Aquest és un dibuix trobat en una classe de primer d'ESO. Imagineu que uns extraterrestres vingueren al nostre planeta a investigar-nos, i volgueren saber què és el sexe per a nosaltres. Quina seria la seua descripció de les persones humanes i la seua explicació sobre el sexe i les nostres pràctiques sexuals si veren aquest dibuix?
Una possible descripció començaria així:
En el planeta Terra, les persones humanes presenten un clar dimorfisme sexual fruit d’una concepció binarista dels cossos; és a dir, només consideren l’existència de dos sexes, mascle i femella, i no sembla haver-hi cap representació d’estats intersexuals. Una primera hipòtesi és que en aquest planeta del Sistema Solar del Nord hagen exterminat les persones intersexuals. L’altra hipòtesi que barallem és que hagen utilitzat tècniques de normalització corporal, com ara cirurgies o hormonació –totalment prohibides al nostre planeta per la Convenció de Drets Interplanetaris–, amb l’objectiu que els cossos no binaris desapareguen.
Quant als espècimens femenins, resulta sorprenent veure que no sempre tenen rostre, i quan el tenen, manca totalment d’expressió emocional, i a més no sembla que tinga capacitat de comunicar res ja que la boca és aparentment no operativa per a articular paraules. Pel que fa als espècimens masculins, deuen patir algun tipus de malaltia, ja que es pot observar una hipertròfia dels genitals, que en molts casos dona lloc a una grandària superior a la resta del cos. En alguns casos, els genitals masculins tenen vida pròpia...
Pel que fa a les seues pràctiques sexuals, aquestes...
Els missatges que apareixen en el dibuix són: "Assassins", "Oh, me la meten!!", "Sí, oh, yo también me apunto!", "Venga,
un trío" i "Mamá,
te quiero; ya voy corriendo!! Mamá, ya voy!". I que no se'ns oblide: la desigualtat sexual també és violència. 25 de novembre: Dia contra les violències masclistes.
Curt de Chloé Fontaine (2017) "Je suis ordinaire" (Sóc ordinària)
El protagonista del curt s’ha quedat a gust i no deu pensar que acaba de cometre una violació. L’han educat perquè crega que és molt sexual, que el seu desig és natural –una necessitat–, i que té dret a ser complagut. A la nóvia, en canvi, l’han educada per a complaure, i per a ser sexual només amb la parella –si ho és amb qualsevol, és una guarra–; però sobretot l’han educada en el perill i en el guió de la por: Vés amb comte, que et pots quedar embarassada; Torna prompte i no vages mai sola, que et poden violar; No portes aquesta roba que..., no publiques fotos sexis que... La solució que se’ls proposa a les xiques per a evitar aquests perills és que posen límits als xics i que deixen de fer coses: anar soles, eixir fins a tard, beure, vestir com volen... I si no acompleixen les advertències, se les culpa del que passe.
Aquesta educació en la por té conseqüències nefastes: més perill i més violència. Més perill perquè les xiques estan alerta davant de les violacions tradicionals –un desconegut en un carreró obscur– i desarmades per a enfrontar i fins i tot reconèixer les que es produeixen en entorns suposadament segurs, amb un nóvio, amic, amant o marit –i aquestes són el 90% de les violacions. Més violència perquè la representació constant de la violència sexual dels hòmens sobre les dones serveix per a sostenir el mite que la sexualitat masculina és perillosa i incontrolable per naturalesa, i que la violència masculina és natural.
En general, les famílies o educadors/es alerten més les filles que els fills dels hipotètics perills que corren, quan en realitat corren més risc ells que elles, per exemple, de patir un accident amb la moto o el cotxe –per conduir arriscadament, per beure més del compte, per ficar-se en una brega amb altres xics, etc. En canvi, no se’ls diu que tornen abans a casa perquè són potencialment agressors o perquè seguir els dictats de la masculinitat tradicional –que minimitza el risc i considera natural la violència com a manera de resoldre els conflictes– els posa en perill.
L’educació sexual dels xics i de les xiques continua sent vergonyosament sexista en ple segle XXI. Per això, José Maria, un dels concursants de Gran Hermano Revolution, va violar la seua parella inconscient davant de les càmeres el passat 4 de novembre, perquè pensava i pensa, com qualsevol fill sa del patriarcat, que una nóvia està per a complaure els seus desitjos. Ploraríem si tinguérem temps, però la lluita contra el masclisme ens espera!!!
L’any 2012, una adolescent de 16 anys que havia begut molt va ser violada pels membres de l’equip de futbol de secundària d’Steubenvill, Ohio. La xica estava semiinsconscient i aquestos la varen portar de festa en festa, durant gran part de la nit, i entre altres humiliacions, se li pixaren damunt públicament. Cap persona de les que hi havia a les diverses festes va fer res per a evitar-ho, ni tan sols cridararen per telèfon anònimament. A la xarxa es van pujar vídeos de l’agressió sexual i també un vídeo d’un conegut dels violadors on es burlava de la xica i del fet.
Per què ningú va fer res? Per què cap dels adolescents i joves que es trobaven a les festes va actuar?
Alguns dels factors facilitadors de la violència són aquestos:
1. Sembla mentida, però un dels majors facilitadors de la violència és la idea que el comportament és tolerat secretament per la víctima, és a dir, el pensar que en el fons li agradava o volia el que li estava passant. El coit està tan sobrevalorat que molts joves pensen que pot resultar plaent, fins i tot contra la voluntat de la dona. Recorde que fa uns anys vaig posar a classe Kids, una duríssima pel·lícula que acaba amb la violació d’una xica inconscient en una festa, i una part de l’alumnat va riure davant l'escena. En preguntar-los-en la raó, respongueren que era evident que ella es feia la dormida i que li estava agradant igual que al violador.
2. En els xiquets i adolescents barons, la voluntat d’intervenir es basa en si creuen que els seus iguals masculins ho aprovarien o no. En realitat, el que pensen els altres és més important que les seues pròpies actituds. Això significa que fins i tot les expressions “menors” de sexisme, homofòbia, transfòbia…, com per exemple les floretes, els insults “de broma” (maricó, marimacho…) o els acudits sobre la violació o les persones homosexuals, etc., tenen una enorme influència, ja que impliquen que degradar les dones (o les persones homosexuals, transsexuals...) és acceptable i que la violació o qualsevol altra agressió és una broma que fa riure. Aquestes opinions desanimen els espectadors a actuar, ja que pensen que no rebran cap suport si actuen contra una agressió.
3. També arriben a pensar que ells mateixos es convertiran en víctimes perquè les seues opinions són, suposadament, contràries a les de la majoria. En el cas de l’homofòbia, si es defensa una persona homosexual, existeix la por al contagi de l’estigma, és a dir, el temor que la gent pense que la persona defensora és també homosexual.
4. La percepció que els agressors tenen un alt estatus social, és a dir, que són molt populars, és una altra dificultat afegida per a parar un comportament violent.
5. Les creences i mites al voltant de les agressions també prediuen la falta d’actuació. Per exemple la idea que la violació és sempre visiblement violenta porta a no considerar violació l’agressió a una persona que és incapaç de consentir (o de defensar-se) perquè ha begut molt. En el judici per la violació de la xica d’Ohio, un testimoni d’Stuebenville justificava la seua inacció dient que no va tractar de detenir els jugadors quan aquestos ensenyaven a tothom els pits de la xica perquè en aquell moment “ningú va pensar que fóra greu” ja que a ella no semblava molestar-li ni es defensava.
Tampoc es considera violació insistir a tindre relacions sexuals, malgrat la negativa de les xiques, quan hi ha hagut un consentiment previ o en un context de parella estable. Darrere d’aquestes agressions hi ha les falses creences següents: a) que es perd el dret a dir “no” quan es passen determinats límits; per exemple si una xica ha dit que hi haurà sexe, però després, havent començat o no, canvia d’opinió (“No em pots deixar a mitges”, “A què venies, si no?...”.); b) que està justificat usar la coerció quan una dona “ha provocat” un baró; c) que els xics estan molt necessitats sexualment i tenen dificultats per a controlar-se, especialment en arribar a determinat punt; d) que cal satisfer sexualment la parella encara que no se’n tingues ganes; e) que quan una xica diu “no”, realment vol dir “sí”; o f) que la conquista o fins i tot la imposició sobre una dona que diu “no” augmenta el valor d’un home; en canvi, quan ella persisteix en el rebuig, el baró es devalua. En realitat, el consentiment pot ser revocat en qualsevol moment, i insistir a tindre sexe contra la voluntat de l’altra persona (sense el seu sí explícit) és una violació, en una parella estable o una d'esporàdica.
6. En els casos on hi ha consum d’alcohol o d’altres drogues, els adolescents sovint no demanen ajuda a les persones adultes per por a ficar-se en problemes amb els pares o les mares.
7. Un factor que també cal tenir en compte és la culpa. A les xiques, se les educa en la por a patir una agressió sexual i el que han de fer és no “posar-se en perill”. Per tant, no han d’anar a determinats llocs soles, no han de beure, no han de vestir roba “provocativa”, etc. En altres paraules: la solució a la violència que altres exerceixen és que elles siguen menys lliures i no facen coses perquè, quan les fan, se les culpabilitza de les conseqüències si els passa alguna cosa dolenta. Quan les dones se salten les normes patriarcals, sovint se senten culpables del que els passa i no es creuen en el dret a demanar ajuda.
A diversos països arreu del món s’estan duent a terme programes amb joves que intenten promoure la intervenció de l’espectador, i les investigacions mostren que solament amb una persona que parle, ja pot trencar-se l’assentiment tàcit dels espectadors i frenar-se així l’escalada cap a formes més greus de violència.
Cal doncs, un treball específic sobre els barons per a tractar d’apoderar els joves igualitaris antiviolents i trencar el corporativisme masculí. Cal ensenyar els estudiants a parlar i a prendre consciència que la sexualització de les dones, o les bromes sobre la violació i la violència sexual, no són innòcues i que no han de ser tolerades en silenci. Es tracta també d’un treball d’habilitats socials que els ajude a saber què fer davant de situacions de violència, i també a superar les barreres socials i el temor a intervenir amb els seus iguals. En realitat, molts dels homes i xiquets no aproven la violència, però pensen que els altres sí que ho fan i per això callen. El que cal aconseguir és que parlen, que diguen que estan en contra de la violència i que actuen davant de situacions concretes.
Tradicionalment, la responsabilitat de previndre les agressions ha recaigut sobre les dones; i els hòmens no han reflexionat sobre el tema, ni tan sols els hòmens igualitaris. És imprescindible que els barons qüestionen el masclisme i els masclistes i discutisquen sobre la seua implicació en la violència, no solament en entorns feministes sinó també amb els amics.
