- El 83% de les persones trans considera haver sigut menys feliç que les persones cis (cissexuals o cisgèneres) durant la seua etapa educativa.
- El 58% de les persones trans afirma haver sigut víctima de transfòbia en forma d’insults, amenaces, agressions físiques, ciberviolència i/o violència sexual
- El 53% de les persones trans assegura que mai o en molt poques ocasions s’ha respectat el nom elegit en funció de la seua identitat de gènere.
- El 48% de les persones trans va trobar suport en altres alumnes després d’haver patit una agressió per transfòbia.
- El 58% de les persones trans víctimes de transfòbia en l’àmbit escolar assegura que, davant de la violència i de l’assetjament que patiren, no es va fer res.
3 d’oct. 2019
La motxilla de Nora
28 de juny 2019
Troba les diferències
Salut LGBT. Informació per al professorat
10 de març 2019
Miss Espanya
17 de maig 2018
Alçat per les teues amistats
6 d’oct. 2017
El lavabo equivocat?
En els lavabos de les universitats del Regne Unit pots trobar aquest missatge: “Creus que algú està utilitzant el lavabo equivocat?”, a més d’algunes recomanacions.
En alguns instituts, han decidit convertit els lavabos separats en mixts per a ser més inclusius. El govern recomana també els banys mixts. Què us sembla la iniciativa?
28 d’abr. 2017
Ser un problema
En català
5 de març 2017
Pink Boy i la creativitat de gènere
Aquest documental és "un retrat íntim d'un nen creatiu en el gènere que creix en la conservadora i rural Florida. Sa mare és una lesbiana masculina que ha evitat tota la seua vida els vestits fins que adopta Jeffry /.../"
#TransfoBus
També és molt interessant:
Growing up trans. USA. 2015. Dir. Miri Navasky i Karen O’Connor. (86 min.). Documental.
18 de febr. 2016
Eixir dels armaris
13 de gen. 2016
Per la diversitat
Investigació estatal amb joves de 12 a 25 anys que han patit AEH (assetjament escolar homofòbic). 653 enquestes en 129 localitats de 44 províncies i Melilla. Principals resultats:
- El 57% de l’assetjament escolar homofòbic s’inicia entre els 12 i els 15 anys. El 23%, abans d’arribar a l’ESO.
- El 49% ha patit l’assetjament escolar homofòbic diàriament o freqüentment. El 69% va patir l’assetjament durant més d’un any.
- El 90% ha patit l’assetjament escolar homofòbic de part d’un company baró i l’11%, d’un professor.
- El 42% no va rebre ajuda de cap tipus en el seu centre educatiu. Solament el 19% va rebre ajuda del professorat.
- El 82% no va informar de l’assetjament escolar homofòbic en la família.
- Del 18% que sí que ho va fer (més el 10% que va ser descobert pels seus familiars), el 27% no va rebre cap suport i el 73% sí (fonamentalment de la mare).
- El 43% dels qui van respondre l’enquesta, va arribar a plantejar-se el suïcidi (el 56% contínuament o durant molt temps; el 27% de forma persistent en el temps).
- Entre els qui van experimentar ideació de suïcidi, el 81% va arribar a planificar-ho, el 40% amb detalls. Això significa que el 35% de les i dels joves que van patir assetjament escolar homofòbic van arribar a planificar el seu suïcidi.
- Dels qui van idear el suïcidi, el 40% va arribar a intentar cometre’l en una o diverses ocasions. És a dir, el 17% de les i els joves que pateixen assetjament escolar homofòbic arriba a atemptar contra la seua vida.
- Estem parlant de víctimes que senten humiliació (63%), impotència (60%), ràbia (59%), tristesa (59%), incomprensió (57%), solitud (53%), vulnerabilitat i aïllament (50%). Però sobretot desesperança (66%).
9 de gen. 2014
Transitant (2)
El Viruta en Esclava de tu piel.
La transsexualitat està considerada una malaltia mental en els textos mèdics actuals. Així apareix en el Diagnostic Statistics Manual of Mental Disorders (DSM), el llibre de referència internacional de les malalties mentals que publica l’Associació Nord-americana de Psiquiatria (APA), i també en la International Classification of Diseases (ICD o també CIE), que utilitza l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Concretament, en la darrera versió del DSM (la número V, 2013) es diu que les persones transsexuals pateixen Disfòria de gènere.
La percepció d’haver nascut en un cos equivocat està en el discurs mèdic, en els mitjans de comunicació (periòdics, revistes, sèries...) i en moltes persones transsexuals. També la percepció popular és que es tracta d’una inadequació que s’ha de solucionar quirúrgicament i/o hormonalment, i poques vegades es planteja que allò inadequat puga estar en la rigidesa del binarisme, que afecta a totes les persones, siguen o no trans.
El resultat de tot plegat és que les persones trans viuen en un entorn que considera que la falta de correspondència sexe/gènere és anormal (una incongruència, segons el DSM). I per això han de posar-se en mans d’un professional mèdic durant almenys dos anys, per a obtenir així el “certificat de trans” (de Disfòria de gènere) que els permeta canviar-se el nom en el DNI. En altres paraules: el diagnòstic és un requisit per a accedir a drets.
Però potser caldria preguntar-se, com fa Moisés Martínez, si transsexual és una persona atrapada en un cos equivocat o en una societat equivocada. Qui s’equivoca?, el cervell o la publicitat dels joguets de Nadal, blaus per a ells i rosa per a elles? Qui és anormal? un xiquet que vol posar-se un vestit de nena o la família i els companys d’escola que el discriminen?
No està de més recordar que l’homosexualitat va ser descatalogada l’any 1973 de DSM-II-R i l’any 1990, del CIE. I resulta sospitós també veure que, en un estudi que s’ha fet dels membres que han decidit sobre l’última versió del DSM-V, més de la meitat mantenen vincles financers amb les indústries farmacèutiques que guanyen diners a costa dels tractaments de les persones transsexuals (Fernández, 2010).[i]
Ja ho dèiem en un post anterior, però el cert és que la transsexualitat i les seues causes han despertat des de sempre molt d’interès; però al nostre parer seria molt més útil buscar l’origen de la transfòbia i acabar amb ella. Molt millor ens aniria si ens preguntàrem, –i en conseqüència evitàrem–, les violències que s’exerceixen sobre les persones trans, sobre qui desitja transitar en el sexe biològic o en el gènere.
[i] Fernández, Sandra: “Derechos sanitarios desde el reconocimiento de la diversidad. Alternativas a la violencia de la psiquiatrización de las identidades trans”, dins El género desordenado, editors: M. Missé i G. Coll-Planas, Egales, Madrid, 2010.
Transsexual és aquella persona que vol sotmetre’s a una reassignació genital i vol modificar el seu cos per a viure amb el gènere que sent com a propi. Com bé diu la paraula, és una transició en el sexe biològic. Aquest concepte naix en la dècada dels cinquanta dels primers metges que intervenen les persones trans per a diferenciar-les de les persones que practiquen el transvestisme.
Transgènere fa referència a aquella persona que viu en el gènere oposat al que l’assignaren en nàixer però sense modificar necessàriament el cos. És una transició en el gènere. Aquest concepte emergeix dels moviments trans nord-americans dels anys vuitanta en oposició a la categoria mèdica transsexual, i sovint està relacionat amb una crítica al sistema binari home-dona.”
Font: MISSÉ, Miquel, Transexualidades, otras miradas posibles. Egales editorial, Madrid, 2013.
Entrevista a Miquel Missé a IdemTV
8 de gen. 2014
Transitant (1)
La transsexualitat i les seues causes han despertat des de sempre molt d’interès. Però més útil seria buscar l’origen de la transfòbia. Millor seria que, com a societat, ens preguntàrem, –i en conseqüència evitàrem–, les violències que s’exerceixen sobre les persones trans, sobre qui desitja transitar en el sexe biològic o en el gènere.
No està demostrat que a Luus li passara res “anormal” a la panxa de sa mare. Potser algú li ha donat aquesta explicació: internet?, un psicòleg?, una metgessa?, la seua família?... i ella ho ha acceptat. Potser algunes persones es queden més tranquil·les si pensen que n’hi ha una causa biològica de la transsexualitat.
Tampoc crec que Luus haja d’operar-se per a ser una “dona de veritat”. Una operació no és qualsevol cosa! Per què ha d’entrar Luus a un quiròfan? Luus vol operar-se perquè ho desitja de veritat o per a evitar les mirades de crítica de qui no la considerarà prou dona si no s’opera?? Series tu una d’ixes persones trànsfobes que la miraria malament si no s’opera?
"Transvestit –o Travesti– fa referència a aquelles persones que esporàdicament es visten o actuen amb els codis del gènere oposat, encara que en la seua vida social i quotidiana s’identifiquen amb el gènere que se’ls va atribuir en nàixer. Aquest és el primer concepte que la medicina utilitza a principis del segle XX per a fer referència a qui no s’identifica completament amb el gènere assignat, i inclou a hòmens i dones masculines.
Transsexual és aquella persona que vol sotmetre’s a una reassignació genital i vol modificar el seu cos per a viure amb el gènere que sent com a propi. Com bé diu la paraula, és una transició en el sexe biològic. Aquest concepte naix en la dècada dels cinquanta dels primers metges que intervenen les persones trans per a diferenciar-les de les persones que practiquen el transvestisme.
Transgènere fa referència a aquella persona que viu en el gènere oposat al que l’assignaren en nàixer però sense modificar necessàriament el cos. És una transició en el gènere. Aquest concepte emergeix dels moviments trans nord-americans dels anys vuitanta en oposició a la categoria mèdica transsexual, i sovint està relacionat amb una crítica al sistema binari home-dona."
Entrevista a Miquel Missé a IdemTV
Article de Miquel Missé: L'arca dels cossos equivocats
29 d’oct. 2013
2 de juny 2013
III Vesprada Diversa
Dilluns 3 de juny de 16.00 a 19.00
IES Isabel de Villena (C/ Isabel de Villena, 4, València)
Intervindran:
• Cristian Pérez, estudiant de Psicologia i exalumne de l’IES Isabel de Villena, i Miquel Tabuenca, estudiant d’Història i exalumne de l’IES Isabel de Villena.
• Miquel Missé, sociòleg i activista trans. Coautor de El género desordenado (Egales, 2010) i autor de Transsexualitats, altres mirades possibles (UOC, 2012)
• Maria José Vivó, membre d’AMPGIL (Associació de mares i pares de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals)
• Jordi Jiménez, del grup Jove de Lambda.
Organitza: Rosa Sanchis, professora de Valencià de l’IES Isabel de Villena.
La Vesprada diversa no és una xarrada sobre homosexualitat i transsexualitat. No va adreçada a adolescents lgtbi (lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, intersexuals) o a famílies de joves lgtbi. És per a tota aquella persona que alguna vegada a la seua vida s’ha qüestionat, ni que siga un poquet, l’educació rosa i blava que es dóna a les persones i la injustícia de les violències (suaus o fortes) que pateix qui se n’ix dels models de gènere tradicionals: els xics que ploren, les xiques esportistes, els pares que cuinen i netegen, les mares fortes que reivindiquen el seu temps, els xiquets que volen jugar a nines i a cuinetes, les xiquetes que porten els cabells curtets, etc. La diversitat no està només en les persones lgtbi, està en tot el món. Per això ens encantaria que vingueres a aquesta Vesprada diversa i que cada vegada siguem més persones lluitant contra les violències i defensant la diversitat. Us hi esperem!!
2 de nov. 2011
Filo i Peque són especials
ACÍ teniu el vídeo en youtube que, per alguna estranya raó, passa el filtre de Conselleria. (Qui l'entenga, que se la quede!)
En castellà
Filo tenia 10 anys i sentia molta curiositat pels xics: com es movien, els joguets amb què es divertien... Ella s’avorria amb les nines; però sempre li’n regalaven alguna i les tenia penjades a la paret de l’habitació. A sa mare li pareixia bona idea, ja que la xiqueta no les utilitzava. A Filo, la que més li agradava era la nina legionària i, com aquesta, en tenia quatre. Un germà que estava fent el servei militar li’n va portar una i des de llavors, cada vegada que un altre germà se n’anava a la mili, en veure que l’única nina que li agradava a Filo era la legionària, li’n portava una altra. Així va arribar a tindre’n quatre, la seua xicoteta col·lecció. No jugava amb elles, però li encantava observar com anaven vestides de xics, igual que els seus germans.
