(En castellano)
Eixir a jugar totes les vesprades amb amics i amigues del veïnat era divertit i estimulant. [...] Jugaven a amagar-se, a la corda, al futbol, a polis i lladregots, a metges i infermeres, al sambori... El joc que menys li agradava a Filo era la corda. Ho passava ben malament perquè, quan es ficava sota la corda, tenia la certesa que s’enrotllaria i cauria a terra. En el millor dels casos, si aconseguia botar, li entrava novament el pànic quan el ritme s’accelerava i ala... una altra vegada s’embolicava! I passava la major part del temps pagant.
En canvi, el joc que més li agradava era el de metges i infermeres. S’amagaven en un portal i decidien els papers. El metge i la infermera inspeccionaven el pacient llevant-li la roba, investigant el seu cos a través del tacte i buscant les malalties. Era molt "eksitant" i els donava molt de gust tocar i que els tocaren, encara que sabien que si alguna persona adulta els descobria in fraganti, els cauria una bona palissa. A Filo li encantava veure "cacauets" i "pulpes" que no eren la seua. S’akariciaven tímidament i es feien algun bes, imitant les pel·lícules de la TV. Quan algú donava l’alarma, es vestien molt de pressa i eixien ràpidament al carrer amb el cor bategant de pressa... pum pum pum... fins que passava el perill, oblidaven el joc i es posaven a fer una altra cosa. Filo no entenia per què als majors no els agradava.
Un dia, un veí els va sorprendre:
―¡Xiquets, a això no es juga!
―Però... per què?, si no fem res dolent.
―Són porqueries i sou molt xicotets. És cosa de majors. Vinga, fora!
Porqueries? Però… si no taquem res. Per què només poden jugar les persones majors? No ho entenc, pensava Filo. I així passaven algunes vesprades mentre es menjaven el berenar.
Els caps de setmana, la família de Filo se n’anava a una caseta als afores de la ciutat i allí tenia tot el dia per a jugar en els camps sembrats i els abandonats. Podia recórrer la contornada en bicicleta, traure granotes de les sèquies, caçar pardals (bé, intentar-ho!), pujar als arbres... Hi tenia amics i amigues amb qui descobrir territoris i jugar, a vegades, a metgesses i infermers.
Una vesprada, Filo estava a casa de la seua amiga Lula, amb qui passava hores en l’habitació, parlant i jugant. Filo tenia 6 anys i Lula era 3 o 4 anys major. Aquell dia, sense saber molt bé com, van acabar ficades al llit. Entre rialles i jocs, es van llevar la roba i van descobrir-se els cossos. Es van besar, es van acaronar, es van rebolcar entre els llençols i van sentir com els bategaven les "pulpes". Era la primera vegada que Filo experimentava aqueixa sensació: es va sentir embolcallada pel plaer i s’ho va passar bomba.
Quan s’estava vestint, de pressa perquè s’havia fet tard i sa mare devia estar preocupada, Lula la va mirar des del llit i li va preguntar:
―Filo, tu, de major, seràs tortillera?
Filo es va girar amb cara estranyada. No havia sentit mai aquella paraula. No sabia què significava, però per la cara que va posar la seua amiga, o bé per pura intuïció, no va preguntar res.
―No ho sé ―va respondre, i se’n va anar amb la bici.
Mentre pedalejava molt de pressa, pensava en la pregunta, en la resposta i en el que ella seria de major. Allò l’havia desconcertada. Potser ja havia de decidir què seria de major? Tanta importància tenia haver jugat amb la seua amiga a tocar-se, a riure i a gaudir? Havien fet alguna cosa dolenta?
Filo se sentia feliç, com si estiguera surant. Havia sigut una experiència nova i especial. Era la primera vegada que se sentia així. Per què li havia preguntat això la seua amiga? En fi... no trobava respostes i es va cansar de pensar. Total, el que comptava era com s’ho havia passat de bé i, en realitat, tampoc tenia clar què volia dir tortillera. I si era una dona que feia truites tan bones com les que cuinava sa mare? De pensar-ho, li va entrar fam i va desitjar que hi haguera truita per a sopar. Ummmm…
Irma Navarro (text i il·lustració)
[Les paraules entre cometes són variacions per passar la censura]
