13 de gen. 2016

Per la diversitat

Alan era un jove trans de 17 anys de Barcelona, un dels primers menors a qui un jutge havia autoritzat el canvi de nom en el DNI. L’associació Chrysallis de famílies de menors transsexuals ha informat que “la pressió i la incomprensió en l’àmbit escolar han pogut amb Alan i aquesta nit ha decidit deixar de caminar entre nosaltres”. Font: El diari de l'educació 26.12.2015 

Quants Alans són necessaris perquè la diversitat siga considerada un valor i es treballe a l'escola i a tot arreu?

Acoso Escolar Homofóbico y Riesgo de Suicidio en Adolescentes y Jóvenes LGB”. COGAM I FELGTB. 2012.

Investigació estatal amb joves de 12 a 25 anys que han patit AEH (assetjament escolar homofòbic). 653 enquestes en 129 localitats de 44 províncies i Melilla. Principals resultats:
  • El 57% de l’assetjament escolar homofòbic s’inicia entre els 12 i els 15 anys. El 23%, abans d’arribar a l’ESO.
  • El 49% ha patit l’assetjament escolar homofòbic diàriament o freqüentment. El 69% va patir l’assetjament durant més d’un any.
  • El 90% ha patit l’assetjament escolar homofòbic de part d’un company baró i l’11%, d’un professor.
  • El 42% no va rebre ajuda de cap tipus en el seu centre educatiu. Solament el 19% va rebre ajuda del professorat.
  • El 82% no va informar de l’assetjament escolar homofòbic en la família.
  • Del 18% que sí que ho va fer (més el 10% que va ser descobert pels seus familiars), el 27% no va rebre cap suport i el 73% sí (fonamentalment de la mare).
  • El 43% dels qui van respondre l’enquesta, va arribar a plantejar-se el suïcidi (el 56% contínuament o durant molt temps; el 27% de forma persistent en el temps).
  • Entre els qui van experimentar ideació de suïcidi, el 81% va arribar a planificar-ho, el 40% amb detalls. Això significa que el 35% de les i dels joves que van patir assetjament escolar homofòbic van arribar a planificar el seu suïcidi.
  • Dels qui van idear el suïcidi, el 40% va arribar a intentar cometre’l en una o diverses ocasions. És a dir, el 17% de les i els joves que pateixen assetjament escolar homofòbic arriba a atemptar contra la seua vida.
  • Estem parlant de víctimes que senten humiliació (63%), impotència (60%), ràbia (59%), tristesa (59%), incomprensió (57%), solitud (53%), vulnerabilitat i aïllament (50%). Però sobretot desesperança (66%).
Ací pots llegir l'emotiva carta que Miquel Missé escriu a Alan: Camarada Alan.

4 comentaris:

Irene Kahlo ha dit...

Bon dia,

Hui vaig a comentar l'entrada “Per la diversitat”, o ens parla d'un tema molt recent com és el suïcidi d'Alan, un jove transexual de 17 anys que va decidir posar fi a la seua vida perquè l'assetjaven. Aquesta notícia es terrible, pel simple fet que una persona com Alan haja de posar fi a la seua vida perquè certes persones li feren la vida impossible per ser transexual.

Aquesta notícia, em planteja una qüestió: ¿No diuen els drets humans que «Tots els sers humans naixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciencia, deuen comportar-se fraternalment els uns amb els altres»? Se suposa que els drets humans han de ser respectats, però la realitat és completament diferent.

Les persones que assetgen a altres no tenen dos dits de front. Sembla que no sàpien on es troben els limits. Sembla que ignoren a l'ésser humà com a persona capaç de sentir i patir, i fer això els converteix en monstres.

Els que assetgen són igual de culpables que els que veuen la situació i giren el cap, perquè una persona que rep bullyng en moltes ocasions, no és capaç d'explicar-ho a altres persones per por. Per aquest motiu les persones que veuen i coneixen la situació, han de ser les que busquen ajuda i oferisquen la seua mà als afectats.
Han de donar-li veu als assetjats i callar als abusadors.

Quan Alan va morir gran part de la gent se va solidaritzar, com Miquel que va escriure una carta (publicada en «Punys no parlen»). Aquesta carta és bastant emotiva, i ens parla de les persones LGTBI, com les persones que més assetjament pateixen durant l'adolescència i les que més les costa superar l'institut. Com també dona suport a Alan i a persones en la seua situació.

Una de les frases que més em va commoure va ser: “Avui és molt fàcil dir #YoTambienSoyAlan. A açò s'apunta tothom. Però el difícil és ser Raquel, Sara, Nico, Claudia, Paul… que segueixen amb vida.”

Per la meua part, espere que la gent comence a obrir els ulls i ajudar, perquè a tots ens agrada que ens oferisquen la mà quan més ho necessitem. Per la meua banda ho faré.

Carmen ha dit...

Hola,

pense que la gent no té ni cap ni sentiments. Alan era un xic de 17 anys que es va suïcidar perquè la gent es ficava amb ell per canviar-se de nom i d'aspecte.

Cadascú decidix como vol ser, si vol canviar el seu aspecte o no, i al altres no els ha d'importar. Hui en dia no es pot fer res, perquè si fas alguna cosa que no li agrada a la gent, seràs jutjada vulgues o no. Alan volia una vida normal amb un canvi de sexe, i la gent no el va deixar ser feliç ni gaudir.

Em fa molta pena que un xic de 17 anys s'haja suïcidat per persones que no tenen sentiments, que un xic de 17 anys no haja gaudit de la vida como tot el món. Ell ara mateix podria estar ací com tots nosaltres fent les coses que li agradaria.

Tant de bo la gent canvie amb esta historia i deixe en pau als xics i xiques que es volen canviar de sexe.

Descansa en pau ALAN. 

Andrea Kent i Laura Becker ha dit...

Hui no anem a saludar-vos amb el 'Bon dia' habitual perquè no són uns bons dies per als defensors de la diversitat, la pluralitat, per a la gent LGTBI, i per a alumnes com nosaltres que fent aquestos comentaris i aplicant-los a la realitat intentem que casos com el de Alan no ocorreguen, però per desgràcia pareix que no hi som prous.

Volem que aquest comentari, no es quede sols en una feina de classe, volem que ho escolte tota la gent masclista, racista, xenòfoba, homòfoba... Volem fer-vos recapacitar, volem que canvieu i viure en un món sense violència, i lliure, realment per aixó no son bons dies, perquè encara queda gent com vosaltres, gent que no sap acceptar a la gent, gent que no vol a les dones, gent que no accepta immigrants, gent que discrimina a persones homosexuals, gent que fa bullying a una altra per ser transsexual, gent mal del cap!

Hui estem de dol per la mort de Alan, un xiquet de 17 anys que s'ha suïcidat per l'acós continu en la seua classe, a l' institut i fora d'ell i açó és una injustícia, inclús ens pareix una bogeria que estant en el segle XXI puguen passar coses com aquestes, però passen. Hem de parar el bullying, i amb açó no estem dient sols que es prenguen mesures contra els assajadors, si no contra els que es queden mirant com si no passara res, en aquestos casos s'ha d'ajudar, s'ha de veure la gravetat de l'assumpte, s'ha de frenar perquè mai es sap fins a quin punt se li està fent mal a l'altra persona.

Un simple insult pot fer-li a un altra persona mal, així que imagineu que apart dels insults, se'n vaja la cosa de les mans i s'arribe a l'extrem de que una persona pense que la seua vida ja no té sentit i que té que acabar amb ella, és just que per culpa de gent immadura s'arruïne la vida d'una altra persona?

Nosaltres des d'ací volem donar suport a la família de Alan, i volem dir també a tota eixa gent que segueix patint assajament que no s'ha de callar, que ha de lluitar per a que açó no passe, i que segur que hi ha algú que els pot ajudar, que no ho donen tot per perdut perquè no està perdut, i que s'han de valorar i ser lliures del que volen ser. I dir als que impedeixen a la gent ser com desitja que ens agradaria que obriren els ulls, i pensaren que si s'ho feren a d'ells si els agradaria i es riurien com ells es riuen quan un company està al caire de l'abisme.
Desitgem amb totes les nostres ganes que açó no torne a passar i per aixó hi ha que començar de cero, ajudant i frenant el bullying, i nosaltres a hem començat.


Elena Stone ha dit...

Ara mateixa vaig de l’entrada “Per la diversitat”, que ens parla d'un tema molt recent com és el suïcidi d'àlan, un jove transsexual de 17 anys que va decidir posar fi a la seua vida perquè l'assetjaven a l’institut.

La terrible historia de Alana va començar cap als 14 anys. Sempre va tindre un aspecte exterior molt femení, estant en 4º d’ESO, va dir oberta i públicament que era lesbiana. Anava de la mà amb altra xica i en la seua casa es va paréixer estupendament. Però al institut no va ser el mateix. Li cridaven ‘’marimatxo’’, ‘’lesbiana de merda’ i altres més coses. Però era forta i va seguint patint.

Tras quasi un mes va estar ingressat per depressió, el xiquet de 17 anys tenia que tornar a l’institut i allí n’hi havia gent que li pujava la samarreta per a preguntar-li entre burles cóm podria anar d’home tenint mamelles. O que li espentaven per les escaleres. <>

Era la nova versió de l’antic acos que va sofrir als 14 anys en altre institut i altra localitat, quan es va atrevir a dir que era lesbiana. En la nit de Nadal, Àlan va agafar unasmuntons de pastilles que estaven en sa casa amagades, i les va a ajuntar amb alcohol i es va deixar invadir pel silenci per sempre.

Li varen fer la vida impossible. Els seus pares varen saber que a Àlan li donaven ‘porrazos’ cap a la paret, li deien que tenia panxa de dona i no músculs d’home, li empujaven cap als cristalls. A lo millor per aquelles xiques era tan sols una broma, però per a Àlan era una tortura de la qual no podia eixir. Una vida impossible.

Cadascú decidix como vol ser, si vol canviar el seu aspecte o no, i al altres no els ha d'importar. Hui en dia no es pot fer res, perquè si fas alguna cosa que no li agrada a la gent, seràs jutjada vulgues o no. Àlan volia una vida normal amb un canvi de sexe, i la gent no el va deixar ser feliç ni gaudir de les precioses coses que du la vida. Després d’haver portat una vida impossible el jutge li va donar permís de canviar-se el nom per Nala, el nom de la seua gata, però no va a ser a temps, ja que totes les xiques que es reien de Àlan, va fer-li la vida impossible, fins al moment de llevar-se la vida.

Cada persona tendria que respectar els drets de cada persona, i el de Àlan era vivir la vida, i per culpa de totes les persones que per a ells solament era unes bromes, han terminant fent aixo.
Aquest és solament uns dels cassos que ocorreix cada dia, milions de transsexuals estan segui8nt acossats per persones males. És hora de dir no, no a la disfobia de gènere.

Àlan, tots som forts per tú.