En les xiques, cal que prenguen consciència de l’educació desapoderadora que reben des de menudetes i identificar com a violència les agressions masclistes quotidianes normalitzades, per exemple les persecucions a la nit, els tocaments patits en transports públics o aglomeracions, els comentaris sobre el cos, etc. Tota aquesta violència els recorda a les dones que el carrer no és seu i que el seu cos és un tros de carn tocable i opinable. La realitat és que les dones han de saber que el carrer és seu i que tenen dret a ocupar-lo quan vulguen i com vulguen, que el seu cos és seu i que poden decidir què fer amb ell i, per descomptat, viure una sexualitat lliure i desitjada. I aquesta llibertat no dóna dret a cap home a violar.
El vídeo fa unes recomanacions a les xiques perquè sàpiguen que estan en una relació de violència. Però... i a ells? Qui els interpel·la?
(Producción realizada por el Gobierno del Estado de Sonora, DIF Sonora y el Instituto Sonorense de la Juventud en apoyo a la prevención de la violencia en el noviazgo en los jóvenes. México, 2012)
Aquest és el text que al meu parer seria més eficaç i no desapoderaria les xiques. L'original comença en el minut 7.30. I el primer i el segon dels comentaris de l'entrada són el text original de la campanya en castellà i en valencià:
La violència en el
festeig es refereix a tota acció o omissió que danya físicament,
emocionalment i sexualment amb la finalitat de dominar i mantenir el
control sobre l'altra persona. Es considera violència de parella:
l'atac a l'autoestima, els insults, el xantatge, la manipulació
subtil, els colps...
Per a saber si la teua
relació és violenta, simplement has d'analitzar com et sents quan
estàs al costat de la teua parella, és a dir, et
molesten alguns dels seus comentaris o comportaments? Quan això
passa, t'enfades i et poses agressiu?
Com es manifesta la
violència en el festeig? Ací et donem diversos exemples de
violència que et poden passar desapercebuts perquè potser creus que és una manera normal d'actuar en un home:
T'agrada posar-li sobrenoms a la teua nóvia
perquè així ella es diu com tu vols?
Et burles d'ella davant de les seues
amistats?
Li mires el mòbil, facebook, twitter...
per a veure amb qui parla?
Et molesta que siga amiga d'altres xics?
Etc.
Que no se t'oblide que les
conductes violentes no enriqueixen ni estimulen la relació; al
contrari, l'emmalalteixen. No és vàlid pensar: “solament estem
jugant, la controle perquè l'estime,li dic com ha de vestir-se perquè em
preocupe per ella, la vigile tot el temps perquè no li passe res, li
vaig pegar perquè em provocà...”.
Exigeix
respecte, però respecta també la teua parella. El
festeig és per a conèixer-se i gaudir-se, no per a témer,
manipular o llastimar. Tu tens el
poder per a decidir sobre la teua felicitat, sobre a qui has
d'estimar i sobre la teua sexualitat, però no tens cap dret a fer infeliç la teua parella.No
has d'obligar ni sotmetre a ningú. La sexualitat es fa per gust, i
la teua nóvia no té l'obligació de complaure't quan a tu
t'abellisca.
No oblides conversar amb la teua família, professors/es o amb especialistes si no pots controlar-te. Si
necessites saber què fa la teua nóvia tot el temps, si no suportes que et
diga que no, si no t'agrada que tinga altres amistats...demana ajuda abans que la teua violència vaja a més, ja que tens tots els números per a convertir-te en un maltractador. Investiga més sobre aquest tema i,
sobretot, fes-te un pla de vida. Si et poses metes, sabràs
identificar quina és la millor forma de conduir la teua relació de
parella, encara que el millor seria que no la tingueres fins que no et cures del teu masclisme. Pensant, sentint i actuant així ets un perill per a qualsevol xica que t'estime.
Sigues diferent. No sigues
masclista. Informa't. Pensa i actua. Sigues
un home del segle XXI, no un home prehistòric. [Recomanem la lectura de l'entrada Eh, tu, sí, tu!]
Per a aquestos “fills sans del patriarcat” el talent de les dones està ben clar quin és: servir-los a ells i al seu ego. La cançó és tan violenta que he dubtat d'incloure-la en l'entrada per no augmentar les visites de youtube, però una alumna em passa l'enllaç i no puc negar-me.
És insultant ser considerades poc més que un tros de carn; però ser home i riure les gràcies o pegar-li una palmada a l'esquena al masclista de torn, és ser còmplice d'un sistema que no només discrimina les dones sinó que dificulta que els barons igualitaris puguen ser-ho. Per això, acompanyarem la cançó amb una iniciativa que m'encanta, els Cascos Rosa; així la pudor de les “Mujeres talentosas” s'apaivagarà una mica.
"Si te cuesta entender el consentimiento sexual, imagina que en lugar de iniciar una relación sexual, le preparas a tu pareja una taza de té"
Reglas básicas del consentimiento:
1. Tanto chicos como chicas pueden tomar la iniciativa en materia sexual.
2. Ni los chicos ni las chicas nacen sabiendo. La sexualidad se aprende (y no precisamente en las películas porno o en las románticas convencionales).
3. Los chicos no están más necesitados sexualmente que las chicas.
4. Los chicos se pueden controlar perfectamente; las hormonas no les controlan.
5. No se pierde el derecho a decir no aunque se haya empezado la relación sexual o se esté muy excitadx.
6. El consentimiento puede ser revocado en cualquier momento.
7. Seducir es un juego saludable y divertido. Insistir, presionar y no respetar los nos, es violencia.
8. La forma de vestir de las chicas, que salgan solas hasta altas horas, que beban alcohol o tomen otras drogas… no significa: “¡Busco sexo, viólame!”; quiere decir: “Mi cuerpo es mío y tengo derecho a decidir qué hacer con él, cómo vestirme, como mostrarme…; Tengo derecho a ocupar el espacio público; Tengo derecho a vivir sin violencia; Tengo derecho al placer; Mi sexo es mío...”
Rehtaeh Parsons fou una jove canadenca que, després de patir una violació en grup, va haver de suportar l’assetjament dels companys/es d’institut quan les fotos de l’agressió començaren a circular per les xarxes socials. No ho va suportar i es va suïcidar. Amanda Todd, Audrie Pott i Phoebe Prince se suïcidaren també després de ser insultades i tractades com a “putes”.
Emily Lindin és la fundadora d’un projecte que s’anomena The Unslut project, una iniciativa que lluita per la igualtat de gènere i contra l’slut shaming o l’insult a les xiques per la seua sexualitat. Per què no et suïcides, guarra estúpida?, li deien a ella, considerada la “puta” de l’institut des dels 11 anys. El seu nòvio va contar intimitats sexuals i, després de temps d’insults, Lindin va arribar a creure que es mereixia l’assetjament dels companys. Ara, ja apoderada, aquesta dona prepara el documental Slut: A Documentary Film ('Puta: el documental'), que tractarà sobre les xiques que han patit bullying sexual, per tal de conscienciar la gent i fer que aquest assetjament desaparega.
Emma Holten es va desdejunar un dia amb el correu ple de comentaris obscens per part d’homes desconeguts que opinaven sobre unes fotos d’ella nua quan tenia 17 anys, penjades per l'exnòvio agreujat. Aquesta jove activista danesa va passar de la vergonya a la indignació i va decidir posar nua per a una fotògrafa coneguda i publicar les fotografies a la seua web, a més de responsabilitzar a qui consumia i feia circular aquestes fotos: “Si no diferencies entre una imatge compartida amb consentiment o sense, ets part del problema. /.../ Es important deixar clar que amb aquestes fotos no he fet el mateix que em feren. El meu consentiment importa. De fet, és el més important. I sense aquest, no és una foto; és simplement una violació”.
Encara, molta gent culpabilitza les dones de les agressions que pateixen (Si no s’haguera fet fotos despullada, no li haguera passat res!) perquè la nostra societat és patriarcal, i educar en la por i en els perills que poden patir les dones és una justificació per a reprimir-les i que continuen així necessitant de protecció (masculina). Afortunadament, hi ha dones valentes i projectes apoderadors com els d'Emily Lindin i Emma Holten que ens ajuden a fer front a aquesta educació castradora.
No sigues part de la corretja de transmissió del patriarcat!
Cabano és un dels xics més sol·licitats de l’institut i ha organitzat una festa petting a sa casa. To pet significa “acaronar” i en el petting es pot fer qualsevol pràctica sexual menys la penetració, “que para eso ya están todos los días del año", diu Cabano. El millor amic de Cabano és Gorka.
Paula va a la festa acompanyada de Fer i de Cova (que era la nóvia del germà de Julio). A Paula li agrada Cabano i, per a cridar la seua atenció, balla morbosament amb Cova. Aquest és el diàleg que hi mantenen:
Cabano - Joder tía, que subidón con las pastis, ¿eh? Paula - Sí… Cabano - Te estás portando de puta madre ¿Me la comes un rato? Paula - ¿Tienes preservativos? Cabano - ¿Para esto?, ¡tú flipas!; ¿qué quieres, comer goma? Paula - Es que… no sé… Cabano - Joder tía, con lo enrollada que parecías con Cova. ¡Dime que no estoy perdiendo el tiempo contigo! ¡Venga, va! Paula - Pero… ¿yo te gusto? Cabano - ¡Mucho!
Tot el món ho passa bé a la festa? Qui ho passa bé? Qui no?
Quines situacions de pressió i/o violència hi ha a l'escena?
Què penses del que passa entre Cabano i Paula? Els dos ho passen bé?
Com hauries actuat tu en el lloc de Paula? I en el lloc de Cabano?
Què hauria d'haver passat a la festa perquè tot el món ho passara bé?
Clementina va tornar a casa dissimulant amb les amigues l’intens dolor que sentia entre les cames. Lluna i Mariela no paraven de preguntar com havia anat amb Gabri, però Tina va poder escapolir-se caminant molt de pressa per a fer més curt el trajecte que separava el pub de sa casa, i dient-los que tenia molta son i que a l’endemà els ho contaria tot amb pèls i senyals.
Quan arribà a casa, hauria pagat per una dutxa, però no volia per res del món que el soroll de l’aigua despertara els seus pares i que aquestos descobriren que arribava dues hores més tard del que havien acordat. Per això entrà de pressa a l’habitació, passà el pany i, mentre es despullava, es conformà a imaginar que l’aigua li queia pel cos i s’emportava la brutedat que sentia, juntament amb la culpa i la vergonya.
Abans de posar les bragues al cistell de la roba bruta, les va mirar per comprovar que no tingueren sang, i es tranquil·litzà en veure que només hi havia una miqueta més de fluix que de normal, producte segurament d’haver-se excitat mentre es besaven. La primera vegada tampoc no va sagnar gens ni mica. Li havien contat que seria quasi com una pel·li de vampirs però no va ser així. I tampoc li va fer mal. Per a Andreu també havia sigut la primera vegada i ho havien fet suaument, sense pressa... I suspesa en l’agradable record d’aquella relació, tan distinta a la que acabava de tindre amb Gabri, s'oblidà per un moment de la coentor que sentia.
Després de la dutxa imaginada, es va posar el pijama i s’allità. Va tancar el ulls, tot i saber que no podria dormir perquè les imatges de la nit li tornarien una i una altra vegada, i es va abraçar al peluix que li havien regalat les amigues per al seu aniversari, buscant que la suavitat del pelet li curara la coïssor de l’entrecuix i sobretot la de l’ànima, que encara li feia més mal. Per què havia acceptat pujar al cotxe amb ell? Semblava tan dolç pel Whatsapp! Feia mesos que li agradava, i aquella nit va decidir acostar-se-li, animada per Lluna, que sempre era molt més decidida que ella. Sorprenentment, tot va fluir, i del parlar passaren al tocar i al besar, i a Clementina se li va oblidar que estaven en un pub i que mitja classe la veia gaudir dels besos de Gabri i de les gustoses carícies a l’orella que ell li regalava.
Però al cotxe tot va canviar. A ell li va entrar la pressa i a ella quasi no se li sentia la veu quan li deia: em fas mal, m’estic clavant els teus malucs, vas molt de pressa, no m’agrada, no vull, no... Al primer no, ell li va dir que era una cria i que no havia perdut dues hores menjant-li la boca per a quedar-se així. Al segon no, va afegir que a ella li agradava el tema, perquè tot l'institut sabia que ho havia fet ja amb Andreu, i que no es fera l’estreta. Al tercer no, ell va assegurar que li agradaria molt i que a què hi havia anat, si no. La quarta negativa va ser pronunciada cap a dins, mentre els vidres s'entelaven amb el baf de les seues respiracions: la d’ell, de plaer; i la d’ella, de dolor. I Clementina va deixar-se anar intentant pensar en coses agradables perquè aquella eternitat durara només un instant. I quan ell acabà, es van besar i tot —perquè això era l’únic que li havia agradat—, i es va sentir encara més imbècil.
El 85% per cent de les agressions sexuals són comeses per coneguts o lligues ocasionals amb els quals, en un principi, sí que es volia sexe. En canvi, la imatge que se sol tindre d’una violació —la d’una xica sola a la nit i un desconegut que l’assalta amb violència— passa molt a les pel·lícules i a la literatura criminal, però molt poquet a la vida real. Si això és així, per què les xiques són vistes com a víctimes indefenses? Perquè la societat patriarcal les educa amb el guió de la por, és a dir, perquè senten que tenen moltes possibilitats de ser agredides sexualment i que per això han d’estar alerta, s'han de protegir i posar límits.
En principi, saber posar límits és un aprenentatge no sols útil sinó imprescindible per a desenvolupar-se adequadament; però els límits patriarcals no són precisament saludables sinó tot el contrari perquè, en realitat, més que límits són privació de llibertat, ja que la manera d’evitar els perills és que les xiques no facen determinades coses: beure, eixir de festa, anar soles a la nit o viatjar sense companyia, etc. I, si ho fan, han d’assumir-ne les conseqüències i són considerades les responsables del que passe perquè s’ho han buscat per actuar fora de la norma.
Contràriament, per als xics no hi ha límits i poques vegades se’ls diu per exemple que, ja que ells són els potencials agressors, millor si es queden a casa o tornen més prompte; ni tampoc se’ls diu que no és normal que pressionen per a tindre sexe. Sembla una obvietat, però una cosa és seduir algú i una altra insistir i pressionar. I per això cal saber que la insistència, i no respectar els nos, és violència; que el consentiment donat pot ser revocat; que les persones tenim dret a dir que no en qualsevol moment per molt excitada que estiga la parella; que es pot interrompre una relació sexual encara que es tinguen les bragues abaixades, etc.
Per desgràcia, les lleis no escrites de la societat patriarcal i masclista fan creure que és normal que els xics prenguen la iniciativa i que insistisquen per a tindre sexe i fan creure també que és normal que, arribats a determinat punt, les xiques ja no se senten en el dret a dir que no. Ho veurem més clarament amb un exemple: en cas d'abús, que una xica haja begut es considera un agreujant i la societat la criticarà per no haver-se "protegit", i fins i tot ella mateixa se sentirà més culpable que si no ho haguera fet. En canvi, si un xic ha begut i comet una agressió, això es considerarà un atenuant, i servirà per a justificar la seua actuació. En altres paraules: a elles, se les culpa (per provocar); i a ells, se’ls disculpa (perquè en els hòmens és natural!). A elles se les responsabilitza preguntant-los “I tu, per què havies begut?”; però a ells ningú els pregunta: “Per què beus quan tens sexe? Per què et permets forçar la voluntat d'una altra persona per al teu propi benefici?".
L'agressió comença quan no es respecta el no! I la transformació s'inicia quan es deixa de jutjar amb diferents vares de mesurar els xics i les xiques; quan no es pensa que els xics han de portar la iniciativa en la sexualitat; quan un xic no creu que és menys home perquè una xica li diga que no; quan una xica fa valdre el seu dret al plaer i demana el que li agrada i posa límits al que no li agrada; quan xics i xiques deixen de banda els models (i imposicions) establerts i es donen permís per a gaudir sense autopressionar-se i sense pressionar l'altra persona. Quan un sí és un sí i un no es respecta.
A Marta li agradava vestir sexi; sempre havia sigut així i aquella va ser la principal causa per a deixar-ho amb Joan. I és que ell no podia suportar que anara escotada o ensenyant la panxa i amb unes malles que li venien ben ajustades. I cada dia li muntava un número, fins que Marta va dir que ja n’hi havia prou. Però el pitjor de tot va ser quan, un mes després d’haver-ho deixat, ell li envià un whatsapp dient que, si no tornaven, publicaria les fotos d’aquell dia tan romàntic que passaren a l’habitació de Joan celebrant els sis mesos junts, aprofitant que els pares se n’havien anat a un Congrés. Marta no sabia què fer i preguntà a les amigues. Lorena va dir que tornara amb ell per a calmar-lo i aconseguir les fotos i que, després d’un temps, el deixara de nou. Sandra va dir que denunciara a Joan si aquest pujava les fotos. Andrea va proposar de fer una campanya a través de les xarxes socials denunciant el masclisme i defensant el dret de les xiques a mostrar-se com volgueren i a ensenyar també el que els vinguera de gust.
Què creus que va fer finalment Marta? Què hauries fet tu?
Açò que li passa a Marta no és un fet aïllat protagonitzat per un xic masclista i enamorat; Joan utilitza la violència perquè pot, perquè ha sigut educat com a home per a ser qui posa les normes i els límits, i no suporta que Marta li porte la contrària. Joan, o qualsevol altre xic que utilitze la violència, no és un malalt: és un fill sa del patriarcat. En canvi, Marta, ha estat educada amb el guió de la por.
El sexe per a una home és plaer i conquista; el sexe per a una dona és perill, por, seducció, parella i maternitat. Por a l’embaràs i als xics (tots volen el mateix). Por a la violació d’un desconegut (no tornes sola, que t’acompanye algú, no vingues tard...). També és seducció, però amb condicions, perquè cal desperar l’interés dels xics però no massa: si limiten de més són unes estretes; si no limiten, són unes guarres i si comencen a tindre sexe però "no acaben la feina” són unes escalfabraguetes.
No cal ser molt llest per a vore la dificultat que suposa per a les xiques haver de trobar el punt exacte entre seduir i limitar. Aquesta societat els atribueix a elles tota la responsabilitat en cas d’una agressió perquè és la dona la que hauria de controlar i no posar-se en perill. El missatge va cap a les elles, no cap als agressors. No se li pregunta a ell per què es comporta així sinó que se la interroga a ella per si ha donat peu o se la critica per provocar o per fer-se fotos.
Que quede clar: qui actua malament és l’agressor! Ningú té dret a publicar res privat d’una altra persona sense el seu consentiment i tot el món s’hauria de revoltar contra qui ho fera. Cap dona ha de sentir-se culpable de la situació de violència. La culpa és de qui agredeix o fa xantatge i no importa si ens hem fet una foto o mil. És el nostre cos i el podem compartir amb qui vulguem i eixa persona no té cap dret a fer-ho públic, ni a contar les intimitats viscudes en parella.
Fora la culpa!
Visca la solidaritat amb les dones que pateixen aquestes violències!
Rehtaeh Parsons era una jove canadenca que després de patir una violació en grup va haver de suportar l’assetjament dels companys d’institut quan les fotos de l’agressió començaren a circular per les xarxes socials. No ho va suportar i es va suïcidar. A altres xiques els va passar el mateix: Amanda Todd, Audrie Pott i Phoebe Prince se suïcidaren també després de ser insultades i tractades com a “putes”.
Emily Lindin és la fundadora d’un projecte que s’anomena The Unslut project, una iniciativa que lluita per la igualtat de gènere i contra l’slut shaming o l’insult a les xiques per la seua sexualitat. Per què no et suïcides, guarra estúpida? li deien a ella, considerada la “puta” de l’institut des dels 11 anys. El seu nòvio va contar intimitats sexuals i després de temps d’insults, Lindin va arribar a creure que es mereixia l’assetjament dels companys.
Ara, ja apoderada, aquesta dona prepara el documental 'Slut: A Documentary Film' ('Puta: el documental') que tractarà sobre les xiques que han patit bullying sexual, per tal de conscienciar la gent i fer que aquest assetjament desaparega. Malauradament, el masclisme és una realitat encara i, quan una xica és sexual, és criticada i fins i tot se la culpabilitza quan pateix alguna agressió (“s’ho estava buscant”, “això passa perquè van provocant”). En canvi, els xics sexuals són uns cracs. A una xica li poden dir “puta” per gaudir del sexe, per rebutjar-lo, per deixar a mitges els xics o també per no fer res.
A alguns xics també els passa. L’any passat, un alumne sud-americà contà a classe que un xiquet de la seua escola havia sigut abusat quan era menudet. I que ho havia dit a una amiga i aquesta ho havia escampat per l’institut. Aleshores havien començat a burlar-se d’ell i a dir-li: “niño violado”. A conseqüència dels insults, el xiquet es va quedar marginat i, segons relata l’alumne, “se afeminó”, i encara l’insultaven més. Després del relat, un altre alumne meu va preguntar si s’havia convertit en una dona, però el que contava la història va explicar que no, que simplement "se amariconó". I un tercer de la classe va afegir que això devia significar que li havia agradat la violació i per això s’havia fet “maricó”.
Què significa “puta”? Què significa “maricó”? Per a què serveixen en realitat aquestos insults? Doncs serveixen per a controlar la sexualitat de les dones i que no traspassen els límits del que es considera acceptable per a la feminitat tradicional. I també per a controlar la sexualitat masculina i que només siga heterosexual, perquè si un home es deixa penetrar, es feminitza, es converteix en una dona i per tant se’l pot insultar i agredir encara més! Per a un home, assemblar-se a una dona és una degradació. Per a la masculinitat tradicional, la misogínia i l'homofòbia són normals.
