La majoria de persones no ens parem a pensar sobre els lavabos i, quan ho
fem, descobrim la complexitat amagada darrere d’aquests espais segregats. La
investigadora i especialista argentina en estudis de gènere, Josefina Cicconetti,[i] ens
convida a reflexionar sobre els lavabos fent-nos diverses preguntes: Què
esperes d’un bany? En algun moment de la vida hi has tingut una experiència
incòmoda? T’han dit alguna vegada que estaves al bany equivocat? Penses en el
teu sexe, identitat de gènere o expressió abans d’entrar al bany? Evites anar
al lavabo fora de casa?
La gent sol respondre que d’un lavabo espera: netedat, seguretat,
tranquil·litat, intimitat, que dispose de tot allò necessari (paper, aigua,
sabó...), etc. Pel que fa a les experiències incòmodes, aquestes són de
diversa mena, des d’aquelles que fan referència a la falta de netedat i
seguretat (el forrellat no funciona, no hi ha paper, no va la cadena...), fins
a les situacions que tenen a veure amb la interacció amb altres persones:
assetjament, agressió sexual, recriminacions per part d’altres d’estar al bany
equivocat, ser descobertxs tenint-hi sexe, etc.
Aquestes situacions incòmodes ens donen pistes per a pensar que no solament
les persones amb una expressió de gènere no normativa o trans pateixen als
lavabos, sinó que les incomoditats afecten a tot el món. Per exemple, als
lavabos poden passar-ho malament els hòmens que tenen criatures i no poden netejar
els bebés perquè els canviadors estan generalment als lavabos marcats com a
femenins. O poden tindre dificultats les dones amb fills barons prepúbers que,
quan entren amb ells als lavabos de dones, són recriminades per altres i
instades perquè els xiquets vagen a soles al d’hòmens. I el mateix podem dir dels
pares amb filles menudes, que s’han de separar d’elles.
Les incomoditats no es queden ací, ja que no tot el món se sent còmode usant
els lavabos fora de sa casa. I els motius, a més de la por, poden ser la falta
de netedat o la dificultat de compartir amb altres persones un fet tan íntim
com la micció o la defecació. No hi ha dubte que moltxs joves trans, amb intersexualitats
i també agèneres o no binarixs se senten incòmodes o poc segurxs havent d’anar
als lavabos segregats, i algunxs d’ellxs passen el matí als centres educatius
sense fer-ne ús, amb el risc que per a la seua salut suposa aguantar-se durant
tantes hores –més encara si tenen la menstruació. Tanmateix, no es tracta d’una
qüestió que només pateixen les persones LGBTI. La paruresi o síndrome de la
veixiga tímida afecta al 5 % de les persones i suposa la impossibilitat de
pixar o defecar en lavabos públics o en presència d’altres persones; fet que els
passa més als hòmens que a les dones –en el cas d’ells, per la incomoditat de
ser mirats; en el cas d’elles, perquè les escolten pixar.
La falta d’espais d’intimitat en els lavabos d’hòmens és un tema
important que provoca que tant els hòmens trans com els homes cis que desitgen fer
les seues necessitats en un espai íntim i aïllat de les mirades, no el tinguen
o aquest siga molt limitat. Per exemple, si un home vol pintar-se o retocar-se
la ratlla de l’ull, té un espill en condicions? Per a quin tipus d’home són la
majoria de lavabos actuals? Sovint també estan més bruts que els de dones i, en
alguns casos, no és perquè els hòmens siguen menys curosos, sinó perquè es
netegen amb menys interés, fet que naturalitza que als hòmens els importa menys
la netedat.
Un altre tema per a reflexionar és l’associació del pixar dret amb la masculinitat.
I també la idea d’incompletesa que pot derivar-se de missatges com aquests: els
xics pixen drets, les xiques no, o els xics tenen penis, les xiques no.
El que els pot arribar a les xiquetes i dones és: soc xica perquè no tinc
penis o perquè no puc pixar dreta. Ens imaginem definir la
genitalitat masculina com qui no té alguna part?
La professora i investigadora de la Universitat de Mondragon, Amèlia
Barquin, ens aporta unes reflexions molt interessants[ii] sobre
el disseny i l’ús dels vàters escolars, i ens interroga sobre la dicotomia del
pixar dret (xiquet) i assegut (xiqueta). En infantil, seguim educant en la
perpetuació del pixar assegudes de les xiques i del pixar drets dels xics? I si
els ensenyem així, per què ho fem? Quins avantatges té? Per a qui són aquests
avantatges? Aquestes qüestions es podem compartir també amb les famílies.
