17 de juny 2018

Sereu prou homes?

Entrada de Mar i Naiara (Batxillerat Humanitats)
L’actor estatunidenc Justin Baldoni vol establir un diàleg amb els homes per a redefinir la masculinitat i descobrir formes de ser, no solament homes bons, sinó bons humans. Baldoni parla sobre el que suposa ser un home i què és el que la societat espera d’aquests, o de com la por a no ser acceptats per altres homes porta al rebuig d’allò femení i de les qualitats que, tradicionalment, han estat lligades a les dones. Així, es construeix una idea de la masculinitat que no deixa que els xics se senten segurs amb la seua masculinitat, per la qual cosa han de demostrar-la tot el temps.
Al llarg de la xarrada, Juntin Baldoni reflexiona, des de la perspectiva dels homes, sobre qüestions relacionades amb el masclisme, i també sobre les dificultats d’adonar-se’n ja que aquestes idees estan molt interioritzades en la nostra educació.
L’actor va participar en un programa que explora què significa ser home hui en dia i va donar una xarrada (17’32’’). Ací baix us en deixem un fragment.
Homes, us entenc.
En créixer, tendim a desafiar-nos els uns als altres. Hem de ser el més dur, el més fort, l’home més valent possible. I per a molts, m'incloc jo també, les nostres identitats estan centrades en si al final del dia hem sigut prou homes. Però tinc un desafiament per a tots els xics, perquè als homes els encanten els desafiaments.
Els repte és veure si podeu utilitzar les mateixes qualitats que us fan sentir homes per anar més enllà. La força, la valentia, la duresa: podeu redefinir-les i utilitzar-les per a explorar els vostres cors? Sou prou valents per a ser vulnerables?, per a acostar-se a un altre home quan necessita ajuda?, per a capbussar-vos en la vostra vergonya? Sou prou forts per a ser sensibles, plorar si sentiu dolor o felicitat, inclús si us fa parèixer “dèbils”? Teniu prou confiança per a escoltar les dones?, les seues idees i les seues solucions?, per a abraçar la seua angoixa i creure en elles, fins i tot si el que diuen és contrari al que penseu?

I sereu prou homes per a fer front a altres homes quan escolteu xarrades en els vestidors?, quan escolteu històries d’assetjament sexual?, quan escolteu els vostres fills parlar d'agafar-li el cul a una xica o d’emborratxar-la? En realitat, us posareu en peu i fareu alguna cosa perquè un dia no hagem de viure en un món on una dona haja d'arriscar-ho tot i dir les paraules “me too”?

8 comentaris:

Andy Wolf ha dit...

Estic totalment d'acord amb el! A voltes com a homes la nostra mentalitat és sempre semblar una persona dura i sense emocions ni sentiments, encara que açò sone inhumà. Però encara que aqueix haja sigut “El paper que ens han donat” sempre ha d'haver-hi un equilibri perquè ser més masculí no ens fa més homes. El pitjor de tot que com ben va dir “Justin *Baldoni” lamentablement estem tan acostumats a actuar de manera errònia front el nostre entorn que ho fem inconscientment però igual que el *tambien demane ajuda per part de les dones perquè sol ser dur canviar aqueix “xip” de masculinitat trencada que tenim i jo estic disposat a canviar no per a “ser un millor home sinó per a ser un millor ésser humà”

Noelia Becker ha dit...

M'ha emocionat molt la manera en que convida a tots els homes a ser una mica més lliures, a no tindre por de ser vulnerables, a no fingir que són Déu, a demanar ajuda, escoltar i entendre als altres, i encara que està enfocat a fomentar el respecte cap a les dones, crec que és important que també es respecten entre homes, desgraciadament existeixen molts casos de competitivitat entre ells i es preocupen massa a aparentar molt mascles, si cadascun fóra natural, s'acceptara tal com és, llavors seríem tots una miqueta més humans, és impossible que respectes als altres si ni tan sols et respectes a tu mateix.

D'altra banda, és d'agrair les seues disculpes per tots els micromachismes realitzats al llarg de la seua vida, realment pense que ho diu des del més profund del seu cor, resulta molt sincer quan demana paciència a les dones i ajuda a l'hora de realitzar un canvi en ells.

Des de xicotets ens imposen micromachismes, és hora de ser pacients i ensenyar-los tot allò que veiem fora de lloc,sobretot és moment per a educar als nostres xicotets fora d'aquests rols.