I qui se n’ix del model, mereix el seu càstig. I aquest es produeix davant de la nostra mirada còmplice (i de vegades, amb l'ajuda també del nostre insult). Li has dit "guarra" alguna vegada a una dona? Doncs si és així, caldria que t'ho feres mirar!!
Clementina va tornar a casa dissimulant
amb les amigues l’intens dolor que sentia entre les cames. Lluna i Mariela no
paraven de preguntar com havia anat amb Gabri, però Tina va poder escapolir-se
caminant molt de pressa per a fer més curt el trajecte que separava el pub de casa, i dient-los que tenia molta son i que a l’endemà els ho contaria tot amb pèls i senyals.
Quan arribà a casa, hauria volgut
dutxar-se, però no volia per res del món que el soroll de l’aigua despertara
els seus pares i que aquests descobriren que arribava dues hores més tard del que havien acordat. per això entrà de pressa a l’habitació, passà el pany i, mentre es despullava, es conformà a imaginar que l’aigua li queia pel cos i s’emportava la brutedat que sentia, juntament amb la culpa i la
vergonya.
Abans de posar les bragues a la
cistella de la roba bruta, les va mirar per comprovar que no tingueren sang, i es tranquil·litzà en veure que només hi havia una miqueta més de fluix que de normal. La primera vegada
tampoc no va sagnar gens ni mica. Li havien contat que seria quasi com una
pel·li de vampirs però no va ser així. I tampoc li va fer mal. Per a Andreu
també havia sigut la primera vegada i ho havien fet suaument, sense pressa. Suspesa en l'agradable record d'aquella relació, tan distinta a la que acabava de tindre amb Gabri, s'oblidà per un moment de la coentor que sentia.
Després de la dutxa imaginada, es va posar el pijama i s'allità. Va tancar els ulls, tot i saber que no podria dormir perquè les imatges de la nit li tornarien una i una altra vegada, i es va abraçar al peluix que li havien regalat les amigues per al seu aniversari, buscant que la suavitat del pelet li curara la coïssor de l'entrecuix i sobretot la de l'ànima, que encara li feia més mal.
Per què havia acceptat quan ell la convidà a anar al seu cotxe? Semblava tan romàntic a l'Instagram! Feia mesos que li
agradava i aquella nit va decidir acostar-se-li, animada per Lluna, que sempre
era molt més decidida que ella. Tot va fluir i estigueren besant-se molta
estona al pub. Tot el món els va veure. I a Clementina li encantava com besava
Gabri i com li acaronava el bescoll mentre ho feia.
Però al cotxe tot va canviar. A ell
li va entrar la pressa i a ella quasi no se li sentia la veu quan li deia: em
fas mal, m’estic clavant els teus malucs, vas molt de pressa, no m’agrada, no vull, no...
Ell li va dir que era un cria i que no havia perdut dues hores menjant-li la
boca per a quedar-se així. Que ell ja sabia que a ella li agradava el tema. Que
tot l'institut sabia que ho havia fet amb Andreu. Que no es fera l’estreta. Que li
agradaria molt. A què havia anat, si no?
I el cotxe es va omplir amb el baf de
les seues respiracions: la d’ell, de plaer; la d’ella, de dolor.
I Clementina va intentar pensar en coses agradables perquè aquella eternitat
durara menys. I quan ell acabà, es van besar i tot (perquè això és l’únic que li
havia agradat), i es va sentir encara més imbècil.
El 90% per cent
de les agressions sexuals són comeses per coneguts o lligues ocasionals amb els quals,
en un principi, sí que es volia sexe. En canvi, la imatge que se’ns ven d’una violació
(xica sola a la nit i desconegut que l’assalta amb violència) ocorre en pocs
casos. Corre més perill un xic de partir-se la crisma en un accident de moto o cotxe, o en una brega ocasional, que una xica de ser violada, però a elles se les ha de "protegir".
La societat patriarcal
considera les xiques com a persones desvalgudes de les quals s'ha de tenir cura.
I els diu, a elles, que han de posar els límits i, si no els posen, són les
responsables del que passarà ja que s’ho han buscat. Poques vegades se’ls
diu als xics que no és normal que pressionen per a tindre sexe, ni és normal que
insistisquen. Sembla una obvietat però una cosa és seduir algú i una altra insistir i pressionar.
Poca gent diu als xics que la insistència, i no respectar els nos, és violència.
Que el consentiment donat pot ser revocat. Que les persones tenim dret a dir
que no en qualsevol moment, per molt excitat que estiga aquell amb qui
ens estem enrotllant. Que podem dir que no encara que tinguem les bragues abaixades.
Aquestes lleis
no escrites de la societat patriarcal i masclista fan creure que és normal que
els xics prenguen la iniciativa i que insistisquen per a tindre sexe i fan
creure també que és normal que, arribats a determinat punt, les xiques ja no tinguen
dret a dir que no.
Mireu la
diferència: si una xica ha begut, es considera un agreujant, és a dir, encara
se sentirà més culpable i la societat la criticarà més per no haver-se “protegit”
com tocava. En canvi, si un xic beu i comet una agressió, això es considerarà
un atenuant, i servirà per a justificar la seua actuació. A elles, se les culpa
(per provocar); a ells, se’ls disculpa (és natural, són hòmens!).
De segur que a ella algú la fa responsable preguntant: I tu, per què havies begut? Però de segur que a
ell no se li diu: I tu, per què no acceptes un no i agredeixes? L'agressió comença quan no es respecta el no! I la transformació s'inicia quan les persones deixem de jutjar de manera diferent a xics i a xiques. Quan no pensem que ells han de portar la iniciativa en la sexualitat. Quan un xic no crega que la seua homenia es veu afectada perquè una xica el rebutge. Quan una xica faça valdre el seu dret al plaer i demane el que li agrada i pose límits. Quan xics i xiques deixen de banda els models (imposicions) establerts i es donen permís per a gaudir sense autopressionar-se i sense pressionar a l'altra persona. La sexualitat està per a gaudir-la, no per a patir-la! Font d'inspiració: "Yo quería sexo, pero no así", per June Fernández, en la revista Píkara Magazine. La periodista basca ha guanyat, amb aquest article, el II Premi de Periodisme Colombine.
(EN CASTELLANO) Marta i Joan són a l’habitació de Marta. Ella està estudiant en el seu escriptori mentre ell, assegut al llit, mira les cridades de mòbil de Marta.
Joan- Carinyet, estimadeta... vine cap ací que hui estàs irresistible!!
Marta- Que no, Joan, que no puc...
Joan- Però per què...? Si saps que t’encanta!!
Marta- No..., tinc molta feina. He d’acabar el treball de Tecnologia i despús-demà hi ha examen de Llengua. Deixa el meu mòbil!
Joan- (Ell continua mirant els missatges com si res) Si tu aproves sense estudiar, maleïda setciències... Ja t’ho miraràs demà!
Marta- No, que hi ha sis temes.
Joan- Només una miqueta... (amb veu mansueta) Ja veuràs... Serà superespecial!
Marta- (Un poc irritada) Sí, igual d’especial que el mes passat, que no et vas voler posar el condó i vaig estar acollonada fins que em va abaixar la regla!
Joan- Va...!! què dius ara! Però si t’encanta així, natural, sense res...
Marta- T’encanta a tu!!!
Joan- Doncs bé que cridaves!
Marta- Cridar? Al·lucines! Jo no cride mai! No sé per què dius això, ara... No vull fer-ho, i menys sense condó! A més, estic ovulant.
Joan- Ummmm, i no vols que fem una criatureta que s’assemble a mi? Els dos, tu i jo, passejant amb el carret...
Marta- No digues estupideses!
Joan- Estupideses les dius tu!!! Que ja em tens fart!! (comença a enfadar-se)
Marta- Però Joan...
Joan- Ni Joan ni res! (enfadat) Que sempre fem el que tu vols i quan tu vols!!!
Marta- Això no és veritat!
Joan- Què no? M’estàs dient mentider?
Marta- No t’enfades... (amb manyagueria)
Joan- Si no vols que m’enfade, ja saps el que has de fer! No ser tan egoista i demostrar-me que m’estimes!!!
Marta- (dòcil) Però si ja ho saps... que no he estimat ningú com a tu, que voldria que açò nostre no s’acabara mai, però...
Joan- Però què? Sempre poses excuses! (s’alça i camina cap a la porta) No us entenc a les ties!! Hui et poses aquest vestidet que saps que m’encanta, em dius que t’acompanye a casa i ara què? Em deixes així amb una simple excusa?
Marta- No és una excusa! He d’estudiar! I si ens enrotllàrem estaria pensant en el que he de fer i no m’ho passaria bé!! A més, pots escoltar música mentre jo estudie!!
Joan- Molt bé, tu ho has volgut!! N’hi ha moltes que voldrien estar al teu lloc, i ho saps de sobra!! Una altra agafarà el que tu no has volgut!
Marta- Però Joan...
(ell se’n va i pega una portada)
Pressió, sacrifici, idealització, protecció, control, gelosia, fusió, per a sempre... Aquestos ingredients del mal amor ens han de fer saltar les alarmes!!! Encara que estimem molt, si no posem límits i fem qualsevol cosa perquè la parella no s’enfade o per fer-la feliç, pot passar que aquesta abuse de la nostra incondicionalitat. Estar disponible, unit al control que l’altra persona exercirà, ens lleva tot el nostre espai personal i aquest és imprescindible per a poder viure l’espai compartit amb la parella de manera sana i igualitària.
La disponibilitat és una pràctica de risc emocional, que no provoca embarassos, però ens llança a la relació amb l’ànima despullada, sense preservatiu.
Una de les dificultats per a activar les alarmes és l’oposició entre sentiments i raó. Ser racional no és sexi sinó que se li dóna tot el valor a la passió: a actuar sense pensar, sense controlar-se, de manera “natural”... Sembla que una relació basada en el diàleg i en els acords no es considera prou romàntica, ni analitzar la relació afectiva i sexual que estem vivint de manera racional, tampoc.
Per contra, la racionalitat és necessària i hem de poder elegir, fugint de qui no ens estima o no ens tracta bé i evitant posar-nos en perill. L’amor no és dependència, ni dominació, ni necessitat. L’exigència de dur a terme els desitjos sexuals “incontrolables” no és amor (Si no ho fas amb mi és que no m’estimes). L’interés exagerat per estar a soles no és amor (Et vull per a mi sol, no cal que vinguen les teues amigues, ningú no ens molestarà...). La possessió no és amor (Tu ets meua i de ningú més, ¡i ho seràs sempre!)...
L’amor és llibertat i respecte, negociació justa, recolzament, confiança, honestedat, responsabilitat compartida... I no hi ha amor en la violència!
PD: La cadena Ser va entrevistar el meu alumnat de 1r d'ESO i de 4t per a Hoy por hoy, en un programa especial dedicat a la violència masclista. Ací hi ha el podcast de poc més de tres minuts, que resumeix un debat interesantíssim de 45'.