Obrir un debat al voltant d’aquests interrogants ens pot portar a la
decisió d’ensenyar a tot el món a pixar assegut perquè gràcies al diàleg i a la
reflexió ens adonem que els vàters no són només espais per a desfer-se de
residus corporals, sinó dispositius (o tecnologies) de gènere, de creació i de
vigilància del gènere. No tenim més que mirar els senyals de la porta i veure
que aquests ens obliguen a definir-nos genèricament. I si no ho fan les icones,
ho poden fer les persones usuàries interpel·lant-nos: què fas ací?, aquest
no és el teu lavabo; t’has equivocat; si no te’n vas, cridaré la seguretat... En
paraules de Barquín, és com si haguérem d’entrar al vàter a refer el gènere,
més que a desfer-nos de l’orina o de la femta.
El filòsof Pol Preciado[iii] conta que l’existència dels
urinaris perquè els hòmens pixaren drets es van generalitzar a principis del
segle XX, i la lectura que en fa aquest autor és que la separació del
pixar-dret-urinari front al defecar-assegut-inodor contribueix a la construcció
d’una masculinitat heterosexual, que separa la genitalitat de l’analitat, és a
dir, diferencia l’home heterosexual de l’home homosexual. Per a Preciado, “pixar dret és una de les performances constitutives de la masculinitat
heterosexual moderna” i l’urinari “no
és tant un instrument d’higiene com una tecnologia de gènere que contribueix a
la producció de la masculinitat en l’espai públic. Per això, els urinaris no
estan enclaustrats en cabines opaques, sinó en espais oberts a la mirada
col·lectiva, ja que pixar-dret-entre-hòmens és una activitat cultural que
genera vincles de sociabilitat compartits per tots aquells que, en fer-ho
públicament, són reconeguts com a hòmens”.
Tal com hem comentat abans, els lavabos tradicionals obliguen els
hòmens a pixar davant d’altres, una circumstància que alguns no desitgen i que
voldrien fer en la intimitat. Però com que encara hi ha una socialització
diferencial, per a molts pixar públicament no és un problema –com si que ho és
per a les xiques– i poden no necessitar tancar la porta del vàter perquè estan
acostumats a fer-ho de manera pública. Aquesta qüestió no
és innòcua ja que, si no se’ls ensenya a valorar la privacitat perquè la seua
no es té en compte, els costarà més aprendre a respectar la privacitat de les
altres persones.
I què passa quan hi ha resistències en els xics –o en les seues
famílies– per a pixar asseguts? Els hem d’obligar? És una decisió que hem de
consensuar amb les famílies? Barquín considera que no se’ls ha de preguntar si estan
d’acord que l’escola ensenye les criatures a pixar assegudes, ja que és una
decisió del claustre amb una sòlida fonamentació en el respecte als drets
humans, en especial la defensa de la igualtat de gènere i de la diversitat. El
que sí que s’ha de fer és comunicar-ho i demanar col·laboració: Hem decidit
que totes i tots pixarem asseguts i us ho comentem perquè ho sapigueu; i si
veieu que el vostre fill s’asseu, és perquè a l’escola s’està treballant.
Segurament hi haurà famílies que s’hi oposaran, preocupades per la pèrdua
de masculinitat del fill, ja que en una societat encara misògina i patriarcal,
fer coses de xiques és perdre estatus. La masculinitat tradicional es
construeix sobre una triple negació: no fer coses de dones, no fer coses de
gais i no fer coses infantils. Una part simbòlica d’aquesta masculinitat se
sustenta en el fet de no asseure’s per a pixar, no inclinar-se, no ajupir-se...;
més aviat fer tot el contrari: mantenir-se dret, mostrar rectitud i fortalesa,
etc., sense importar la netedat o la molèstia que es puga ocasionar en l’entorn.
Fixem-nos que els lavabos ens porten a parlar d’higiene, neteja del propi cos i
cura dels espais comuns. Ensenyem els xics a torcar-se el penis després de
pixar? Els ensinistrem perquè netegen les gotetes que cauen de vegades per
pixar drets? No hi ha dubte que mostrar als hòmens, des de ben menudets, la
importància de cuidar-se –i de no quedar-se bruts després de pixar– és el
primer pas perquè sàpiguen també cuidar. I la mirada educativa i no binària de
l’escola sobre els vàters pot contribuir a la transformació de la masculinitat,
a més d’oferir uns models diferents als de casa o l’entorn per a les criatures
i també un aprenentatge a les famílies, que potser mai s’han plantejat les
implicacions que tenen els lavabos binaris o el pixar dret.
