19 de des. 2009

Cupido i el zàping sexual (2)





(en castellano)


En Física o química Cupido té, en lloc d’un arc i una fletxa, un comandament a distància amb el qual practica el zàping sexual: amb un grapat d’actors i d’actrius, es van donant totes les combinacions de parella possibles, incloses les de professorat i alumnat. En les primeres temporades, la de filosofia s’enrotllava amb un de batxillerat: En la quarta, el de dibuix ha quedat tan mal parat del seu embolic amb una alumna, que ara està enganxat a la droga. El denominador comú de les relacions que apareixen a la sèrie és que, malgrat ser efímeres i estar plenes de conflictes i de patiments, s’entesten a seguir el model romàntic tradicional: Mitja taronja, Exclusivitat, Fidelitat, Gelosia, Possessió, Omnipotència, Matrimoni, Perdurabilitat, Fusió, Lliure albir...


Als tres mesos de conèixer-se, Blanca ja sap que Martín és l’home amb qui vol compartir la seua vida, encara que ha estat també enrotllant-se amb Berto, el qual, al seu torn, pensa que la seua mitja taronja és Blanca. Nosaltres, que observem des de la comoditat del sofà, veiem  amb claredat que la cosa no funciona, que dues persones coixes no en fan una amb les cames senceres i que estan confonent una atracció sexual amb l’amor. Malgrat tot, Martín i Blanca arriben a l’altar; quan ella està a punt de dir el Sí “definitiu”, apareix Berto per a evitar-ho; però ella segueix endavant. La sorpresa, la tenim quan Martín, en l’últim moment i després de mirar a Olímpia (la professora d’anglés que li agrada i amb qui s’havia fet un bes un dia), diu que no pot casar-se i deixa la desconsolada núvia sola, enmig de l’altar.


O algú s’equivoca de meitat o el mite de la mitja taronja és mentida! És que aquest guionista de Física o química no té al cap ni un model de parella positiu i il·lusionant? O és que per a ell, aquestos són uns bons amors? Jo al·lucine!!


Ací l’amor es presenta com una emoció irracional contra la qual no es pot fer res. El diàleg, l’amistat, la comunicació, la correspondència... no semblen tindre-hi lloc. Crida especialment l’atenció que les persones adultes siguen tan irresponsables i tan immadures. Sempre he criticat l’adultisme, i crec que per a poder educar, hem de respectar qui tenim al davant i no acostar-nos des del dogmatisme de qui creu que ho té tot controlat; però d’ací a no trobar ni una sola persona adulta digna de consideració! Això no fa més que mantenir els models de relació i de socialització al mateix lloc i provoca que el mal amor continue sent l’amo de les nostres vides. I aquest mal amor, a part de presentar-se com a irracional i de confondre’s amb el desig, manté les xiques en el lloc de la subordinació. M’explicaré:


Cada vegada més, la sèrie s’assembla a les revistes per a xiques. A l’igual que aquelles, les sèries s’han “modernitzat” i han incorporat la sexualitat. Ara, a les joves se’ls atribueix i se’ls demana llibertat i desimboltura sexual, combinada, això sí, amb els estereotips més tradicionals: el de dona guapa i complaent que té com a objectiu aconseguir xics, els qual són pintats com uns babaus a qui s’ha de seduir amb les “armes de dona”. Les revistes són plenes de consells per a atraure els xics i lligar i, en aquesta sèrie, les amigues “experimentades” seran les conselleres. El missatge és que els xics són com són, uns ximples: no els podem canviar, però els necessitem; així que “a per ells!”.


Sent l’amor central a les vides de les xiques, el món de les adolescents es veu reduït a la preocupació per l’estètica i per la seducció d’un xic, i queden completament al marge els seus èxits personals a l’escola o els seus interessos professionals i acadèmics. De Quino, sabem que vol dedicar-se a la música; a Cabano el veiem preocupant-se pels exàmens durant la seua malaltia; a Júlio li agrada l’esport... D’elles, només sabem que els agraden les joies i l’amor. Les professores també estan incloses. En les dues primeres temporades, encara les veiem impartint classe i parlant de literatura o de filosofia. Ara, el tema amorós ha pres tot el protagonisme. I quan no és l’amor, ho és un altre clàssic: la maternitat, de la mà d’Olímpia (que ha estat mare) i de Clara (que vol ser-ho). Elles són xiques per a l’amor o per a la maternitat. La desaparició de Cova, una xica ecologista i amb molta consciència social, va suposar l’enterrament de qualsevol interés per qüestions socials o polítiques... De fet, la seua vida començà a canviar quan es va tallar les trenes per amor (a Julio).


