’això, les dones lesbianes poden córrer perill en termes d’infeccions de transmissió sexual i el menor ús d’anticonceptius. Generalment, les campanyes de prevenció d’ITS i VIH, i de salut sexual i reproductiva, exclouen les dones lesbianes i també les dones bisexuals; les invisibilitzen i, el que és pitjor, deslegitimen les seues pràctiques sexuals, reforçant el model de sexualitat heterosexual i penetratiu. Aquesta concepció és discriminatòria i excloent, i provoca que moltes de les necessitats i riscos en salut sexual no reben l’adequada atenció mèdica.
En els darrers anys, s’han posat en marxa accions per a dones que tenen sexe amb dones, per exemple la recomanació d’usar barreres de làtex per al sexe oral (dental dam), guants de làtex per a la penetració o condons per a les joguines compartides. Però aquestes campanyes han vingut més de part de grups alternatius que no des del personal sanitari públic o privat.
Un estudi fet als EUA* alertava del major nombre d’embarassos adolescents en joves lesbianes o bisexuals (Saewyc, 2008) tal vegada pel desig d’ocultar la seua orientació sexual tenint relacions amb barons. La pressió per normativitzar-se i ser “una dona de veritat” suposa més riscos en les relacions sexuals i més victimització davant d’abusos físics i emocionals. No hem d’oblidar que en la socialització femenina s’ensenya un desequilibri de poder amb els hòmens, i això pot condicionar les habilitats i l’autoritat per a la negociació de sexe segur.
Les lesbianes i les dones bisexuals pateixen una doble discriminació, pel gènere i per l’orientació. En general, les dones LBT visiten menys els centres de salut (es fan menys citologies i mamografies, per exemple) i, quan hi van, no sempre  parlen obertament de la seua orientació o de les seues pràctiques. Les causes poden ser l’alt nivell de pressió social, que dificulta l’autoacceptació i l’apoderament, i la por al rebuig per l’expectativa de trobar un professional de la salut que pressuposarà l’heterosexualitat –o bé desconeixerà com atendre específicament una dona que té sexe amb una altra dona, o una dona trans (operada o no)– i, en el pitjor dels casos, pel temor a trobar un professional lesbofòbic, bifòbic o transfòbic.
En parlar de la salut sexual dels hòmens homosexuals i bisexuals, és important tenir en compte els hòmens que tenen relacions sexuals amb altres hòmens (HSH) però que no s’identifiquen com a homosexuals o bisexuals, probablement per homofòbia o per bifòbia interioritzada.
Algunes investigacions apunten a major nivells de consum de tabac, alcohol o altres drogues en persones LGBT, que sembla estar relacionat amb la discriminació i els nivells d’estrés més elevats per l’entorn homotransfòbic i la discriminació, fet que pot portar a consumir per a relaxar-se o per a facilitar les relacions socials. En les dones lesbianes, hi ha major risc de sobrepés, i també un major consum de tabac, alcohol i altres drogues, en comparació amb les dones heterosexuals, fet que possiblement s’explica per la menor pressió d’acomplir amb els estàndards corporals, en el cas del sobrepés, i per l’oposició a l’estereotip femení segons el qual s’ha de tenir un comportament més mesurat (no beure, consumir menys que els barons...). Els estudis no són concloents sobre el càncer de pit en dones lesbianes, però el tabaquisme, el consum d’alcohol o d’altres drogues, un major índex de massa corporal, el menor nombre de fills o el menor accés als serveis de salut, sí que són factors de risc.
Cura de salut de les persones trans
Les persones trans s’enfronten a problemes socials, psicològics i mèdics complexos que inclouen un procés llarg de comprensió i acceptació de la seua identitat i del seu gènere. Aquestos problemes es compliquen quan han de lidiar amb el desconeixement, els estereotips, els judicis, l’estigmatització, la discriminació i la violència; circumstàncies que afecten la salut i la qualitat de vida. A l’entorn familiar, com a espai de socialització primerenc, és on primer s’evidencia la identitat trans, i pot ser el primer espai de control, imposició, rebuig o violència cap a aquestes, obligant-les, per exemple, a vestir-se d’acord amb el sexe biològic, o a acudir a un psicòleg o psiquiatra per a “curar-les”.
Sovint, la transició corporal de les persones trans segueix el paradigma mèdic clàssic que estableix els protocols adequats per a esdevenir home o dona. En les transicions d’home a dona solen realitzar-se implants de pits, teràpies hormonals amb estrògens, depilació facial i corporal, operacions per a definir trets facials femenins, vaginoplàstia, etc. En les transicions de dona a home es realitzen extirpacions dels pits (mastectomia), teràpies hormonals amb testosterona, extirpació de l’úter i dels ovaris (histerectomia), fal·loplàstia, etc. També es poden administrar bloquejadors hormonals per a inhibir la pubertat. Aquest procés de transició, anomenat de reassignació sexual (per exemple, es parla de CRA o cirurgia de reassignació sexual), ha començat a anomenar-se d’afirmació o de reafirmació sexual per part dels col·lectius trans.
Tal com passava amb les persones LGB, els professionals de la salut no sempre tenen la sensibilitat ni els coneixements per a atendre adequadament les persones trans. Primer de tot, aquestes no són un grup homogeni, sinó individus que viuen la seua identitat i els seus cossos de maneres diverses. A part de l’atenció sanitària específica, derivada de les operacions a les quals decidesquen sotmetre’s, o provocada pels tractaments hormonals; les persones trans masculines que tenen ovaris i úter, per exemple, han de tenir la mateixa atenció ginecològica que les dones biològiques. I el mateix podem dir per a les trans femenines no operades quant a la cura dels genitals masculins. Els professionals de la salut han de garantir el dret a la salut integral de les persones trans tot i sabent que la seua identitat no està definida per les característiques biològiques i que aquestes dependran de cada situació particular.
Cura de salut mental
L’homosexualitat no està correlacionada amb cap psicopatologia, però les tensions creades per l’estigma, la desigualtat, l’assetjament  i la violència provoquen que les persones LGBT tinguen major risc de trastorns psicològics relacionats amb aquestes experiències. Diversos estudis indiquen alts nivells de suïcidi en persones LGBT i també més factors de risc per a la salut mental (depressió, aïllament, abús de les drogues...)
La vulnerabilitat per una situació de discriminació (estrés de les minories) és un estrés psicosocial resultat d’un estatus de minoria desvaloritzada, conseqüència al seu torn de les experiències reals de violència i discriminació, de la percepció d’estigma (que implica por i hipervigilància front a possibles agressions), i de l’homofòbia internalitzada en la qual les actituds socials negatives se senten com a pròpies i es tornen contra un/a mateix/a i contra altres persones homosexuals (Ojuel, 2010).
La internalització de l’opressió pot ser un dels motius pels quals la població LGBT presenta diferent morbiditat, amb més risc de mala salut mental i una prevalença més alta d’hàbits poc saludables. Diversos estudis mostren, per exemple, que les lesbianes i les dones bisexuals tenen, respecte a les heterosexuals, pitjor salut mental, usen més antidepressius i prenen més tòxics. El major consum de drogues il·legals, que augmenten les situacions de risc per contraure el VIH o altres ITS, unit al tabaquisme i al consum alt d’alcohol,  constitueixen un problema de salut per a moltes lesbianes. Els mateixos riscos existeixen per als hòmens homosexuals.
El procés de formació de la identitat homosexual és conflictiu, no per raons inherents a l’homosexualitat sinó per la seua valoració social. Encara que un/a adolescent reconega la seua orientació, els models socials al seu abast són heterosexuals. A més, els adolescents poden veure’s afectats pel bullying, i això crea trastorns psicològics i sentiments d’aïllament, afegits al temor a ser rebutjats per la família i per les amistats.
Les investigacions aporten que l’eixida de l’armari i l’acceptació de l’orientació sexual estan fortament relacionades amb el bon ajustament psicològic, és a dir, la percepció més positiva de l’orientació sexual millora la salut mental i l’autoestima. Però aquesta acceptació no depén només de la persona sinó que és molt més senzilla en entorns segurs i amb el suport educatiu, sanitari i social adequat.

10 de març 2019

Miss Espanya

Entrada de Marta i Jèssica (1r Bat. H )

Coneixeu la guanyadora de Miss Espanya de l'any passat? Es diu Àngela Ponce, té 27 anys, i a més de ser model professional, és la primera transsexual a competir per ser Miss Univers. Va arribar a aquest certamen després d'haver sigut la primera transgènere a aconseguir la corona d'un país i rebre el títol de Miss Espanya 2018.

Quan vam conèixer aquest elecció ens va cridar molt l’atenció, i vam voler saber-ne més per a poder informar els lectors d'aquesta situació tan inusual -i polèmica per a alguns. Amb açò, volem reivindicar el dret de les persones transsexuals a poder concursar en certàmens amb el sexe que senten, ja que el sexe amb el qual han nascut no sempre és el que senten com a seu, i cal deixar que aquestes persones també es mostren davant de tots sense por que les critiquen.

Com hem dit abans, la seua participació ha generat polèmiques i posicions oposades. Fins i tot hi ha hagut crítiques de companyes de concurs, com una representant de Colòmbia, que va assegurar que “Miss Universo es para mujeres que nacimos mujeres”

La nostra opinió davant d’aquest fet és que el respecte està per damunt de tot; òbviament respectem tota mena d’opinions, però en aquest cas, Àngela ha nascut en un cos que no li pertany, és a dir, sempre ha sigut una dona. Amb aquesta reflexió volem transmetre que cadascú pense en ell mateix, i no en els altres, i que si Àngela té dret a participar en aquest certamen, que ho faça, perquè, com hem dit, és una DONA, i sempre ho ha sigut.

I tu, què penses sobre el fet que una persona transsexual haja participat en aquest concurs? Que penseu sobre el comentari de la representant de Colòmbia. Hi esteu d’acord? Penseu que la valentia d’Àngela ha pogut contribuir a reivindicar els drets dels transexuals?


17 de maig 2018

Alçat per les teues amistats

Hui dia 17 de maig és el dia internacional contra l'homofòbia i la transfòbia. A Karícies celebrem la diversitat cada dia, però ací deixem un curt irlandés (en anglés) per si a algú se li ha oblidat.

6 d’oct. 2017

El lavabo equivocat?


En els lavabos de les universitats del Regne Unit pots trobar aquest missatge: “Creus que algú està utilitzant el lavabo equivocat?”, a més d’algunes recomanacions.

En alguns instituts, han decidit convertit els lavabos separats en mixts per a ser més inclusius. El govern recomana també els banys mixts. Què us sembla la iniciativa? 

D'altra banda, hem d'esperar que hi haja un/a alumne trans al centre per a fer-ho? Per què han d'estar els banys separats per sexes? No serà un instrument més per a perpetuar el binarisme? 

A més a més, si mantenim l'actual separació dels banys pels sexes, a ningú li sorprén que en els banys de xics hi haja urinaris de paret, a més dels WC amb porta, i en els de les xiques només hi haja WC en un nombre molt inferior? Amb quins criteris es disenyen els lavabos?

Us animeu a traduir al valencià aquest cartell i a fer-ne un de semblant per a penjar-lo al lavabo del nostre institut? 


28 d’abr. 2017

Ser un problema

SER UN PROBLEMA. Viktor Navarro Fletcher, activista trans

Estos días está teniendo lugar en Valencia la Feria del Libro, cita en la que conviven clásicos y modernos con novedades coyunturales. Hay temas que, bien por su relevancia histórica, por su rabiosa actualidad o por el bombardeo mediático, pasan a ocupar un lugar significativo en el top-ten editorial. Actualmente, uno de esos temas es la transexualidad. Tras el cambio de gobierno autonómico y municipal, los reconocimientos a colectivos y activistas, la aprobación de una ley al respecto, el despliegue de banderas desde el balcón del Ayuntamiento, o la visibilidad de grupos de familias de menores trans, se ha generado una marca política en torno a lo trans. Así, en un contexto tan favorable, es difícil dejar escapar la oportunidad de publicar un libro sobre el tema. 

El pasado 22 de abril se presentaba en la mencionada feria “Jo sóc així i això no és un problema” (“Yo soy así y eso no es un problema”), de Fani Grande. Mientras escuchaba las intervenciones de los compañeros trans que habían sido entrevistados para el libro, pensaba en lo generoso que resultaba por parte de ellos y del resto de personas colaboradoras prestar su experiencia y sus vivencias para una publicación que, muy probablemente, llegue a un público amplio. Pero tras finalizar la presentación, después de haber hablado con varias personas sobre el tema, y a pesar de no haber leído el libro, me asaltaron algunas preguntas. 

El título del libro invita a pensar. Ser “así” no es un problema ¿para quién?, ¿así cómo?, ¿a quién tenemos que explicarle que no es un problema? Las ideas complejas requieren de una elaboración compleja, y probablemente, de un lenguaje complejo que nos permita llegar a todos los rincones, cavidades y claroscuros de la cuestión. En este sentido, la narrativa que se usa para hablar de la cuestión trans tiene en muchas ocasiones un carácter asimilacionista, en tanto que su primer objetivo parece ser que es que nos entiendan, que nos conozcan un poco mejor. Que nos abran las puertas de sus casas y de sus corazones. 