Si la transformació de la masculinitat no és una raó suficient que
justifique el pixar asseguts, podem aportar la raó de pes de la neteja i el fet
que no hi haja cap impediment físic o desavantatge per als hòmens a l’hora
d’asseure’s. Si provem a omplir una botella d’aigua amb colorant i la tirem
sobre un vàter de peu simulant que estem pixant, veurem les gotetes per tota la
tassa, malgrat que es tinga bona punteria. I pensem també qui ha netejat
tradicionalment els vàters. En aquest sentit, els vàters de peu garanteixen més
la netedat si es pixa dret.
Les reflexions sobre els WC no acaben ni molt menys ací perquè el sexisme
està molt present tant en el disseny arquitectònic com en l’ús dels lavabos.
Fixem-nos, en primer lloc, que les portes dels lavabos solen estar decorades
amb pintades de genitals –fonamentalment penis– i amb missatges insultants
–generalment cap a les xiques. També són un fet constatable les cues que es
produeixen als lavabos de dones, producte d’un biaix de gènere que no té
en compte les diferents necessitats d’aquestes, ja que elles requereixen més
del doble de temps al lavabo que els hòmens perquè el 25 % estan menstruant o
perquè duen una roba més costosa de llevar. No es tracta d’una discriminació
intencional, però, quan es dissenyen els WC segregats i es dona el mateix espai
a uns que a altres, no s’està sent equilibrat per les diferents necessitats que
acabem de comentar.
Un altre tema important és el de les icones que identifiquen el bany
per a hòmens i per a dones: una font de legitimació del binarisme, de
reproducció d’estereotips i, fins i tot, de promoció de pràctiques sexuals
heterocentrades. Alguns exemples, que podem veure en les imatges del principi,
són les següents:[iv] un clau
i una rosca; una corbata i una sabata de tacó; un penis i una vulva; un llapis
i una maquineta de fer punta; XY i XX, etc. En alguns casos, es busca
l’originalitat i podem trobar missatges en els quals es dona per fet que un
home al lavabo de dones sempre és una amenaça: “a) Si el gènere és masculí,
entreu; la resta busqueu la porta del costat; b) Si el gènere és femení,
entreu; la resta, alerta, seguretat.”[v] Hi ha
altres exemples enormement estereotipats, com el que posa ‘bla’ per als hòmens
i ‘bla, bla, bla, bla, bla...’ en el de dones, o fins i tot una papallona per a
elles i un escarabat per a ells. Amb aquestes senyalístiques, com podem explicar
a una criatura a quin lavabo ha d’entrar i per quines raons tan vergonyoses?
En aparença, a la porta dels WC trobem senyals que pretenen ser
identificables; però alhora estan marcant una corporalitat, una expressió i un
comportament diferent per a hòmens i dones que legitimen el sistema
heteronormatiu. Lluny de ser simples icones, delimiten una frontera sexogenèrica,
accentuen les característiques clàssiques i reprodueixen un model estereotipat
de masculinitat i de feminitat en el qual no hi cap qualsevol persona. Què li
passarà a una persona trans sense passing[vi]
de gènere en un bany binari? I una no binària? I una persona cis sense passing
de gènere? Sense dubte, el binarisme dels vàters és problemàtic per a la
diversitat i expulsa aquelles persones que no el reprodueixen de manera
estereotipada. Per això, a Cicconetti li agrada referir-se als lavabos, banys o
vàters com a binaris. I d’ací també el títol de la seua conferència: ¿Vamos
al binario?
A més del que hem comentat, la diversitat cultural, religiosa o funcional
afegeixen complexitat als lavabos.[vii] Per
exemple, la religió musulmana estableix una sèrie d’indicacions que no sempre
es poden complir en els vàters convencionals, com ara, no orinar o defecar de
cara a la Meca. En el curt The toilet
(2017)[viii] podem
veure tres casos que mostren aquesta diversitat –una persona trans al treball,
una persona amb diversitat funcional, i una musulmana que, per motius
religiosos, necessita llavar-se els genitals després d’usar el lavabo.
D’igual manera, estudiar l’origen i evolució dels lavabos públics
ens fan adonar-nos de temps en què hi havia lavabos per a persones blanques i
negres, no els hi havia accessibles per a persones amb diversitat funcional o,
simplement, no existien per a les dones, fet que suposava una gran dificultat
per a la seua mobilitat. Tal com assenyalen Sempol i Molano,[ix] els banys
segregats sorgiren en la segona meitat del segle xix, de la mà del desenvolupament de normatives restrictives
en relació als gèneres, la normalització de l’heterosexualitat i la
patologització de l’homosexualitat.