Un dia es va trobar en el parc amb un company de classe. Aquest, tot content, es va acostar a saludar-la:
-Filo? Jo em dic José.
-No, tu eres Filo, anem junts a classe.
-No! T’has confós. No et conec, però si vols juguem.
-D’acord! -va dir el xiquet, desconcertat.
14 de juny 2011
Boys don't cry i Brandon Teena

Por su parte, la película de ficción Los muchachos no lloran se centra en la relación Teena Brandon con una joven del lugar, Lana, quien a su vez es amiga de la infancia de Lotter. Todo transcurre en un mes, desde la llegada de Brandon hasta su asesinato. Noches de fastidio en la pequeña población, donde el grupo de Lotter y Nissen se entretiene inventando juegos riesgosos para mostrar su masculinidad.
15 de maig 2010
Dia contra l'homofòbia i la transfòbia: 17 de maig
Karici.es porta tota la setmana parlant de límits i de fronteres, del que se li permet a un home de veritat i a una dona com cal, i de les pressions (directes o indirectes) perquè cap persona se n'isca de les quadrícules:
Sexe: home o dona. I les persones intersexuals?
Gènere: masculí o femenina. I els hòmens femenins? I les dones masculines?
Orientació sexual: heterosexualitat. I l’homosexualitat, i la bisexualitat?
Identitat: home o dona. I les persones trans?
Dilluns 17 de maig és el dia internacional contra l’homofòbia i la transfòbia. En 1974 l’Associació Americana de Psiquiatria va eliminar del Manual de Classificació de Malalties Mentals l’homosexualitat i la bisexualitat. Altres societats científiques del món també ho feren fins que finalment l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ho ratificà el 17 de maig de 1990.
És curiós que la celebració tinga a vore amb la despatologització d’uns desitjos que es donen arreu del món i també en altres espècies animals. L’antropòleg Rafa Xambó (Sexualitat provisional, 1988) ens explica que l’homosexualitat masculina és habitual en gran part de societats. Entre els xukxees de Sibèria, els homes homosexuals són considerats poderosos bruixots, tenen una posició de poder i un prestigi considerable i poden casar-se amb altres homes. Els siwans d'Àfrica, joves i grans, casats o solters, es diverteixen amb el coit anal i qui no entra en aquestes activitats és considerat estrany. Tots els solters keraki de Nova Guinea practiquen el coit anal. Entre els indis crow de Montana (USA) són normals els contactes bucogenitals. Pel que fa a la pràctica homosexual femenina és més minoritària i no té la consideració social de prestigi de la masculina. Així, entre les aranda d'Austràlia és habitual acaronar‑se el clítoris mútuament i també tenen pràctiques lèsbiques les aymara, haitianes, samoanes, etc.
A les aranda o als crow els deu fer igual que la AAP els considere o no malalt*s. També ens fa igual a les persones que sabem que la ciència no és neutral i que els mateixos condicionants que ens afecten a nosaltres, els afecten a les persones que decideixen quina és la manera adequada o no (sana o insana) de viure l’estima i el desig.
El problema és que fins que arribem a pensar que no som persones malaltes (independentment del que diga la medicina, la psicologia, la legislació...) la societat desplega tot un munt de recursos per a fer-nos fora del sistema. Els mitjans de comunicació (les pel·lis, les sèries, els anuncis...), l’escola (i el seu currículum), la societat en general... ignoren o maltracten les persones diferents: per homosexuals, per masculines, per femenines, per quedar-se a mitges entre els sexes... Tot això pot fer creure una persona jove que no és normal i és molt trist que encara passe.
Per fortuna, les coses estan canviant. Hi ha homofòbia, però també hi ha persones que fan sentir la seua veu contra la intolerància, i els comentaries deixats en els anteriors post així ho exemplifiquen.
Gràcies a tot el món que trenca les quadrícules i que permet, amb la paraula, que tots desitjos tinguen cabuda!!