Jose Thompson ha dit...

La masculinitat dels homes, pareix ser per a molts, una de les coses més importants que hi ha, i que si no són els més masculins, són menys homes que altres… On està el sentit? Vull dir, què és ser més o menys home? Hi ha una taula amb magnituds on pots veure quina quantitat de masculinitat tens a dins teu? Hi ha una forma de calcular-ho? NO, tot són invencions de la nostra societat, que si ho fas amb moltes xiques, ets més home, si et baralles i guanyes igual, si condueixes de certa manera…

Entenc que ells se senten malament, pressionats… Però realment és tan gran el problema com el que hi ha a les dones? Vull dir, és clar que aquestes situacions de masculinitat, moltes vegades porten al masclisme, és clar que hem d'acabar amb aquestes imposicions de la societat, però jo he vist a les xarxes, com molts homes demanaven un dia de l'home, com si ells estigueren menyspreats o atacats per la societat, quan aquest problema sols el poden solucionar ells mateixos, deixant d'intentar ser els «putos amos», per què pensen que d'aquesta manera agradaran més a les xiques, però no és així.

El que realment hem de fer no és un dia per a l'home, sinó acabar amb els rols de gènere i amb les ximpleries de: Rosa per a xica i Blau per a xic… D'aquesta manera finalitzarà aquesta competició inútil per veure qui és més home. No hem de deixar que ningú ens diga com hem de ser, ni els nostres pares, ni amics, ni ningú, a no ser que siga per ser millor persona. Respecteu a tots els homes, els més masculins i els més femenins, tots som vàlids i vosaltres xics, en compte de pensar a ser més homes, penseu a ser millors homes.

David Stone ha dit...

Bon dia, aquesta entrada m'ha cridat l'atenció i m'agradaria donar la meua opinió sobre el tema. Què és ser home? Segons els que és normal, és a dir el que aquesta normalitzat per la societat, ser home és ser fort, no mostrar feblesa ni sentiments... També en la RAE abans ho descrivia com el sexe fort. De xicotet jo cap a coses que no m'agradaven simplement pel fet que eren coses de xics, per exemple jugar al futbol, o fer alguna cosa relacionat amb est, encara que no m'agradara.

El dia que vaig anar a la vesprada diversa, i el xic que donava la xarrada no plantege aquesta mateixa pregunta, Què és per a tu ser un home? En aquell moment em quede pensant i no vaig poder aconseguir respondre la pregunta, mes vesprada després de la xarrada vaig seguir donant-li tornades a la pregunta, i l'única resposta que vaig aconseguir pensar és que un home és un concepte propi de cadascun, a part del concepte d'home que ens imposa la societat.

Elizabeth Millholand ha dit...

És inspirador a escoltar un discurs com aquest, perquè fer públic que ell s'ha sentit en conflicte amb sí mateix per les coses que ha tingut que fer per tal d'encaixar en el paper d'home pot fer que altres s'adonen que no té perquè ser així. Ningú té perquè sentir-se així, i per molt marcat que estiga l'estereotip d'home es pot canviar, perquè que s'haja establert així i s'haja mantingut no vol dir que siga el millor. Potser podríem arribar a altre model en què els homes no se vieran obligats a fer certes coses per no parèixer menys masculins o inclús abolir els rols de gènere.

És molt esperançador veure com Justin admiteix que els hòmens s'equivoquen i necessiten l'ajuda de les dones, perquè dona a pensar que un canvi és possible i que el fet que el masclisme siga present no és una cosa contra la que tinga que lluitar soles la dona.

Maria Curie ha dit...

Un home es una persona al igual que una dona, totes les persones tenen sentiments i han de ser com vulguen ser. Hi ha persones mes fortes que altres, mes sentimentals que altres...i no tens que canviar la teua manera de ser, o de vore les coses per un gènere.