Al principi de l’article comentàvem que no solem reflexionar sobre els lavabos si no és que tenim una persona trans a l’aula. Efectivament, l’existència de persones trans ens està fent plantejar-nos la possibilitat de convertir els binaris en vàters mixtos o no binaris. Tanmateix, hem anat comentant moltes qüestions que ens han fet veure que no es tracta només d’un problema d’algunes persones LGBTI, sinó de tot el món. Per això, és important obrir la reflexió a casa i a les aules, i començar per preguntar-nos per què ha d’haver lavabos segregats si a casa tot el món utilitza la mateixa tassa. Després, podem pensar al voltant d’alguns dels temes esmentats, i és important començar pel sexisme: es tenen en compte les necessitats de les dones a l’hora de dissenyar els espais?; es donen les mateixes pautes de neteja personal i de cura dels espais compartits a xics i a xiques?; per què ha de ser signe de masculinitat pixar dret?, no podria tot el món pixar assegut?; són respectuosos amb les persones amb genitals no normatius els banys segregats?
A més de pensar i debatre al voltant d’aquestes qüestions, podem convertir els
lavabos en espais expositius educatius que, en contrast amb els clàssics
dibuixos sexistes, mostren altres figures, fotografies o il·lustracions de
genitalitats diverses –per exemple una exposició de vulves i de clítoris (per a
compensar el desconeixement del cos femení), o de genitals que no compleixen
les mesures estàndard (de persones amb característiques intersexuals, per
exemple). També podem exposar dibuixos o missatges visibilitzant la menstruació
i empoderant les xiquetes que la viuen amb vergonya o por. O imatges de
corporalitats diverses –amb diversitat funcional, per exemple. A més, seria
molt positiu que hi haguera missatges que parlaren de cura, de respecte, de consentiment
o d’igualtat: No mires el meu cos sense permís, respecta la meua intimitat,
jo respecte els cossos d’altri, pixar dret no em fa més home, cuidem aquest
espai compartit i deixem-lo net després d’usar-lo, etc. I també podem fer
exposicions criticant la senyalística clàssica dels lavabos segregats.
Els lavabos són espais que cobreixen necessitats diverses: micció,
defecació, menstruació, neteja, maquillatge, socialització, sexe... En els
espais d’oci (pubs, discoteques...), a més d’usar-se ocasionalment per al
consum de drogues o tindre sexe, són llocs segurs on les xiques poden
socialitzar i compartir confidències sense patir la insistència o el lligar
pesat d’alguns xics, i és important atendre aquestes qüestions i
l’especificitat de les dinàmiques masclistes que es donen en els espais públics
i d’oci. De fet, una de les pors que pot aparéixer quan plantegem l’existència
de lavabos mixtos és la possibilitat que esdevinguen un espai més insegur
per a les dones, i pot ser un perill real que hem d’atendre. Amb tot, aquesta
ja es manifesta actualment contra les dones amb els lavabos segregats, i també
la veiem en els lavabos masculins contra els xiquets o joves amb una expressió
de gènere femenina o contra els joves trans. Aquestes violències s’han de
visibilitzar i contrarestar amb mesures educatives com ara el treball per unes masculinitats
no violentes compromeses amb la igualtat. Tanmateix, les persones educadores
sabem que el treball educatiu és una feina de llarg recorregut i que no és
suficient fer els banys mixtos i esperar que les inseguretats desapareguen
màgicament. De fet, en ocasions s’han convertit en mixtos i la gent ha seguit
anant als mateixos lavabos de sempre, perpetuant la separació per sexes.
Veiem, doncs, que desbinaritzar els lavabos no és suficient. A més del
treball educatiu, i si tenim la possibilitat de fer-ho, Amèlia Barquín proposa repensar
l’arquitectura dels vàters, seguint els criteris següents: a) superar el binarisme,
i fer vàters per a persones, no per a xics o xiques; b) respectar la intimitat,
de manera que els xics no es vegen obligats a pixar públicament; c) procurar
per la netedat i c) garantir la seguretat. Compleixen els nostres lavabos
aquests criteris? A l’escola Ramón Bajo de Vitòria, per exemple, tenen portes
d’entrada als lavabos amb vidres que permeten veure’n l’interior i, a dins,
cubicles individuals amb vàters de terra i també algun cubicle amb vàter de
paret. Aquests pixadors de paret es mantenen perquè, encara que ensenyem a
pixar asseguts, hi haurà xiquets que es negaran a fer-ho. A Alemanya i a altres
països del nord d’Europa és habitual que els hòmens pixen asseguts, però al
nostre entorn encara no és habitual i sabem que hi ha resistències. Des de
l’escola, podem plantejar-nos obligar o permetre la possibilitat de triar. Per
això, que hi haja alguns vàters privats de paret dona la llibertat a qui vulga
pixar dret mentre veu i aprén que hi ha hòmens que pixen asseguts i no passa
res.