(PD: de la cançoneta, esborrem això de "l'home/dona de la teua vida" i alguna coseta més)
27 d’abr. 2010
Els límits a la masculinitat

26 de nov. 2009
"Ferides" de Susana Barranco
Heridas - Ferides trailer from Morgan Stance on Vimeo.
"Ferides" és el resultat d'un treball de camp realitzat amb dones i transgèneres, que d´una manera o altre han patit violència de gènere. Amb aquest projecte audiovisual, es vol fer veure que la violència masclista ataca tot allò que considera inferior, tot el que és, de fet, una representació de la femineïtat. A partir del fil argumental elaborat per l'actriu i poeta Susanna Barranco, les intervencions de les dones entrevistades ofereixen una idea de com s'enfronten a la vida i als seus records, què ha estat per elles l'amor i com el consideren a hores d'ara, què pensen dels maltractadors, qui les estima ara, les coses que elles s'atreveixen a retreure's d'elles mateixes...Tot plegat, "Ferides" aporta un fresc de la condició humana que ha estat colpejada per l'agressivitat dels estereotips masclistes i reivindica la dignitat de totes les dones. (informació agafada de http://www.vimeo.com/2635612)
Per a mes informació: mousike.cat
2 d’oct. 2009
L'Educació sexual a l'escola i els anticossos contra el canvi (2)
En l’article L’educació sexual a l’escola (1), vaig començar a parlar de les dificultats de l’escola per a educar la sexualitat i parlí de la por, o millor, de les pors: a l’alumnat, a les famílies, a les companyes i companys, a fer el ridícul, a parlar de la pròpia intimitat, a perdre autoritat, a no saber, a despertar la promiscuïtat adolescent...
El segon dels entrebancs és, al meu parer, la consideració de la sexualitat com un fet natural que s’aprén sol: la naturalesa és sàvia, es pensa, i ja ens indica ella com hem de comportar-nos. Aquesta idea és compartida pel professorat i també per l’alumnat. El curs passat, un alumne d’ESO em digué, al principi d’una classe en què vaig traure el tema, que “¡Eso se nace sabido!”. I un altre conclogué, després de quasi mitja hora parlant de la sexualitat, que “¡Al final, para meterla vamos a tener que estudiar y todo!”.
La veritat és que a part de la consideració que la sexualitat s’aprén sola, ens trobem que l’alumnat arriba a l’aula, no solament amb idees errònies, sinó també amb anticossos. Però en aquest cas, no són uns anticossos bons, dels que els ajuden a protegir-se d’una malaltia, sinó que són anticossos que els prevenen contra qualsevol tipus d’educació, bona o dolenta. Són en realitat anticossos contra el canvi.
La setmana passada es van activar aquestos anticossos protectors de l’estereotip en una classe d’ESO. Vam fer una activitat de presentació i un xic va posar entre les seues aficions: “les dones”. Sense entrar en cap valoració, vaig preguntar què haurien pensat si una xica s’haguera presentat dient també que les seues aficions eren els xics, i tres barons de la classe van botar indignats perquè no els amollara el mateix rotllo feminista de sempre, que ja se’l sabien i que l’any anterior els havien donat el discurset dues professores.
En altres classes m’he trobat també frases per a la reflexió. Que “fer-ho és com jugar als dards” o que “solament s’ha de mirar a Nacho Vidal”. Aquestos comentaris es van donar en una classe que desconeixia on es trobava el clítoris i les seues potencialitats eròtiques. Tanmateix, em contaren que un professor benintencionat havia intentat donar-los classe de sexualitat, però que va abandonar al segon dia perquè, segons l’alumnat “nosaltres en sabíem més que ell”.
Em ve al cap un acudit on un pare diu al fill adolescent: “Joan, ja és hora que parlem d’home a home de la sexualitat”. I el fill li contesta: “Molt bé, papà, què vols que t’explique?”.
La consideració de l'adolescència actual com a col·lectiu informat i experimentat, fins i tot més que les persones adultes, és també un tòpic recurrent. En alguns casos és possible que hi haja joves amb més experiència sexual que la gent adulta; però, quina experiència?, quina informació? En la classe on no coneixien el clítoris, sí que sabien què era el punt G (zona que la major part de les dones es passen la vida buscant, sense èxit).