Amor és Passió i sol oposar-se a Raó. L’amor és un sentiment que no es pot controlar, es pensa. El desig és un força incontrolable, quasi un instint, i tampoc hi podem fer res, es creu. Quina papereta! I Què passa quan les xiques s’enamoren d’impresentables violents? Tampoc hi podem fer res?


Jo crec que sí, que som cabets que raonen i que el feminisme ens ha ensenyat a pensar encara més. Els models atractius són una construcció social i se’ns continua socialitzant perquè ens resulten atractius els xics que tenen poder (un poquet agressius, que es fan valdre...) i les xiques que tenen bellesa. Que un xulet i repetidor siga atractiu, hauria de fer-nos reflexionar una mica! Cal prendre consciència dels missatges que ens arriben. Cal preguntar-se per què ens atrauen aquestos models i cal posar-se a l’empresa de transformar aquestos gustos i aquestes preferències.


I llevar al Cupido el comandament de la nostra vida!!!

10 comentaris:

Anònim ha dit...

una amiga mia dia que li agradaben un poquet xulitos, que no volia ixir amb un xic que no fora important, amb uno cuansevol... i es va posar a eixir amb uno que era el més xulo de tot el institut i al principi ell li dia que volia estar sempre amb ella pero despres l'utilizaba perque tots els dies volia sexe i com que ella el volia pues ho feia. I les amigues li diem que li deixara pero encara ixen junts, i discutixen totes les setmanes i ell la deixa i despres tornen.

Mariano Ros ha dit...

Yo me casé enamorado de mi mujer y ella de mí, pero en mi época había muchos que lo que querían era a alguien que les hiciera la comida y les calentara la cama. Yo lo sé porque lo decían y no les daba vergüenza. Yo tampoco les decía nada. Ahora lo pienso y me siento mal por no haber dicho lo que pensaba, porque de alguna manera yo era cómplice. Ahora ya no me lo callo. Lo que me sosprendre es que a las niñas todavía les pase eso, y que haya series que no hayan evolucionado.

Sara ha dit...

Yo pense que Mariano en te raó

Danielú ha dit...

Yo tambe pense que Mariano té rao amb el que diu en el comentari.

Amanda ha dit...

M'encanta Mariano! Havia de dir-lo!
Fan falta més persones com ell en aquest món encara tan endarrerit...
Gràcies pels teus comentaris, Mariano!

Mariano Ros ha dit...

¡Cuanta juventud! Está muy bien que la gente joven aprenda de los errores de los mayores. Mi nieto tendría que encontrar a una chica como tú, Amanda, que le dijera las cosas claras. Así no sería tan chulín. Feliz Navidad a todo el mundo.

Amanda ha dit...

Que edad tiene tu nieto?

Mariano Ros ha dit...

Hola Amanda, mi nieto tiene 16 años, es muy guapetón, "liga" mucho, pero es más antiguo que yo. Le he dicho que entre al blog y que lea, que aprenda de lo que dicen otros jóvenes pero dice que no piensa entrar en un blog donde escriben también los abuelos. ¿Qué te parece? ¿Mal, no? Pues a mi también. Se llama Cándido, pero quiere que lo llamen Kan, con K, porque no le gusta su nombre.

Rosa Sanchis ha dit...

Hola Mariano, hola Amanda, hola Kan (por si acaso se te ocurre meterte). Es una pena que tu nieto lo vea así. A mi me parece muy hermoso un espacio donde pueda hablar gente de cualquier edad. Y me encanta que te hayas animado a participar y que sigas aquí. Algunos de mis alumnxs también están encantados, aunque no escriban ni lo digan como Amanda. Así que ni se te ocurra marcharte porque pienses que tu nieto tiene razón.

Amanda ha dit...

Tú damelo a mi, y ya verás como cambia, jeje.