Encara millorarien més l’arquitectura si hi haguera cubicles amb una pica
per a llavar-se (les mans, els genitals, la copa menstrual, etc.), i tots
tingueren perxes fortes que permeteren aguantar la bossa o la motxilla, la
jaqueta... Seria fantàstic també que hi caberen les cadires de rodes. Fixem-nos
que, en aquest cas, solem trobar, o bé un tercer lavabo per a la diversitat
funcional (sense especificar el gènere) o bé un lavabo masculí i un que inclou
les dones, les persones amb cadira de rodes i el canviador per a bebés. Es reforça
així la idea d’alteritat de dones i persones amb diversitat funcional i l’absència
de la marca de gènere (i de sexualitat) d’aquestes últimes.
Un altre debat que podríem obrir també és el del privilegi de tindre lavabos
diferenciats per a professorat i alumnat. Potser a infantil i primària
podem parlar de diferències en la grandària dels cossos; però en secundària ja
no. Quins avantatges i quins inconvenients suposaria compartir-los? Estarien
més nets? Serien més segurs?
Per a acabar, i com que una imatge val més que mil paraules, volem contar
que, darrere de la porta del lavabo de dones d’una localitat valenciana, hi
havia un pòster decoratiu que mostrava un grup d’hòmens amb càmeres
fotogràfiques a les mans i fent fotos a les potencials usuàries del lavabo. Algú
trencà el pòster i els propietaris del bar qualificaren el fet de violent,
sense tindre consciència del que representava la fotografia, com a poc la
naturalització d’una masculinitat que no respecta la intimitat de les dones. És
aquesta la masculinitat que volem? La resposta és clarament que no. Malauradament,
els lavabos binaris estan contribuint a perpetuar el gènere perquè ens obliguen
a definir-nos abans d’entrar i ens construeixen també d’una determinada manera.
En realitat, es tracta d’uns espais quotidians que representen a la perfecció un
sistema sexe-gènere heteropatriarcal que ens marca des del bressol. Per això, reflexionar
sobre les implicacions dels binaris és una tasca educativa de primera
magnitud que va molt més enllà de convertir-los en mixtos perquè al nostre
centre hi ha una persona trans, intersex o agènere. Si el binarisme afecta a
tot el món –i tenim clar que és una font de discriminació i de desigualtat–, la
reflexió ha de ser col·lectiva per a poder acabar amb les desigualtats i perquè
la inclusió, la inclusió de veritat, passa per establir mesures educatives que
milloren les vides de totes les persones.
[i] Conferència de Josefina Cicconetti: ¿Vamos al binario? Problematización y análisis de los baños desde la perspectiva de la justicia social y los derechos humanos (2021). Link: https://learning.elucidat.com/course/61c0f8d53e187-620bc9484afaa
[ii] El váter de la escuela. una reflexión sobre género,
arquitectura y educación, Amelia Barquín, 2015. Link: https://acortar.link/walFmg
[iii] Font: Basura y Género. Mear/Cagar. Masculino/Femenino, Paul B. Preciado, 2006. Link: https://acortar.link/UFRax5
[iv] Imatges extretes del pinterest d’Inés Laborda García.
Link: https://acortar.link/u2y87l
[v] Missatge original en anglés:
“If gender MALE, enter WC; else find next door. If gender FEMALE, enter
WC; else, alert, SECURITY.”
[vi] Tindre passing significa
que una persona trans té una aparença normativa que li permet ser vista com del
gènere sentit.
[vii] Podem consultar l’article de la BBC: Los
peculiares hábitos de higiene occidentales que resultan extraños en el resto
del mundo (y hasta poco higiénicos). Christine Ro. BBC Future. 19 nov. 2019.
Link: https://www.bbc.com/mundo/vert-fut-50399355
[viii] The toilet (2017). Link: https://www.youtube.com/watch?v=LT5MJW2yVE4 [4’16”].
[ix] Baños públicos La última segregación. Baños públicos
moral, género y sexualidad en Uruguay. Diego Sempol y Malena Montano, 2018. Link: http://www.montevideo.gub.uy/sites/default/files/biblioteca/banospublicosaweb.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada