28 de juny 2019

Troba les diferències

El vídeo ¿Cuál es la diferencia? (19’49”) mostra que no tenir en compte la diversitat pot dur a diagnòstics de salut erronis que afecten negativament la salut de les persones LGTBI. 

Elaborat el 2012, és part de la iniciativa “Centros Libres de Homofobia” de l’Uruguai, campanya organitzada pel Col·lectiu Ovejas Negras, el Ministerio de Salut Pública, RAP, ASSE, la Universitat de la República Oriental de l'Uruguai i UNFPA Urugai. 

El vídeo està estructurat en 4 situacions que mostren les diferències en l’atenció que reben quatre persones LGTB: Alejandra, Facundo, Lucia i Ana. Aquest material està sent utilitzat en capacitacions a professionals de la salut de l’Uruguai.


Salut LGBT. Informació per al professorat

Guia d'educació sexual "Els nostres cossos, els nostres drets". 
L’estrés de les minories
L’entorn homofòbic de rebuig cap a les persones LGBT afecta la seua salut i causa l’anomenat “estrés de les minories sexuals”. L’homotransfòbia és el terme utilitzat per a descriure el rebuig i la discriminació a les persones LGBT. També podem parlar de transfòbia (cap a les persones trans), d’homofòbia (cap a les persones homosexuals), lesbofòbia (cap a les lesbianes) i bifòbia (cap a les persones bisexuals). Malgrat els avanços socials, les persones LGBT s’enfronten als riscos de la violència homotransfòbica tant en espais públics com privats, començant en molts casos per l’entorn familiar. 
Aquesta situació s’agreuja quan les actituds dels professionals de la salut són homotransfòbiques, o quan es realitzen interrogatoris que pressuposen que totes les persones són heterosexuals, o que tenen famílies nuclears monogàmiques, obviant que avui dia hi ha moltes identitats sexuals, famílies diverses i pràctiques sexuals també variades. Aquestes actituds, que demostren poca comprensió i sensibilitat, poden ocasionar que les persones LGBT no parlen de la seua orientació sexual, la qual cosa comporta una atenció de menor qualitat.
La perspectiva de gènere en salut
La sexualitat i les actituds cap a la salut i l’autocura estan impregnades dels valors i ideals de gènere transmesos per la societat. Aquestos models afecten també les persones amb identitats o orientacions alternatives, i poden condicionar riscos afectius i sexuals. L’expansió de les infeccions de transmissió sexual (ITS) és un exemple del fet que oferir només informació és insuficient si no va acompanyada d’un qüestionament crític dels models de masculinitat i feminitat.
Els xics homosexuals no són immunes als valors de la masculinitat tradicional i als manaments quant al sexe: moltes parelles, minimització dels riscos, hipersexualització, sexualitat immediata i penetrativa, invulnerabilitat, etc. Per la seua banda, les xiques lesbianes i bisexuals també han estat socialitzades com a dones en valors com la dependència, el lliurament amorós, la falta del dret al plaer, etc. En molts casos, tant xics com xiques homosexuals, transgredeixen l’estereotip tradicional, de vegades adoptant les característiques de l’altre gènere; però d’altres, segueixen els manaments patriarcals.
A la perspectiva de gènere hi hem d’afegir també el reconeixement de les interaccions d’altres determinants de salut com el país d’origen, l’edat, el nivell social, la presència o no de discapacitat, entre d’altres.
Factors de risc
Els comportaments de les persones, siguen heterosexuals, homosexuals o bisexuals, no respon necessàriament als prejudicis socialment generats sobre les seues pràctiques sexuals. Per exemple, el risc d’una infecció de transmissió sexual no depén de l’orientació sexual sinó de les pràctiques sexuals insegures. Per tant, la prevenció ha d’anar per la via de conèixer la gamma de pràctiques sexuals i per oferir assessorament adequat.
Les lesbianes han sigut percebudes com un grup de baix risc. Com a conseqüència d’això, les dones lesbianes poden córrer perill en termes d’infeccions de transmissió sexual i el menor ús d’anticonceptius. Generalment, les campanyes de prevenció d’ITS i VIH, i de salut sexual i reproductiva, exclouen les dones lesbianes i també les dones bisexuals; les invisibilitzen i, el que és pitjor, deslegitimen les seues pràctiques sexuals, reforçant el model de sexualitat heterosexual i penetratiu. Aquesta concepció és discriminatòria i excloent, i provoca que moltes de les necessitats i riscos en salut sexual no reben l’adequada atenció mèdica.