¿Qué hay que entender sobre lo trans? ¿Quién nos tiene que entender? ¿Para quién es un problema entender o no entender? En mi opinión, cada vez que nos explota en la cara un caso de transfobia, no creo que debamos buscar la raíz en el nivel de conocimiento de la temática trans, sino en los modelos de masculinidad y feminidad en los que se ha socializado quien agrede o consiente, y su nivel de complicidad con los mismos. 

A las personas trans parece que nos toca vivir dando gracias cada vez que la normatividad nos reconoce. “Esto no es un problema”. Bueno, es que a lo mejor sí debería serlo. Debería ser un problema para el sistema de género, binario, sexista y heterocentrado. Nos debería obligar a preguntarnos (con especial ahínco si no sois trans) por qué hay quién cabe y hay quién no cabe en la norma, y qué responsabilidad tenemos cada persona al respecto. ¿Es la normatividad una aspiración política legítima cuando la normatividad nos ha causado tanto sufrimiento, tanta frustración y tanta angustia a las personas trans?

Pero, ¿qué es normatividad? Normatividad es tener que ser siempre la representación más pura, más ideal, del lugar en el que queremos que se nos reconozca. Normatividad es siempre tener que elegir. Tener que elegir para que te puedan validar. Para que te puedan asimilar. Quizás no tenemos que ser normales. Quizás tenemos que ser el dedo en el ojo de la normalidad. Desde lo trans, creo que debemos diferenciar cuáles son nuestras estrategias de convivencia (o supervivencia) en la normatividad, y cuáles son nuestras estrategias de superación política de la normatividad. En este sentido, nos queda mucho por debatir y mucho por recorrer. ¿La vida que merece la pena ser vivida cabe dentro de la norma? ¿Puede existir vida vivible fuera de ella? 

La apuesta política por lo normal puede ser, para mucha gente, limitante y asfixiante. Y sin duda lo es para las personas trans. Por definición, es incompatible con cualquier manifestación de vida que revele las limitaciones de la propia norma. Renunciar a la ruptura en favor de la asimilación, renunciar a ser un problema, renunciar a ser incómodxs, es renunciar a abordar cualquier posibilidad de superación de la normatividad como sistema y como único imaginario posible para pensarnos como personas trans. Pero, como sociedad, ¿somos capaces de crear el espacio para pensar y materializar esas otras vidas posibles?


En català

SER UN PROBLEMA

Hi ha temes que, bé per la seua rellevància històrica, bé per la seua rabiosa actualitat o pel bombardeig mediàtic, passen a ocupar un lloc significatiu en el top-ten editorial. Actualment, un d’aquests temes és la transsexualitat. Després del canvi de govern autonòmic i municipal, els reconeixements a col·lectius i activistes, l’aprovació d’una llei sobre el tema, el desplegament de banderes des del balcó de l’ajuntament, o la visibilitat de les famílies de menors trans, s’ha generat una marca política al voltant d’allò trans. Així, en un context tan favorable, és difícil deixar escapar l’oportunitat de publicar un llibre sobre el tema.

En aquest marc, es va presentar en la passada Fira del Llibre de València “Jo sóc així i això no és un problema”, de Fani Grande. Mentre escoltava les intervencions dels companys trans que havien sigut entrevistats per al llibre, pensava com de generós resultava, per part d’ells i de la resta de persones col·laboradores, prestar la seua experiència i la seua vivència per a una publicació que, segurament, arribarà al gran públic. Però tan bon punt acabà la presentació, i després d’haver parlat amb diverses persones sobre el tema, i malgrat no haver llegit el llibre, em van assaltar algunes preguntes.

El títol del llibre convida a pensar. Ser “així” no és un problema, per a qui?, així com?, a qui hem d’explicar que no és un problema? Les idees complexes requereixen una elaboració complexa, i probablement, un llenguatge complex que ens permeta arribar a tots els racons, cavitats i clarobscurs de la qüestió. En aquest sentit, la narrativa que s’usa per a parlar de la qüestió trans té en moltes ocasions un caràcter assimilacionista, en el sentit que el seu primer objectiu sembla ser que ens entenguen, que ens coneguen una mica millor. Que ens òbriguen les portes de les seues cases i dels seus cors.

Què s’ha d’entendre del fet trans? Qui ens ha d’entendre? Per a qui és un problema entendre o no entendre? En la meua opinió, cada vegada que ens explota en la cara un cas de transfòbia, no crec que hàgem de cercar l’arrel en el nivell de coneixement de la temàtica trans, sinó en els models de masculinitat i feminitat en els quals s’ha socialitzat qui agredeix o consent, i el seu nivell de complicitat amb aquests fets.

A les persones trans sembla que ens toca viure donant gràcies cada vegada que la normativitat ens reconeix. “Açò no és un problema”. Bé, és que potser sí que hauria de ser-ho. Hauria de ser un problema per al sistema de gènere, binari, sexista i heterocentrat. Ens hauria d’obligar a preguntar-nos (amb especial afany si no sou trans) per què hi ha qui cap i hi ha qui no cap en la norma, i quina responsabilitat tenim cada unx de nosaltres sobre aquest tema. És la normativitat una aspiració política legítima quan la normativitat ens ha causat tant de patiment, tanta frustració i tanta angoixa a les persones trans?

Però, què és la normativitat? Normativitat és haver de ser sempre la representació més pura, més ideal, del lloc en el qual volem que se’ns reconega. Normativitat és sempre haver de triar. Haver de triar perquè et puguen validar. Perquè et puguen assimilar. Potser no hem de ser normals. Potser hem de ser el dit en l’ull de la normalitat. Des de la vivència trans, crec que hem de diferenciar quines són les nostres estratègies de convivència (o supervivència) en la normalitat, i quines són les nostres estratègies de superació política de la normalitat. En aquest sentit, ens queda molt per debatre i molt per recórrer. La vida que mereix la pena ser viscuda, té cabuda dins de la norma? Pot existir una vida vivible fora d’aquesta?

L’aposta política per la normalitat pot ser, per a molta gent, limitant i asfixiant. I sense dubte ho és per a les persones trans. Per definició, és incompatible amb qualsevol manifestació de vida que revele les limitacions de la pròpia norma. Renunciar a la ruptura en favor de l’assimilació, renunciar a ser un problema, renunciar a ser incòmodes, és renunciar a abordar qualsevol possibilitat de superació de la normativitat com a sistema i com a únic imaginari possible per a pensar-nos com a persones trans. Però, com a societat, serem capaces de crear l’espai per a pensar i materialitzar altres vides possibles?

Viktor Navarro Fletcher, activista trans

5 de març 2017

Pink Boy i la creativitat de gènere

Pink Boy, 2015, EEUU. Dir. Eric Rockey (15’). Documental.

Aquest documental és "un retrat íntim d'un nen creatiu en el gènere que creix en la conservadora i rural Florida. Sa mare és una lesbiana masculina que ha evitat tota la seua vida els vestits fins que adopta Jeffry /.../" 




#TransfoBus

També és molt interessant:

Growing up trans. USA. 2015. Dir. Miri Navasky i Karen O’Connor. (86 min.). Documental.

Aquest important documental de la cadena PBS mostra la primera generació de xiquets nord-americans que han canviat de gènere en una edat ben primerenca. Els protagonistes són 8 adolescents d’entre 9 i 19 anys, i les seues famílies i amistats.

18 de febr. 2016

Eixir dels armaris

Aitor (transsexual) i la seua amiga Isa (homosexual) ixen de l'armari.


[Nota: Aitor ha decidit eliminar del seu canal molts vídeos; així que aquest ja no està disponible.]

13 de gen. 2016

Per la diversitat

Alan era un jove trans de 17 anys de Barcelona, un dels primers menors a qui un jutge havia autoritzat el canvi de nom en el DNI. L’associació Chrysallis de famílies de menors transsexuals ha informat que “la pressió i la incomprensió en l’àmbit escolar han pogut amb Alan i aquesta nit ha decidit deixar de caminar entre nosaltres”. Font: El diari de l'educació 26.12.2015 

Quants Alans són necessaris perquè la diversitat siga considerada un valor i es treballe a l'escola i a tot arreu?

Acoso Escolar Homofóbico y Riesgo de Suicidio en Adolescentes y Jóvenes LGB”. COGAM I FELGTB. 2012.

Investigació estatal amb joves de 12 a 25 anys que han patit AEH (assetjament escolar homofòbic). 653 enquestes en 129 localitats de 44 províncies i Melilla. Principals resultats:
  • El 57% de l’assetjament escolar homofòbic s’inicia entre els 12 i els 15 anys. El 23%, abans d’arribar a l’ESO.
  • El 49% ha patit l’assetjament escolar homofòbic diàriament o freqüentment. El 69% va patir l’assetjament durant més d’un any.
  • El 90% ha patit l’assetjament escolar homofòbic de part d’un company baró i l’11%, d’un professor.
  • El 42% no va rebre ajuda de cap tipus en el seu centre educatiu. Solament el 19% va rebre ajuda del professorat.
  • El 82% no va informar de l’assetjament escolar homofòbic en la família.
  • Del 18% que sí que ho va fer (més el 10% que va ser descobert pels seus familiars), el 27% no va rebre cap suport i el 73% sí (fonamentalment de la mare).
  • El 43% dels qui van respondre l’enquesta, va arribar a plantejar-se el suïcidi (el 56% contínuament o durant molt temps; el 27% de forma persistent en el temps).
  • Entre els qui van experimentar ideació de suïcidi, el 81% va arribar a planificar-ho, el 40% amb detalls. Això significa que el 35% de les i dels joves que van patir assetjament escolar homofòbic van arribar a planificar el seu suïcidi.
  • Dels qui van idear el suïcidi, el 40% va arribar a intentar cometre’l en una o diverses ocasions. És a dir, el 17% de les i els joves que pateixen assetjament escolar homofòbic arriba a atemptar contra la seua vida.
  • Estem parlant de víctimes que senten humiliació (63%), impotència (60%), ràbia (59%), tristesa (59%), incomprensió (57%), solitud (53%), vulnerabilitat i aïllament (50%). Però sobretot desesperança (66%).
Ací pots llegir l'emotiva carta que Miquel Missé escriu a Alan: Camarada Alan.

9 de gen. 2014

Transitant (2)




El Viruta en Esclava de tu piel.



La transsexualitat està considerada una malaltia mental en els textos mèdics actuals. Així apareix en el Diagnostic Statistics Manual of Mental Disorders (DSM), el llibre de referència internacional de les malalties mentals que publica l’Associació Nord-americana de Psiquiatria (APA), i també en la International Classification of Diseases (ICD o també CIE), que utilitza l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Concretament, en la darrera versió del DSM (la número V, 2013) es diu que les persones transsexuals pateixen Disfòria de gènere.

La percepció d’haver nascut en un cos equivocat està en el discurs mèdic, en els mitjans de comunicació (periòdics, revistes, sèries...) i en moltes persones transsexuals. També la percepció popular és que es tracta d’una inadequació que s’ha de solucionar quirúrgicament i/o hormonalment, i poques vegades es planteja que allò inadequat puga estar en la rigidesa del binarisme, que afecta a totes les persones, siguen o no trans.

El resultat de tot plegat és que les persones trans viuen en un entorn que considera que la falta de correspondència sexe/gènere és anormal (una incongruència, segons el DSM). I per això han de posar-se en mans d’un professional mèdic durant almenys dos anys, per a obtenir així el “certificat de trans” (de Disfòria de gènere) que els permeta canviar-se el nom en el DNI. En altres paraules: el diagnòstic és un requisit per a accedir a drets.

Però potser caldria preguntar-se, com fa Moisés Martínez, si transsexual és una persona atrapada en un cos equivocat o en una societat equivocada. Qui s’equivoca?, el cervell o la publicitat dels joguets de Nadal, blaus per a ells i rosa per a elles? Qui és anormal? un xiquet que vol posar-se un vestit de nena o la família i els companys d’escola que el discriminen?

No està de més recordar que l’homosexualitat va ser descatalogada l’any 1973 de DSM-II-R i l’any 1990, del CIE. I resulta sospitós també veure que, en un estudi que s’ha fet dels membres que han decidit sobre l’última versió del DSM-V, més de la meitat mantenen vincles financers amb les indústries farmacèutiques que guanyen diners a costa dels tractaments de les persones transsexuals (Fernández, 2010).[i]

Ja ho dèiem en un post anterior, però el cert és que la transsexualitat i les seues causes han despertat des de sempre molt d’interès; però al nostre parer seria molt més útil buscar l’origen de la transfòbia i acabar amb ella. Molt millor ens aniria si ens preguntàrem, –i en conseqüència evitàrem–, les violències que s’exerceixen sobre les persones trans, sobre qui desitja transitar en el sexe biològic o en el gènere.

Per què tant d'interès perquè siguem hòmens o dones "de veritat"? Per què n'hi ha tanta por a la diversitat? No podem quedar-nos transitant?

[i] Fernández, Sandra: “Derechos sanitarios desde el reconocimiento de la diversidad. Alternativas a la violencia de la psiquiatrización de las identidades trans”, dins El género desordenado, editors: M. Missé i G. Coll-Planas, Egales, Madrid, 2010.

Aclarint termes:

Transvestit –o Travesti fa referència a aquelles persones que esporàdicament es visten o actuen amb els codis del gènere oposat, encara que en la seua vida social i quotidiana s’identifiquen amb el gènere que se’ls va atribuir en nàixer. Aquest és el primer concepte que la medicina utilitza a principis del segle XX per a fer referència a qui no s’identifica completament amb el gènere assignat, i inclou a hòmens i dones masculines.

Transsexual és aquella persona que vol sotmetre’s a una reassignació genital i vol modificar el seu cos per a viure amb el gènere que sent com a propi. Com bé diu la paraula, és una transició en el sexe biològic. Aquest concepte naix en la dècada dels cinquanta dels primers metges que intervenen les persones trans per a diferenciar-les de les persones que practiquen el transvestisme.

Transgènere fa referència a aquella persona que viu en el gènere oposat al que l’assignaren en nàixer però sense modificar necessàriament el cos. És una transició en el gènere. Aquest concepte emergeix dels moviments trans nord-americans dels anys vuitanta en oposició a la categoria mèdica transsexual, i sovint està relacionat amb una crítica al sistema binari home-dona.”

Font: MISSÉ, Miquel, Transexualidades, otras miradas posibles. Egales editorial, Madrid, 2013.

Entrevista a Miquel Missé a IdemTV

A l'etiqueta Trans tens més entrades sobre el tema.

8 de gen. 2014

Transitant (1)


La transsexualitat i les seues causes han despertat des de sempre molt d’interès. Però més útil seria buscar l’origen de la transfòbia. Millor seria que, com a societat, ens preguntàrem, –i en conseqüència evitàrem–, les violències que s’exerceixen sobre les persones trans, sobre qui desitja transitar en el sexe biològic o en el gènere.

No està demostrat que a Luus li passara res “anormal” a la panxa de sa mare. Potser algú li ha donat aquesta explicació: internet?, un psicòleg?, una metgessa?, la seua família?... i ella ho ha acceptat. Potser algunes persones es queden més tranquil·les si pensen que n’hi ha una causa biològica de la transsexualitat.

Tampoc crec que Luus haja d’operar-se per a ser una “dona de veritat”. Una operació no és qualsevol cosa! Per què ha d’entrar Luus a un quiròfan? Luus vol operar-se perquè ho desitja de veritat o per a evitar les mirades de crítica de qui no la considerarà prou dona si no s’opera?? Series tu una d’ixes persones trànsfobes que la miraria malament si no s’opera?

"Transvestit –o Travesti– fa referència a aquelles persones que esporàdicament es visten o actuen amb els codis del gènere oposat, encara que en la seua vida social i quotidiana s’identifiquen amb el gènere que se’ls va atribuir en nàixer. Aquest és el primer concepte que la medicina utilitza a principis del segle XX per a fer referència a qui no s’identifica completament amb el gènere assignat, i inclou a hòmens i dones masculines.

Transsexual és aquella persona que vol sotmetre’s a una reassignació genital i vol modificar el seu cos per a viure amb el gènere que sent com a propi. Com bé diu la paraula, és una transició en el sexe biològic. Aquest concepte naix en la dècada dels cinquanta dels primers metges que intervenen les persones trans per a diferenciar-les de les persones que practiquen el transvestisme.

Transgènere fa referència a aquella persona que viu en el gènere oposat al que l’assignaren en nàixer però sense modificar necessàriament el cos. És una transició en el gènere. Aquest concepte emergeix dels moviments trans nord-americans dels anys vuitanta en oposició a la categoria mèdica transsexual, i sovint està relacionat amb una crítica al sistema binari home-dona." 



MISSÉ, Miquel, Transexualidades, otras miradas posibles. Egales editorial, Madrid, 2013.

2 de juny 2013

III Vesprada Diversa


Dilluns 3 de juny de 16.00 a 19.00

IES Isabel de Villena (C/ Isabel de Villena, 4, València)

Intervindran:

Cristian Pérez, estudiant de Psicologia i exalumne de l’IES Isabel de Villena, i Miquel Tabuenca, estudiant d’Història i exalumne de l’IES Isabel de Villena.
Miquel Missé, sociòleg i activista trans. Coautor de El género desordenado (Egales, 2010) i autor de Transsexualitats, altres mirades possibles (UOC, 2012)
Maria José Vivó, membre d’AMPGIL (Associació de mares i pares de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals)
Jordi Jiménez, del grup Jove de Lambda.

Organitza: Rosa Sanchis, professora de Valencià de l’IES Isabel de Villena.

La Vesprada diversa no és una xarrada sobre homosexualitat i transsexualitat. No va adreçada a adolescents lgtbi (lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, intersexuals) o a famílies de joves lgtbi. És per a tota aquella persona que alguna vegada a la seua vida s’ha qüestionat, ni que siga un poquet, l’educació rosa i blava que es dóna a les persones i la injustícia de les violències (suaus o fortes) que pateix qui se n’ix dels models de gènere tradicionals: els xics que ploren, les xiques esportistes, els pares que cuinen i netegen, les mares fortes que reivindiquen el seu temps, els xiquets que volen jugar a nines i a cuinetes, les xiquetes que porten els cabells curtets, etc. La diversitat no està només en les persones lgtbi, està en tot el món. Per això ens encantaria que vingueres a aquesta Vesprada diversa i que cada vegada siguem més persones lluitant contra les violències i defensant la diversitat. Us hi esperem!!

2 de nov. 2011

Filo i Peque són especials


1977 from Peque Varela on Vimeo.

ACÍ teniu el vídeo en youtube que, per alguna estranya raó, passa el filtre de Conselleria. (Qui l'entenga, que se la quede!)

En castellà

Filo tenia 10 anys i sentia molta curiositat pels xics: com es movien, els joguets amb què es divertien... Ella s’avorria amb les nines; però sempre li’n regalaven alguna i les tenia penjades a la paret de l’habitació. A sa mare li pareixia bona idea, ja que la xiqueta no les utilitzava. A Filo, la que més li agradava era la nina legionària i, com aquesta, en tenia quatre. Un germà que estava fent el servei militar li’n va portar una i des de llavors, cada vegada que un altre germà se n’anava a la mili, en veure que l’única nina que li agradava a Filo era la legionària, li’n portava una altra. Així va arribar a tindre’n quatre, la seua xicoteta col·lecció. No jugava amb elles, però li encantava observar com anaven vestides de xics, igual que els seus germans.
A Filo li encantava la roba de xic i odiava les faldes perquè l’obligaven a mantindre les cames tancades perquè no se li vera res i, a més, no li permetien moure’s bé. No!, ella se sentia lliure amb pantalons; amb ells podia córrer, botar i eixarrancar-se a gust. Era feliç jugant a vaquers i a Tarzán, i el que no podia suportar era jugar a mamàs i papàs; de fet mai hi jugava. Filo volia ser un xiquet perquè tot el que li deien que era propi de xiquetes no li agradava. Quin avorriment!
Filo pensava que l’única cosa que la diferenciava dels xiquets era la pilila i per això un dia va decidir construir-se’n una. Es va tancar al bany, va agafar el rotllo de paper higiènic per un extrem i va anar enrotllant-lo fins a fer un cilindre d’un diàmetre que li va paréixer suficient, es va obrir de cames i se’l va col·locar entre els llavis. Després, es va pujar les bragues i es va posar els pantalons. Eixí del bany i va caminar per la casa experimentant la sensació de portar allò entre les cames, i li va encantar! Filo sabia que no li ho podia contar a ningú, perquè li cauria un esbronc ben gran i desapareixerien els rotllos de paper del bany; encara que a ella no li pareixia gens dolent el que feia.
No us he contat que a Filo, encara que li agradava fer coses de xics, li molestava molt que la confongueren amb un, que li digueren guapo, o quin xiquet més mono!. Constantment li passava perquè Filo portava els cabells curts i vestia sempre amb pantalons.

Un dia, es va col·locar la seu pilila (bé, segons se li espatllaven, se n’anava fent més) i se’n va anar al carrer a jugar; però va tindre una idea: no es diria Filo, sinó José. Aquell dia només va jugar amb xiquets, i es presentava amb el seu nou nom: “Hola, sóc José, puc jugar amb vosaltres?” Ningú no li va recriminar res i va fer noves amistats.

Un dia es va trobar en el parc amb un company de classe. Aquest, tot content, es va acostar a saludar-la:
-Hola Filo!
-Filo? Jo em dic José.
-No, tu eres Filo, anem junts a classe.
-No! T’has confós. No et conec, però si vols juguem.
-D’acord! -va dir el xiquet, desconcertat.
L’endemà, quan Filo va trobar el seu company a classe, aquest li va contar al·lucinat que havia estat jugant amb un xiquet que es deia José i que era igual que ella. Filo va posar cara d’incrèdula, però per dins es pixava de riure. Ho havia aconseguit!, era Filo i José. Guauu! A partir d’aleshores, quan li preguntaven si era xic o xica, contestava el que li abellia, segons li vinguera millor. Va passar d’estar en una situació desfavorable a una favorable. Ara era ella la que decidia!
Van passar els anys i Filo es va anar oblidant d’aquests jocs simplement perquè se n’inventava d’altres. Sempre va ser una xiqueta especial.
Autora del relat: Irma Navarro (traducció: R. Sanchis)
Altres relats: Filomena i el Bullying

El curt d'animació es diu "1977" (Peque Varela, 2007)

14 de juny 2011

Boys don't cry i Brandon Teena





La noche del 31 de diciembre de 1993, un par de jóvenes asesinaron a tres personas en una casa rural a las afueras del pequeño poblado de Falls City (Nebraska). Este crimen levantó protestas de las asociaciones homosexuales y una vez más evidenció el “puritanismo armado'” de muchas comunidades rurales de Estados Unidos. Más allá de la indignación, la historia de Teena Brandon fascinó por la forma en que Teena, transformada en hombre, consiguió la simpatía y la confianza de quienes después la denostarían. 

Es interesante contrastar las dos versiones fílmicas sobre el crimen de  Brandon. El filme de ficción Los muchachos no lloran de Kimberly Peirce, y el documental La historia de Teena Brandon de Susan Muska y Greta Olafsdottir. La diferencia principal entre ambas cintas radica en el punto de vista desde el que se cuenta la historia. En el documental se reconstruye la vida de Brandon desde la perspectiva de las personas que la conocieron en Lincoln, su ciudad natal, situada a 120 km de Falls City: el deslumbramiento y el posterior desprecio de la gente del pequeño poblado, las justificaciones de los policías que no detuvieron a los violadores de Teena la madrugada del 25 de diciembre y las entrevistas con los presos confesos del asesinato, John Lotter y Marvin Nissen. De esta serie de testimonios fragmentados emerge una larga justificación individual y colectiva: la población de Falls City fue engañada; la policía no podía tomar en serio las acusaciones de violación de una joven de 21 años que se hacía pasar por hombre. Brandon pagó la osadía de pertenecer a los grupos de jóvenes del lugar con una violación tumultuaria, vaginal y anal, que la devolvió brutalmente a su condición original de mujer y objeto sexual.

Mientras se ven diversas imágenes de Falls City, un pueblo típico del medio oeste norteamericano, se escucha la grabación del interrogatorio de Brandon en la estación de policía, pocas horas después de la violación. Ella no es tratada como víctima sino como culpable; el alguacil hace preguntas del tipo: ¿cómo sabía que la estaban violando si nunca había tenido relaciones sexuales? En este caso la realidad del estereotipo del policía gordo y machín supera la ficción; mientras toma una cerveza bajo su sombrero vaquero y extiende una mirada de propietario a la calle principal de Falls City, el alguacil pontifica sobre la confusión sexual de Teena. Habla de los asesinos como un par de jóvenes un tanto revoltosos, ladrones menores, pero buenos chicos. Interrogados en la cárcel, Lotter y Nissen esgrimen que fueron engañados y provocados e insisten en la doble personalidad de Teena como un atentado a lo que debe ser en la sociedad. Lotter se asume frente a la cámara como paladín de la sexualidad ``normal''.


Por su parte, la película de ficción Los muchachos no lloran se centra en la relación Teena Brandon con una joven del lugar, Lana, quien a su vez es amiga de la infancia de Lotter. Todo transcurre en un mes, desde la llegada de Brandon hasta su asesinato. Noches de fastidio en la pequeña población, donde el grupo de Lotter y Nissen se entretiene inventando juegos riesgosos para mostrar su masculinidad.

La directora Kimberly Peirce se concentra en la relación de  Brandon y Lana. Cómo el chico consigue el amor de una de las jóvenes más codiciadas de la comunidad y cómo, cuando Lana se da cuenta de que él es ella, no le importa y trata de protegerla.

En las dos versiones fílmicas las directoras y coguionistas entrevistaron a la población de Falls City, a Lana, la novia por la que se queda en el poblado, y a los asesinos. Ambas obras, sin proponérselo, resultan complementarias. El documental fue filmado en su mayor parte de día; la historia de ficción, de noche. El documental deriva en una acusación tácita a la sociedad. La ficción, en una historia de amor en contra de todo y de todos.


15 de maig 2010

Dia contra l'homofòbia i la transfòbia: 17 de maig




Karici.es porta tota la setmana parlant de límits i de fronteres, del que se li permet a un home de veritat i a una dona com cal, i de les pressions (directes o indirectes) perquè cap persona se n'isca de les quadrícules:

Sexe: home o dona. I les persones intersexuals?
Gènere: masculí o femenina. I els hòmens femenins? I les dones masculines?
Orientació sexual: heterosexualitat. I l’homosexualitat, i la bisexualitat?
Identitat: home o dona. I les persones trans?

Dilluns 17 de maig és el dia internacional contra l’homofòbia i la transfòbia. En 1974 l’Associació Americana de Psiquiatria va eliminar del Manual de Classificació de Malalties Mentals l’homosexualitat i la bisexualitat. Altres societats científiques del món també ho feren fins que finalment l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ho ratificà el 17 de maig de 1990.

És curiós que la celebració tinga a vore amb la despatologització d’uns desitjos que es donen arreu del món i també en altres espècies animals. L’antropòleg Rafa Xambó (Sexualitat provisional, 1988) ens explica que l’homosexualitat masculina és habitual en gran part de societats. Entre els xukxees de Sibèria, els homes homosexuals són considerats poderosos bruixots, tenen una posició de poder i un prestigi considerable i poden casar-se amb altres homes. Els siwans d'Àfrica, joves i grans, casats o solters, es diverteixen amb el coit anal i qui no entra en aquestes activitats és considerat estrany. Tots els solters keraki de Nova Guinea practiquen el coit anal. Entre els indis crow de Montana (USA) són normals els contactes bucogenitals. Pel que fa a la pràctica homosexual femenina és més minoritària i no té la consideració social de prestigi de la masculina. Així, entre les aranda d'Austràlia és habitual acaronar‑se el clítoris mútuament i també tenen pràctiques lèsbiques les aymara, haitianes, samoanes, etc.

A les aranda o als crow els deu fer igual que la AAP els considere o no malalt*s. També ens fa igual a les persones que sabem que la ciència no és neutral i que els mateixos condicionants que ens afecten a nosaltres, els afecten a les persones que decideixen quina és la manera adequada o no (sana o insana) de viure l’estima i el desig.

El problema és que fins que arribem a pensar que no som persones malaltes (independentment del que diga la medicina, la psicologia, la legislació...) la societat desplega tot un munt de recursos per a fer-nos fora del sistema. Els mitjans de comunicació (les pel·lis, les sèries, els anuncis...), l’escola (i el seu currículum), la societat en general... ignoren o maltracten les persones diferents: per homosexuals, per masculines, per femenines, per quedar-se a mitges entre els sexes... Tot això pot fer creure una persona jove que no és normal i és molt trist que encara passe.

Per fortuna, les coses estan canviant. Hi ha homofòbia, però també hi ha persones que fan sentir la seua veu contra la intolerància, i els comentaries deixats en els anteriors post així ho exemplifiquen.

Gràcies a tot el món que trenca les quadrícules i que permet, amb la paraula, que tots desitjos tinguen cabuda!!

(PD: de la cançoneta, esborrem això de "l'home/dona de la teua vida" i alguna coseta més)

27 d’abr. 2010

Els límits a la masculinitat



El meu alumne Javi té raó quan diu que a un xic no li molesta que li diguen puto o guarro. Als xics els molesten altres coses.

Quins són els insults que se li diran a un xic per a fer-li mal? Què és el que a un xic li molesta que pensen d’ell?

a) Que és (o es comporta com) una xica: nenaza, efeminat, amanerat...
b) Que no es comporta com s’espera d’un xic: covard, gallina, poc home...
c) Que li agraden els xics: maricón, marieta...
d) Que no vol ser un xic: transvestit, travelo...

“Si a un xic no li agrada el futbol, julandrón fijo”, em deia un alumne l’any passat. Ell tenia clars els límits de la masculinitat “autèntica”, unes fronteres que molts xics traspassen encara que hagen de rebre els insults que més amunt hem anotat.

Qui marca l’autenticitat de la masculinitat? El que insulta? El que apel·la a la tradició (sempre ha segut així)? El que crida més fort?

Repassarem els insults i el que comporten:

Nena. Se’ls diu nenes als jugadors de futbol quan no rendeixen prou. Se li diu nena al xic que té amistats femenines i no es relaciona amb les dones només per a lligar. Se li diu nena al xic que no practica esports “masculins”, a qui té molta cura de la seua estètica, al que deixa decidir a la nòvia (calçasses), al que no té ploma heterosexual...

Gallina. Se li diu gallina a qui no es relaciona amb altres barons des de la competitivitat o la demostració de força, al que expressa emocions, al que plora, a qui no s’arrisca ni posa en risc els altres per demostrar la seua masculinitat, al que tracta de la mateixa manera a la seua nòvia, siga davant d’amics o sol amb ella...

Maricó. Se li diu maricó a qui se salta la norma del desig eròtic cap a les xiques i es permet desitjar i estimar altres hòmens. Les reaccions homòfobes són diverses i les excuses també: és antinatural, fa fàstic, m’és igual però que no vagen pel carrer... L’insult amaga la por de “contaminar-se” i la vanitat de pensar que a un xic gai li agradaran tots els xics, inclòs l’homòfob. Aquest insult, però, s'empra també, no per a adreçar-se a algú que es creu homosexual, sinó per a recordar a qualsevol baró que s'ha de comportar de manera masculina.

Travelo. A les persones transsexuals se les considera còpies dolentes de l’original. I l’Associació Nord-americana de psiquiatria ho considera una malaltia. Curiosament, les definicions de les malalties van variant al llarg dels temps i el que ahir ho era hui ja no ho és. 

Qui marca les fronteres de la masculinitat autèntica? Tu també ets un/a vigilant del gènere o ho feies sense adonar-te'n?

26 de nov. 2009

"Ferides" de Susana Barranco

Heridas - Ferides trailer from Morgan Stance on Vimeo.

"Ferides" és el resultat d'un treball de camp realitzat amb dones i transgèneres, que d´una manera o altre han patit violència de gènere. Amb aquest projecte audiovisual, es vol fer veure que la violència masclista ataca tot allò que considera inferior, tot el que és, de fet, una representació de la femineïtat. A partir del fil argumental elaborat per l'actriu i poeta Susanna Barranco, les intervencions de les dones entrevistades ofereixen una idea de com s'enfronten a la vida i als seus records, què ha estat per elles l'amor i com el consideren a hores d'ara, què pensen dels maltractadors, qui les estima ara, les coses que elles s'atreveixen a retreure's d'elles mateixes...Tot plegat, "Ferides" aporta un fresc de la condició humana que ha estat colpejada per l'agressivitat dels estereotips masclistes i reivindica la dignitat de totes les dones. (informació agafada de http://www.vimeo.com/2635612)

Per a mes informació: mousike.cat

2 d’oct. 2009

L'Educació sexual a l'escola i els anticossos contra el canvi (2)


(en castellano)

En l’article
L’educació sexual a l’escola (1), vaig començar a parlar de les dificultats de l’escola per a educar la sexualitat i parlí de la por, o millor, de les pors: a l’alumnat, a les famílies, a les companyes i companys, a fer el ridícul, a parlar de la pròpia intimitat, a perdre autoritat, a no saber, a despertar la promiscuïtat adolescent...

El segon dels entrebancs és, al meu parer, la consideració de la sexualitat com un fet natural que s’aprén sol: la naturalesa és sàvia, es pensa, i ja ens indica ella com hem de comportar-nos. Aquesta idea és compartida pel professorat i també per l’alumnat. El curs passat, un alumne d’ESO em digué, al principi d’una classe en què vaig traure el tema, que “¡Eso se nace sabido!”. I un altre conclogué, després de quasi mitja hora parlant de la sexualitat, que “¡Al final, para meterla vamos a tener que estudiar y todo!”.

La veritat és que a part de la consideració que la sexualitat s’aprén sola, ens trobem que l’alumnat arriba a l’aula, no solament amb idees errònies, sinó també amb anticossos. Però en aquest cas, no són uns anticossos bons, dels que els ajuden a protegir-se d’una malaltia, sinó que són anticossos que els prevenen contra qualsevol tipus d’educació, bona o dolenta. Són en realitat anticossos contra el canvi.

La setmana passada es van activar aquestos anticossos protectors de l’estereotip en una classe d’ESO. Vam fer una activitat de presentació i un xic va posar entre les seues aficions: “les dones”. Sense entrar en cap valoració, vaig preguntar què haurien pensat si una xica s’haguera presentat dient també que les seues aficions eren els xics, i tres barons de la classe van botar indignats perquè no els amollara el mateix rotllo feminista de sempre, que ja se’l sabien i que l’any anterior els havien donat el discurset dues professores.

En altres classes m’he trobat també frases per a la reflexió. Que “fer-ho és com jugar als dardso que “solament s’ha de mirar a Nacho Vidal”. Aquestos comentaris es van donar en una classe que desconeixia on es trobava el clítoris i les seues potencialitats eròtiques. Tanmateix, em contaren que un professor benintencionat havia intentat donar-los classe de sexualitat, però que va abandonar al segon dia perquè, segons l’alumnat “nosaltres en sabíem més que ell”.

Em ve al cap un acudit on un pare diu al fill adolescent: “Joan, ja és hora que parlem d’home a home de la sexualitat”. I el fill li contesta: “Molt bé, papà, què vols que t’explique?”.

La consideració de l'adolescència actual com a col·lectiu informat i experimentat, fins i tot més que les persones adultes, és també un tòpic recurrent. En alguns casos és possible que hi haja joves amb més experiència sexual que la gent adulta; però, quina experiència?, quina informació? En la classe on no coneixien el clítoris, sí que sabien què era el punt G (zona que la major part de les dones es passen la vida buscant, sense èxit
).

Per tant, la primera cosa que s’hauria de preguntar una persona que pretenga educar és què saben els/les adolescents i què els vindria bé saber. I tot seguit, plantejar-se també quina informació-formació està donant l’escola. En posaré un altre exemple: una alumna de segon em contà un poc escandalitzada que una professora els havia recomanat, quan anaven a primer d’ESO, que dugueren un preservatiu a la motxilla. El malestar de la jove venia perquè la professora donava per fet que una xica de 12 anys podia tindre intenció de practicar el coit.

El tema dóna per a molt; però crec que els exemples mostren clarament tant la falta de formació de l’alumnat com la falta de preparació del professorat, tercer dels entrebancs. Tanmateix, hem d’afegir també la falta de compromís de les administracions en aquesta formació. Estem vivint una època de reformes legals importants: la legalització dels matrimonis homosexuals (2005), la transsexualitat (Llei d’identitat de gènere, 2007), la dispensació lliure de la píndola de l’endemà (2009), la reforma de la llei de l’avortament... però la sexualitat no està inclosa en el currículum escolar de manera explícita, i aquesta ocultació reforça el tòpic de la naturalitat de la sexualitat.

““””””La sexualitat és natural”””””””

Per a Beatriz Preciado, (Manifiesto contra-sexual, Ópera Prima, 2002) la sexualitat no és natural, sinó una tecnologia al servei d’un sistema anomenat sexe-gènere, segons el qual atribuïm un sexe (masculí o femení) al nadó, en funció d’una part de la seua anatomia, i eduquem en unes creences, valors, normes, pràctiques... diferents segons es tracte d’hòmens o de dones. Aquesta tecnologia social i heteronormativa produeix cossos-home i cossos-dona –i qualifica d’errors els intersexuals, les persones homosexuals, la ploma, les dones sexuals... A més, redueix la superfície eròtica als òrgans sexuals reproductius i privilegia el penis com a “únic centre mecànic de producció de l’impuls sexual”. L’adoració del penis, i del seu propietari, es fa patent en el diferent tractament que es dóna a la sexualitat dels hòmens i de les dones. La publicitat de l’Associació Espanyola d’Andrologia (ASESA) per a tractar l’ejaculació precoç mostra una parella al llit, recomana consultar amb el metge i afegeix: “Ellos ya lo han hecho”, donant a entendre que el "problema" d’ell és un problema de parella. En la publicitat adreçada a les dones, (per falta de desig, anticonceptiva...), la publicitat només la implica a ella.

Per a Preciado, el sistema sexe-gènere és un sistema d’escriptura i el cos és el text sobre el qual s’escriu. “L’(hetero)sexualitat, lluny de sorgir espontàniament de cada cos acabat de nàixer, ha de re-inscriure’s o re-instituir-se a través d’operacions constants de repetició i de re-citació dels codis (masculí i femení) socialment investits com a naturals”.

La publicitat és una d’aquestes plomes que escriu, i recorda, sense cansar-se, com han de ser un home i una dona, com s’ha de viure la sexualitat, quines pràctiques són apropiades per als uns i per als altres, etc.

Però el problema de la naturalització dels cossos i dels desitjos no és solament que impedesca una educació sexual de qualitat, sinó que desresponsabilitza i justifica les diferències. A la naturalesa s’atribueix que els xics siguen més sexuals i que les xiques siguen més cuidadores, per posar només un exemple. I pel que fa a la responsabilitat, si resulta que és la naturalesa, o un gen o una quantitat determinanda d'hormones el que justifica la nostra conducta, els nostres valors, la nostra manera de pensar o de sentir, aleshores no en tenim la culpa i ens podem deixar anar i actuar com sempre sense que res canvie.

Per sort, alguns i algunes ja resisteixen a la manera foucaultiana, no solament lluitant contra les prohibicions o la moral, sinó produint formes de plaer-saber alternatives.

PD: l’anunci que encapçala l’article, és per a mi un exemple d’escriptura alternativa.

(continuaré amb l’altre entrebanc que vull comentar: la sexualitat és privada i l’escola no s’hi ha de ficar)