Per tant, la primera cosa que s’hauria de preguntar una persona que pretenga educar és què saben els/les adolescents i què els vindria bé saber. I tot seguit, plantejar-se també quina informació-formació està donant l’escola. En posaré un altre exemple: una alumna de segon em contà un poc escandalitzada que una professora els havia recomanat, quan anaven a primer d’ESO, que dugueren un preservatiu a la motxilla. El malestar de la jove venia perquè la professora donava per fet que una xica de 12 anys podia tindre intenció de practicar el coit.
El tema dóna per a molt; però crec que els exemples mostren clarament tant la falta de formació de l’alumnat com la falta de preparació del professorat, tercer dels entrebancs. Tanmateix, hem d’afegir també la falta de compromís de les administracions en aquesta formació. Estem vivint una època de reformes legals importants: la legalització dels matrimonis homosexuals (2005), la transsexualitat (Llei d’identitat de gènere, 2007), la dispensació lliure de la píndola de l’endemà (2009), la reforma de la llei de l’avortament... però la sexualitat no està inclosa en el currículum escolar de manera explícita, i aquesta ocultació reforça el tòpic de la naturalitat de la sexualitat.
““””””La sexualitat és natural”””””””
Per a Beatriz Preciado, (Manifiesto contra-sexual, Ópera Prima, 2002) la sexualitat no és natural, sinó una tecnologia al servei d’un sistema anomenat sexe-gènere, segons el qual atribuïm un sexe (masculí o femení) al nadó, en funció d’una part de la seua anatomia, i eduquem en unes creences, valors, normes, pràctiques... diferents segons es tracte d’hòmens o de dones. Aquesta tecnologia social i heteronormativa produeix cossos-home i cossos-dona –i qualifica d’errors els intersexuals, les persones homosexuals, la ploma, les dones sexuals... A més, redueix la superfície eròtica als òrgans sexuals reproductius i privilegia el penis com a “únic centre mecànic de producció de l’impuls sexual”. L’adoració del penis, i del seu propietari, es fa patent en el diferent tractament que es dóna a la sexualitat dels hòmens i de les dones. La publicitat de l’Associació Espanyola d’Andrologia (ASESA) per a tractar l’ejaculació precoç mostra una parella al llit, recomana consultar amb el metge i afegeix: “Ellos ya lo han hecho”, donant a entendre que el "problema" d’ell és un problema de parella. En la publicitat adreçada a les dones, (per falta de desig, anticonceptiva...), la publicitat només la implica a ella.
Per a Preciado, el sistema sexe-gènere és un sistema d’escriptura i el cos és el text sobre el qual s’escriu. “L’(hetero)sexualitat, lluny de sorgir espontàniament de cada cos acabat de nàixer, ha de re-inscriure’s o re-instituir-se a través d’operacions constants de repetició i de re-citació dels codis (masculí i femení) socialment investits com a naturals”.
La publicitat és una d’aquestes plomes que escriu, i recorda, sense cansar-se, com han de ser un home i una dona, com s’ha de viure la sexualitat, quines pràctiques són apropiades per als uns i per als altres, etc.
Però el problema de la naturalització dels cossos i dels desitjos no és solament que impedesca una educació sexual de qualitat, sinó que desresponsabilitza i justifica les diferències. A la naturalesa s’atribueix que els xics siguen més sexuals i que les xiques siguen més cuidadores, per posar només un exemple. I pel que fa a la responsabilitat, si resulta que és la naturalesa, o un gen o una quantitat determinanda d'hormones el que justifica la nostra conducta, els nostres valors, la nostra manera de pensar o de sentir, aleshores no en tenim la culpa i ens podem deixar anar i actuar com sempre sense que res canvie.
Per sort, alguns i algunes ja resisteixen a la manera foucaultiana, no solament lluitant contra les prohibicions o la moral, sinó produint formes de plaer-saber alternatives.
PD: l’anunci que encapçala l’article, és per a mi un exemple d’escriptura alternativa.
(continuaré amb l’altre entrebanc que vull comentar: la sexualitat és privada i l’escola no s’hi ha de ficar)