En els darrers anys, s’han posat en marxa accions per a dones que tenen sexe amb dones, per exemple la recomanació d’usar barreres de làtex per al sexe oral (dental dam), guants de làtex per a la penetració o condons per a les joguines compartides. Però aquestes campanyes han vingut més de part de grups alternatius que no des del personal sanitari públic o privat.
Un estudi fet als EUA* alertava del major nombre d’embarassos adolescents en joves lesbianes o bisexuals (Saewyc, 2008) tal vegada pel desig d’ocultar la seua orientació sexual tenint relacions amb barons. La pressió per normativitzar-se i ser “una dona de veritat” suposa més riscos en les relacions sexuals i més victimització davant d’abusos físics i emocionals. No hem d’oblidar que en la socialització femenina s’ensenya un desequilibri de poder amb els hòmens, i això pot condicionar les habilitats i l’autoritat per a la negociació de sexe segur.
Les lesbianes i les dones bisexuals pateixen una doble discriminació, pel gènere i per l’orientació. En general, les dones LBT visiten menys els centres de salut (es fan menys citologies i mamografies, per exemple) i, quan hi van, no sempre  parlen obertament de la seua orientació o de les seues pràctiques. Les causes poden ser l’alt nivell de pressió social, que dificulta l’autoacceptació i l’apoderament, i la por al rebuig per l’expectativa de trobar un professional de la salut que pressuposarà l’heterosexualitat –o bé desconeixerà com atendre específicament una dona que té sexe amb una altra dona, o una dona trans (operada o no)– i, en el pitjor dels casos, pel temor a trobar un professional lesbofòbic, bifòbic o transfòbic.
En parlar de la salut sexual dels hòmens homosexuals i bisexuals, és important tenir en compte els hòmens que tenen relacions sexuals amb altres hòmens (HSH) però que no s’identifiquen com a homosexuals o bisexuals, probablement per homofòbia o per bifòbia interioritzada.
Algunes investigacions apunten a major nivells de consum de tabac, alcohol o altres drogues en persones LGBT, que sembla estar relacionat amb la discriminació i els nivells d’estrés més elevats per l’entorn homotransfòbic i la discriminació, fet que pot portar a consumir per a relaxar-se o per a facilitar les relacions socials. En les dones lesbianes, hi ha major risc de sobrepés, i també un major consum de tabac, alcohol i altres drogues, en comparació amb les dones heterosexuals, fet que possiblement s’explica per la menor pressió d’acomplir amb els estàndards corporals, en el cas del sobrepés, i per l’oposició a l’estereotip femení segons el qual s’ha de tenir un comportament més mesurat (no beure, consumir menys que els barons...). Els estudis no són concloents sobre el càncer de pit en dones lesbianes, però el tabaquisme, el consum d’alcohol o d’altres drogues, un major índex de massa corporal, el menor nombre de fills o el menor accés als serveis de salut, sí que són factors de risc.
Cura de salut de les persones trans
Les persones trans s’enfronten a problemes socials, psicològics i mèdics complexos que inclouen un procés llarg de comprensió i acceptació de la seua identitat i del seu gènere. Aquestos problemes es compliquen quan han de lidiar amb el desconeixement, els estereotips, els judicis, l’estigmatització, la discriminació i la violència; circumstàncies que afecten la salut i la qualitat de vida. A l’entorn familiar, com a espai de socialització primerenc, és on primer s’evidencia la identitat trans, i pot ser el primer espai de control, imposició, rebuig o violència cap a aquestes, obligant-les, per exemple, a vestir-se d’acord amb el sexe biològic, o a acudir a un psicòleg o psiquiatra per a “curar-les”.