Totes les classificacions per ser d´un gènere són errònies, i que per ser un home no has de contendre les llàgrimes, ser més fort, i fer “coses de xics”, (com fer esports, prendre una cervesa amb amics…), com explica l´actor en el vídeo. Primer de tot, una persona de qualsevol gènere pot plorar, expressar els seus sentiments, fer el que li dona la gana amb la seua vida i les condicions físiques no tenen que veure amb el gènere. A continuació volia explicar que es allò de “coses de xics”, són les coses que fan els hòmens, considerat per part de la societat. Açò es una gegantesca mentida, ja que les anomenades “coses de xics” també les fem les dones, i a l´inrevés. Perquè també hi està les “coses de xiques”, com maquillar-te, posar-te guapa, pintar-te les ungles… també ho fan xics. I també hi ha moltes notícies, programes, tendes, etc, que diuen comentaris que no respecten els gèneres. Com la secció de xiques en una tenda de joguets, i tot són cuineres, ninos, maquillatge… i la dels xics amb cotxes, balons...

Amb això vull dir que no hi ha “coses de xics” o “coses de xiques”, cadascun pot fer el que vulga, i que per ser d´un gènere no tens obligacions de ser d´una manera.

Espe Thompson ha dit...

El vídeo del discurs de Juntin Baldoni tracta de com els homes viuen tota la seua vida amb un rol de superioritat. ¿per què passa açò? Perquè els pares, encara que amb bones intensions, ensenyen als seus fills les característiques que solen representar al homes. Algunes d’aquestes característiques son que els hòmens son forts físicament i sentimentalment, maurs, etc. Deixant a les dones com dèbils, sense força pròpia.

Juntin Baldoni es dona compte que en les seues xarxes socials a la llarga li seguien moltes mes dones que hòmens. Solament perquè publicava textos, fotos i vídeos sobre el seu amor cap a la seua dona. Al temps va fer un experiment i comença a publicar fotos i vídeos sobre el seu entrenament físic. Com a sorpresa moltes persones del sexe masculí comença a seguir-li com per art de màgia. Tot perque era el contingut que se supoçava que era lo suficientment «maura» per a els homens. Pero tot això es mentira, perquè als hòmens no els tindria que avergonyir seguir a altres hòmens que publiquen coses boniques o amb por de que els critiquen per «mariquites».

Jo pense el mateix que Juntin Baldoni, des de petits se'ls ha estat malcriant, per així dir-ho, ensenyant-los les coses que eren masculines. Després quan es fan majors algunes persones es donen compte, o no, de el que estan fent mal. Intenten cambiar-ho encara que siga molt difícil. Però, les persones que estan alrededor de ells ho agraeixen, perquè al final cansa que alguns dels hòmens tinguen eixe «ego» que està tant present en molts de ells.

Tots necessitem mostrar-nos com som realment, i si intentem seguir un prototip que ja està fet per la societat mai ho conseguirem. Tenim que, poc a poc, anar cambiant totes les coses que s’han anat fent mal al llarg de les dècades

Els hòmens que de veritat son hòmens busquen equivalència entre tots.

Sheila Butler 1ºBach H ha dit...

Tant les dones com els homes ens hem sentit malament a menys una vegada al llarg de la nostra vida per culpa dels complexos, complexos per no poder complir els estereotips que marca la societat. M’ha agradat molt aquesta entrada perquè normalment són els estereotips de les dones als que més visió és dona, malgrat que no es fa res per a canviar-ho, però els homes també pateixen i potser no és tan notable com els de les dones.

En aquesta entrada, l’actor estatunidenc, Justin Baldoni dona un discurs sobre què suposa ser “un home”, sobre la masculinitat. Ell diu que no poden mostrar-se tal com són per por a perdre la masculinitat sobre tot davant les xiques, i per això han de demostrar-la tot el temps. Des que són petits, els xiquets han d'escoltar que “plorar no és d'homes”, que ells han de ser forts, valents perquè si no és el cas, cap xica les voldrà, ni parlem de mostrar els sentiments en públic, res d’això. Les diuen que ells no poden fer ballet ni jugar amb les nines perquè això són coses de xiques i mai estarà ben vist. Les ensenyen que han de ser forts, que han de tindre músculs però tampoc massa o estaran grossos i cap persona voldrà estar amb ells. Ja és hora de canviar això, de mostrar els sentiments, que sentiments tenim tots. I de poder fer el que vulguem sense parar-se a pensar res, sols fer-ho.

Açò separa encara més als homes de les dones, per què hem de fer notar que som xics o xiques tot els temps? Ja n’hi ha diferències naturals, no hi fan falta més. Perquè abans que xics o xiques som persones i hauríem de poder triar de quina manera volem comportar-nos i hauríem de poder mostrar-nos tal com som sense por a què cap persona et puga rebutjar o jutjar per no seguir un determinat cànon.