Sovint, la transició corporal de les persones trans segueix el paradigma mèdic clàssic que estableix els protocols adequats per a esdevenir home o dona. En les transicions d’home a dona solen realitzar-se implants de pits, teràpies hormonals amb estrògens, depilació facial i corporal, operacions per a definir trets facials femenins, vaginoplàstia, etc. En les transicions de dona a home es realitzen extirpacions dels pits (mastectomia), teràpies hormonals amb testosterona, extirpació de l’úter i dels ovaris (histerectomia), fal·loplàstia, etc. També es poden administrar bloquejadors hormonals per a inhibir la pubertat. Aquest procés de transició, anomenat de reassignació sexual (per exemple, es parla de CRA o cirurgia de reassignació sexual), ha començat a anomenar-se d’afirmació o de reafirmació sexual per part dels col·lectius trans.
Tal com passava amb les persones LGB, els professionals de la salut no sempre tenen la sensibilitat ni els coneixements per a atendre adequadament les persones trans. Primer de tot, aquestes no són un grup homogeni, sinó individus que viuen la seua identitat i els seus cossos de maneres diverses. A part de l’atenció sanitària específica, derivada de les operacions a les quals decidesquen sotmetre’s, o provocada pels tractaments hormonals; les persones trans masculines que tenen ovaris i úter, per exemple, han de tenir la mateixa atenció ginecològica que les dones biològiques. I el mateix podem dir per a les trans femenines no operades quant a la cura dels genitals masculins. Els professionals de la salut han de garantir el dret a la salut integral de les persones trans tot i sabent que la seua identitat no està definida per les característiques biològiques i que aquestes dependran de cada situació particular.
Cura de salut mental
L’homosexualitat no està correlacionada amb cap psicopatologia, però les tensions creades per l’estigma, la desigualtat, l’assetjament  i la violència provoquen que les persones LGBT tinguen major risc de trastorns psicològics relacionats amb aquestes experiències. Diversos estudis indiquen alts nivells de suïcidi en persones LGBT i també més factors de risc per a la salut mental (depressió, aïllament, abús de les drogues...)
La vulnerabilitat per una situació de discriminació (estrés de les minories) és un estrés psicosocial resultat d’un estatus de minoria desvaloritzada, conseqüència al seu torn de les experiències reals de violència i discriminació, de la percepció d’estigma (que implica por i hipervigilància front a possibles agressions), i de l’homofòbia internalitzada en la qual les actituds socials negatives se senten com a pròpies i es tornen contra un/a mateix/a i contra altres persones homosexuals (Ojuel, 2010).
La internalització de l’opressió pot ser un dels motius pels quals la població LGBT presenta diferent morbiditat, amb més risc de mala salut mental i una prevalença més alta d’hàbits poc saludables. Diversos estudis mostren, per exemple, que les lesbianes i les dones bisexuals tenen, respecte a les heterosexuals, pitjor salut mental, usen més antidepressius i prenen més tòxics. El major consum de drogues il·legals, que augmenten les situacions de risc per contraure el VIH o altres ITS, unit al tabaquisme i al consum alt d’alcohol,  constitueixen un problema de salut per a moltes lesbianes. Els mateixos riscos existeixen per als hòmens homosexuals.
El procés de formació de la identitat homosexual és conflictiu, no per raons inherents a l’homosexualitat sinó per la seua valoració social. Encara que un/a adolescent reconega la seua orientació, els models socials al seu abast són heterosexuals. A més, els adolescents poden veure’s afectats pel bullying, i això crea trastorns psicològics i sentiments d’aïllament, afegits al temor a ser rebutjats per la família i per les amistats.
Les investigacions aporten que l’eixida de l’armari i l’acceptació de l’orientació sexual estan fortament relacionades amb el bon ajustament psicològic, és a dir, la percepció més positiva de l’orientació sexual millora la salut mental i l’autoestima. Però aquesta acceptació no depén només de la persona sinó que és molt més senzilla en entorns segurs i amb el suport educatiu, sanitari i social adequat.

Cap comentari: